A mitjans d'Agost vam pujar a la Vall més ben parida del Pirineu, o sigui la
Vall de Boí a l'Alta Ribagorça, on s'alcen uns quants dels cims mítics de tot el Pirineu i de Catalunya en particular, i nosaltres teníem un d'ells entre cella i cella, el
Comaloforno (3033 m.) el qual és el cim més alt completament en territori català, un
muntanyot que ens estava cantant com les sirenes als mariners, calia anar-hi...
Vam agafar els
bàrtulos després de passar una agradable nit a la vora de la
Noguera de tor , i vam començar a pujar per la Vall de
Llubriqueto, un camí que ja ens el coneixem de memòria de les vegades que
em passat, però que mai ens cansarem de fer-lo, conté totes les essències de la
muntanya, començant per un bosc caducifoli, molsa, humitat i
frondositat, a mesura que vas pujant et vas trobant el bosc perenne de pi roig i avetoses per finalment arribar a la zona de prats alpins i pins negres de formes estranyes i troncs castigats per la rigorositat de l'alçada, tot això seguint el curs del riu que baixa dels estanys (
Roi,Gémena...), a voltes amagant-se, per després creuar-lo per algun pontet de fusta i trobar-nos-el més tard fent tranquils meandres pel prat alpí, és un espectacle de camí, només fer-lo fins al
Pla de la Cabana ja
val la pena, i molt. I si a més a més pugeu als estanys i potser, més
enllà si us aventureu als grans cims que envolten la contrada, els
vostres ulls i cor fruiran d'un espectacle inoblidable...
Del
Pla de la Cabana ens desviarem per pujar cap als Estanys
Gémena, feia
un dia espatarrant, un sol aclaparador ens queia al damunt, però es
caminava sense
agobis. Després de passar el
Gémena de Baix i dalt
tocava pujar fort fins a arribar a tocar dels
Estanys Gelats, ja entre un
terreny més trencat de grans blocs de pedra, en aquella zona la Maria
digué que ja en tenia prou per avui i que el paratge ja li semblava maco
per estar-s'hi mentre els altres dos membres de grupet
trempapic, amb
els ulls clavats a la muntanya, seguíem cap amunt.
I ens vam plantar just a la vertical del cim, una canal de pedra
descomposta i força vertical semblava que anava en la bona direcció, no
vam trigar ni un segon en donar per bona l'opció, vam començar a pujar
fort entre un maremàgnum de pedra podrida, descomposta, anàvem
evolucionant fins que arribant ben amunt ens vam trobar amb les marques
del camí que conduïen del
Besiberri Sud al
Comaloforno (aquest és el
camí que
anys abans haviien seguit els companys
Potaverda i Magí per
assolir el
Comaloforno i
Besiberri Sud), això ja ho teníem a tocar!
L'últim tros fou una grimpada no gaire exposada i un trosset de
cresteta que ens
deixà just al cim, una
alegría immensa, unes vistes tremendes i una
sensació de plenitud acollonant! Cim més alt completament Català, cim
més alt de l'
Alta Ribagorça, un dels
Cent Cims i per sobre de tot la
sensació d'estar on veritablement volíem estar, damunt d'unes pedres a
3000 metres, sense ni déu al voltant i prenent el sol relaxadament tot
observant la immensitat, que fàcil oi?!
Vam fer una mica d'
envejeta als
trempapics que no hi eren amb nosaltres via
wassap en
rigorós directe i en
Potaverda se'm continuar rient del meu tallat de
cabell, Príncipe de
beckelar em deia el
mamón...
xD
Però no vam estar gaire estona, el
deia ja anava de baixada, teníem a
l'altre component de l'expedició prenent la fresca als estanys i calia
trobar un lloc per muntar el
xiringuito per passar la nit, vam desfer la
cresteta, vam desgrimpar i vam encarar la canal de roques avall, i val a
dir que va tenir el seu punt aventurer transitar per aquella canal,
sota els nostres peus les roques es movien i sense voler anàvem llençant
quilos i quilos de roques canal avall, algunes d'elles en efecte dominó
creaven unes esllavissades, sorolls que sonaven per tota la contrada i
olors de combustió que feien esfereir un xic, un d'aquells indrets on
prens consciència de
lo petits que som els homes...
Amb cura i
xinoxano vam acabar baixant fins a retrobar-nos amb la Maria, i
d'allà vam anar a buscar els
bártulos que havíem deixa
´t semi amagats
vora l'estany
Gémena de dalt, allà vam decidir fer nit.
L'endemà vam decidir anar cap a l'
Estany Roi, un indret especial per
nosaltres, allà ens vam trobar amb gent que feia
panxing i es banyava a
les fredes aigües, això mateix faríem més tard, però primer tocava
pujar a la collada de
Fenerui i d'allà per una magnífica carena arribar
al
Pic Roi (2584 m.), de nou amb unes vistes i sensacions immillorables.
Després ja tocava
banyet, exfoliació per part de centenars de capgrossos,
panxing i una agradable baixada de retorn.
Va ser un cap de setmana genial, quin plaer. :-)
Reportatge Fotogràfic
Track
SaluT i Muntanya!!!
La muntanya en qüestió, que ens tenia robat el cor, era un tal L'Aüt (2532 m.) cim que qualsevol mortal que passi per la Vall de Boí veurà, però que pocs en tastaran les seves delícies interiors.
