Una altra oportunitat per recuperar ressenyes "perdudes"... aquesta va arrencar el desembre de 2011, i no ha parat fins ara jajaja...
Hi un comentari pel mig
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Com si d'un lema de samarreta pijamontanyera es tractés, o d'un aquells rètols a l'entrada de pobles anunciat la seva germanor amb altres viles europees, iniciem aquest viatge narratiu a uns paratges, com sempre, plens d'històries per explicar.
Ja feia més d'un any que no trepitjàvem la solana de la Cerdanya meridional, amb els seus pics més característics (Puigpedrós, Tossa Plana de Lles, Setut). L'excusa per tornar va ser buscar una mica de neu (“pofavó”!), per trepitjar, esquerdar... i la solució va venir a càrrec del nostre infal·lible cercador de ressenyes, l'Aka: pujar al Monturull (2761,4 m).
Sortírem dissabte, dia 3 de desembre de 2011, cap a mitja tarda, amb l'única i petita obligació de poder veure el partit del Bar$a, tot sopant en algun bar de poble que sempre ens agrada descobrir.
I així va ser quan, a Calaf vam topar, entre una atmosfera d'alegria, animació, rebombori i follia típica dels carrers dels freds pobles d'interior (ironia), amb un l'únic bar que va casar un plat combinat amb pantalla gegant futbolera. Feta la combinació guanyadora (triomf del Bar$a i panxa feliç) van continuar fins a un aparcament de Bescaran.
A aquest poblet del municipi de Les Valls de Valira (Alt Urgell, i per encongir més la comarca... a l'Urgellet) cal dedicar-li unes línies de més, per explicar alguna de les seves llegendes: d'arrel eminentment bascoide (es combinen tan bé el sempitern aran, vall, amb besc, escarpats, o boscos i maleses), el seu nom hom diu que prové del que va exclamar un guàrdia civil que, havent enxampat fugint a una família molt pobre de pescadors furtius, va exclamar “ves que haran, tan arriba”. Per una altra banda, el primitivisme dels seus pobladors és famós a tot Catalunya doncs sembla que no sabien fer foc (el batlle els hi havia d'encendre un cada cop que se'ls hi apagava), i, a més a més, s'han deixat un campanar solitari fora del poble, junt al cementiri, lluny de l'església, que volien arrossegar amb cordes de llana d'ovella xollades al mes de gener...
Tanta tanoqueria no ens va espantar, i després de passar la nit al cotxe, ens vam aixecar per conduir fins la Barraca del Vaquer o cortal del Masover. Sortírem amb les botes totxes, però sense crampons ni raquetes doncs ja es veia la muntanya ben nua de neu. Vam pujar tota la vall del torrent del Port Negre sense dificultat fins el Port Negre, flanquejat a l'oest pel pic Negre d'Urgell. Des d'allà vam llucar els únics humans de tota la jornada excursionista: un grup de motoristes de quads procedents de l'estació d'esquí nòrdic de la Rabassa, que no es van estar per "pujar" i fer aquest cim. Des de la collada fins el primer pic del dia
(quan publico aquest escrit, el 18/12/2012, i veient les fotos de l'Aka, dubto si el primer pic amb senyera era realment un pic i/o si es deia Negre, com a mínim al Sigpac o al Hipermapa no hi ha rastre de nom), el Monturull, amb 2761m, ja vam trepitjar neu: només una capa fina però congelada degut a les baixes temperatures nocturnes. La carenada fins el Monturull (per la serra de Port va ser una delícia pels sentits, gaudint de les vistes de la vall del Segre, la cara nord del Cadí i els contrastos entre els núvols alts i el cel blavós.
Un cop amunt, un somni es va fer realitat: la construcció del primer pessebre en nom dels tots els Trempapics. Aquest pessebre, reproducció fidedigna d'un Betlem ecominimalista, ens va ocupar una mica de temps;
el just per fer uns riures, fer les fotos de rigor i recordar què poc
es necessita per ser feliç i no estar putejant constantment a la
humanitat i a la terra.
Pel gris que bufava (gris = vent fred), calia més seguir endavant i no aturar-se massa. Deixant al Sud la serra de la Múria, vam arrencar per la serra d'Airosa, però sense arribar al Pic del Coll de la Barra. Només una aturadeta al Pic del Coll de la Barra (2631 m)...
...des d'on van poder veure tota la carena al nord que uneix el pics de Setut fins el Pic de Perafita, (passant pel Tossar Bovinar o el pic dels Estanyons) ja follada per dos afeccionats a l'acordió (
veure ressenya). El mos el vam fer a la vall del torrent de la Bassa, a una cota més baixa, arrecerats del vent i la neu, i banyats per un càlid solet.
No se sap si per la ingesta de Nocilla, o per la “misterior” de l'indret, la baixada fins el fons de la vall i, a continuació, fins el cotxe, no va estar "exenta" de confusió. Armats amb la seguretat d'un mapa, i desconfiant de la ressenya que seguíem pel GPS (ací ressenya), vam inventar camins, vam refer traces, i vam fins i tot trobar la manera de justificar que no sabíem on érem imaginant una vall que partia pel mig la serra de la Múria. En arribar al cotxe, el neguit no va cessar doncs, com si d'una brúixola en una mina de ferro es tractés, el nivell del dipòsit de la benzina del cotxe amenaçava en deixar-nos tirats en aquell poble de primitius, tot encenent-se i apagant-se sense sentit el llum de la reserva. Però, ai las!, vam gosar de beure i collir aigua d'una font de lo més brolladora (emmetzinada?), i encara vam tenir temps de desafiar, cara a cara, a una orca de cames “escarrampades”! Malgrat tot, ens vam sortir força bé
(resultat de la caminada, ací) i ho vam celebrar a un maco bar de Guardiola de Berguedà farcit de delícies: embotits, braves, creps, xocolata desfeta, cambrera maca...
La cambrera no surt en cap foto, però si voleu veure més... prem
ACÍ
Vam sortir del petit llogarret de Les Masies de Nargó, seguint un corriol tot pujant però encara de manera moderada vam arribar a la Collada del Roure, i tot seguit ens vam topar amb un Mas abandonat anomenat Vilar de l'Oliva.
