A finals d'Abril, i descartant altres opcions menys viables per la climatologia, decidirem fer via cap a terres
castellano/aragoneses, pujar el
Moncayo era el nostre objectiu, les prediccions en aquesta zona tampoc eren per llençar
coets,
però de "
perdidos al rio", com diuen els castellans.
La
tranquil·la població de
Cueva de Ágreda ja ens rebé amb un cel encapotat i una temperatura més aviat fresqueta, la muntanya ni es veia,
però almenys la pluja ens respectà la tarda/nit.
Al matí ens vam aixecar amb un
xiri-miri persistent que ens feu renunciar al nostre propòsit de pujar la muntanya (
seguíem
sense veure-la), decidirem doncs de fer una passejada per la contrada.
En un breu espai de temps vam tenir de tot, pluja, pedra, aiguaneu,
sol..., vam fer bé de renunciar aquell dia.
Dinaret a
Ágreda i visita turística d'aquesta antiga població d'orígens àrabs. Allà va ser on per primer cop vam veure el
Moncayo desde la
llunyania, una
merenga blanca, més neu de la que pensàvem, i no
havíem portat gaire equip hivernal pensant, il·lusos de nosaltres, que de neu ben poca en trobaríem...
Ja que hi érem ens vam apropar al cantó
aragonès per veure la perspectiva des d'allà, estàvem rodejant la muntanya com si
fóssim llops guaitant l'indret més feble per atacar...
Ens vam apropar al
Santuario de la
Virgen del Moncayo, d'on sortia la via normal cap amunt i malgrat veure-ho fumut, vam decidir que l'endemà ho
intentaríem per aquesta via.
I
on dormiríem aquest cop? Doncs res millor que plantar la tenda en una
terrassa de luxe en un dels indrets d'obligada visita pels fans del
misteri i l'esoterisme, el
Sanatorio de Agramonte, val a dir que a primera hora de la tarda allò semblava un parc temàtic, famílies senceres
pul·lulaven pel recinte
ruïnós
buscant vestigis de quelcom enigmàtic, un altre cosa fou al vespre i
nit, ni una ànima apart de nosaltres..., i mira que ens vam empassar els
capítols dedicats al programa de la
Cuatro "
Cuarto Milenio " del inefable
Iker Jimenez, per tal de
suggestionar-nos, i per acabar la feina vam fer una
volteta pels tètrics passadissos del recinte a plena nit, però ni així tu!
Desprès de passar una agradable nit protegits de la incessant pluja de l'exterior, vam recollir els
bartulos
i vam pujar al
Santuari per començar l'ascensió, ja de bon principi la
neu aparegué (tota la nit nevant) però el camí era fàcil i clar, i la
bellesa de l'indret era magnífica.
Però a mesura que
deixàvem els terrenys protegits del bosc i
anàvem guanyant alçada els elements començaren a jugar en contra nostre, cada cop més gruix de neu, a cops gelada i un
ventet
que anava guanyant força junt amb uns núvols amenaçadors ens convidaren
a girar cua. I com nosaltres tots els que ens havíem trobat pel
camí, avui la muntanya es resistia a ser pujada. Això si, vam aprofitar per atunyinar-nos una mica a base de boles de neu :-)
Ja ho diu la dita, "
En el Moncayo hace frio"
Tres dies de puta mare, pujar o no pujar sempre es secundari.
Reportatge Fotogràfic
AkaReportage Fotogràfic
PotaverdaTrackSaluT i Muntanya!!!
