Mola d'Estat, boletaire caminada...

No anàvem especialment a buscar bolets, però sortien al nostre pas, i al sarró anaven!

Estranys Cims...

Relax...

I bona cuina!













Una jornada ben tranquil·la i ben profitosa, per les cames i per la panxa!!!

Reportatge Fotogràfic

SaluT i Muntanya!!!

A la Serra de Prades l'aigua sóna...

A mitjans d'Abril, amb l'esclat definitiu de la primavera, ens vam encaminar cap a les Muntanyes de Prades, vàrem deixar el cotxe al poble d'Arbolí i agafant un Pr (antic camí de ferradura) ens vam atançar a les proximitats del despoblat de Gallicant, sempre en animada conversació sobre feines i futurs incerts, i en comptes de seguir fins al poble vam agafar un corriol a mà dreta que en una franca pujada ens va deixar just al cim del Puig de Gallicant (1010 m.), un cim amb escasses vistes ja que està practicament envoltat de bosc.

Vam seguir el corriolet cap a l'altre banda i ens vam trobar en un camp a petar de flors i un container amb el logotip de Danone que feia el fet de improvisat refugi, coses rares que hi ha per aquestes muntanyes, aquella jornada no sería la única...










Encarant la direcció per una pista ens vam apropar, ara si, al despoblat de Gallicant, encabit al capdamunt d'una altarosa cinglera amb unes vistes de Siurana envejables.
Sempre aquests indrets perduts i abandonats fan que pensar, arriben, d'alguna manera, a l'ànima de qui observa les restes, pedres esmicolades, fustes corcades i ferros retorçats..., no són només restes, són vivències, passions, records, esforços, d'una gent que va viure i morir, i tot queda impregnat, inevitablement, a les runes.










Desprès de menjar quelcom i gaudir del paisatge vam prosseguir entomant un corriol que pel mig del bosc baixava fins arribar als Gorgs de la Febró, un seguit de cascades i tolls d'aigua cristalina (i freda) que fan d'aquest engorjat creat pel pas del temps, un espectacle de la natura, i això enmig d'una Serra Pre-litoral Mediterrània, millor que es quedi més o menys en l'anonimat, que tothom de l'Area Metropolitana de Barcelona vagi cap al nord!!!..., si si, això es un secarral... :-)

Després de caminar una bona estona escoltats per cingleres altives, gorgs preciosos i saltant a banda i banda del riu, vam arribar al Molí de l'Esquirol, abandonat (com no) i amb la gegant roda de pedra esberlada al mig del camí, un dels meus avis era el fill dels "Molineros" del poble (per allà les terres de Teruel), era un lloc semblant a aquest.

Continuant per camí ja ben fresat ens vam topar amb el Mas d'en Candi, aquest no semblava abandonat, o si més no, no es trobava enrunat i encara servia a l'home d'alguna manera, pasturava un bon tros de cavall tranquilament a l'ombra d'un arbre.

Tot seguit ens vam trobar amb la segona cosa estranya de la jornada, un remolc amb una barca habitable a sobre (placa solar inclosa) i amb un enigmàtic missatge, AGUA QUE SUENA i un telf. corresponent a un tal Amador,  si, heu llegit bé, no estic boig, o potser si, però no vaig ser l'únic que ho va veure, hi ha més a més, hi han fotos...

Vam seguir el nostre caminar, tot pensant en la extraordinària troballa i després de passar el riu per una passarel·la de fusta ens vam trobar amb la resolució de l'enigma, la que suposem que era la casa del tal Amador, era com entrar al món de Tom Bombadil, un punt i apart, un monestir zen, amb jardins, amaques, sofas chillout,taules, cadires i una casa oberta a qui passes, amb una biblioteca sencera, més sofàs i una teulada també orgànica, amb terra, herba i floretes creixent, tot molt pulcre i senzill, juro que ens vam sentir extranyament traquils, assosegats...sense raó aparent, només caminant per l'indret....ah! i la casa també incloïa un lavabo orgànic, amb el seu hortet al costat ben cuidat i adobat...OOOMMMMMM!!! Vaig estar a un tris de posar-me a fer ioga..., ens va costar sortir de l'encisador indret, de bon grat ens haguéssim quedat, i en Tom Bombadil? Ni rastre...

Vam seguir, iluminats, en rosta pujada fins arribar al capdamunt de la cinglera tot seguint el Grau del Vincabrer i seguint les indicacions cap a Arbolí vam arribar a l'Ermita de Sant Pau, i tot seguint un corriolet de baixada definitiva cap al poble, on ens vam pendre unes birres en un bar super cool de Escaladors i unes crepes en el parc infantil, ja ben abrigats, havíem començat amb bon sol i calor, però els núvols i el fred havien tornat, ja ho té això la primavera...

Una excursió super recomanable,  pero si teniu la sort de trobar el vostre karma tàntric i accediu a la dimensió desconeguda, trobareu un indret de pau i repós que no apareix a les guies...

Reportatge Fotogràfic
Track

SaluT i Muntanya!!!

Capafonts, Puig Pelat i Picorandan, tot jugant a ser xiquets

A mitjans de desembre, en un dia fred però acompanyats en tot moment per un bon sol d'hivern, ens vam apropar a la bonica Serra de Prades per donar un volt.

Vàrem sortir de Capafonts, vila enclavada en un magnífic paratge, envoltada de les muntanyes, boscos i espadats que són tan característics d'aquesta serra del sud de Catalunya, vila que li ve el nom de les 53 fonts censades del terme municipal, de sed no es moriran pas...

Sortint per la banda més obaga de l'indret ens vam topar de seguida amb algunes clapes de gebre, senyal que el fred ja apretava força quan el sol sucumbeix a la negre nit.

Tot guanyant desnivell pujant per un bonic corriol i arribant a la zona de Els Motllats, ens vam desviar per una pista (on ens vam topar amb uns quants 4x4 fent ruta per la zona, i observant que feien i les seves converses, més perduts que un garrofí a la mar..., mai ho entendré, amb lo preciós que es caminar per aquests indrets tot observant la natura sense sorolls i fums estranys...)
Agafant un corriolet tot carenejant vam assolir el primer cim del dia, el Puig Pelat (1075 m.) de magnífiques vistes (vistes que no vam poder gaudir quan el vam assolir per primer cop, veieu la entrada i ho entendreu perfectament...)

Tot baixant de nou a la pista vam arribar a la urbanització fantasma dels Motllats, un grapat de cases, casalots i demés construccions, totes elles en varis graus de decadència, que sempre fan reflexionar sobre la humanitat i la seva estupidesa, d'aquí uns anys no quedarà res, la natura s'ho haurà menjat tot, tota una lliçó...

Vam virar la nostra direcció just a la Creu de Nogués i entre un bosc mig talat i el barranc del Trinco-Trinco (s'anomena així, no penseu malament...:-P) vam arribar a la Creu Trencada, un bon indret per reposar al solete.
Vam prosseguir el nostre caminar per pista en direcció al inconfusible monòlit del Picorandan (991 m.) que en petita grimpada el vam assolir, les vistes de Capafonts i les muntanyes que l'envolten són magnífiques!!!

Només quedava baixar entremig del bosc fins arribar de nou a Capafonts i acabar aquesta bona circular fent la birra i les patatones de rigor, i donant marge al xiquet que tots tenim dins ;-), una zona d'esbarjo infantil va ser el lloc propici :-)

Reportatge Fotogràfic
Track

SaluT i Muntanya!!!

Puig d'en Cama, on posem l'ull, posem el peu!!!

A principis d'Abril férem un altra excursió, aquesta vegada vam trepitjar (i amb ganes) la banda mar de la Serra de Prades.
Vam sortir del poble de L'Albiol, un poble petit i tranquil amb unes vistes espatarrants del Camp de Tarragona i el mar, i una església i castell dignes de fer-hi un cop d'ull.

Després de deixar anar uns cargolets trobats a l'enciam en una obaga propera (es veu que comprem productes ecològics i de qualitat), vam agafar un tros de carretereta mig abandonada fins que en un punt vam entomar un corriol ben maco i emboscat (Bosc del Mas de Vallverdú) que ens menava muntanya avall, tot passant per masos abandonats (Mas d'en nebot) i alguna que altra sorpresa com un cotxe mig desballestat apartat a la vorera del corriol, ja m'agradaria saber com va anar a parar allà...

Vam anar a petar a la Inmaculada, una construcció religiosa sense gaire interés, i a partir d'allà vam conectar amb el GR-172 direcció al Coll de la Batalla (en referència a una antiga batalla medieval entre sarraïns i cristians)

Un trosset de carretera i ens desviem cap a una pista que mena al Mas de Serra i ascendeix en solana cap al cim del dia, el Puig d'en Cama (717 m.), un cim panoràmic de la Serra de Prades per una banda i del Camp de Tarragona i el mar mediterrani per l'altre, coronat per un punt geodèsic dels més grans que he vist i d'una torre de guaita anti-incendis.
Al cim mateix hi ha una esplanada

ben herbada que després de dinar ens va anar molt bé per la endormiscada tot prenent un solet d'allò més collonut.

Després d'una bona estona vam començar la baixada, força rosta, cap a la carretera i d'allà uns centenars de metres fins arribar al punt anomenat de les Tres Aigües, on conflueixen tres barrancs amb els seus cabals, el del Gatellar, provinent del Mas Ripoll i els del Salt i la Font Major, que neixen al Terme de l'Albiol.

En aquest punt deixàvem la carretera per Mas de la Cabrera, després el Mas del Sord (terrenys plens de vinyes) i per últim entomar el GR-65.5 que ens menava per la part més agrest de l'excursió, en franca pujada per un corriol bellíssim, ple de coves i formacions de conglomerats, que ens feu suar de valent, era la matraca final per arribar al punt d'inici, on donarem bona compte de cerveses i ganyips al bar del poble, ens ho mereixíem!



En resum, una excursió una mica exigent físicament, però fàcil tècnicament, amb terrenys de tot tipus i amb grans vistes, magnífic!

Si es que..., on posem l'ull, posem el peu!

Reportatge Fotogràfic
Track

SaluT i Muntanya!!!

COSA RARA A LA MUSSARA

En el dia del senyor, 21 d’octubre, any del senyor 2012, aniversari de la nostra companya de muntanya i de pis Sandruqi, un molt heterogeni (com no s’havia vist mai en els annals dels Trempapic) grup de persones foren a cercar no sabem encara què, a la serra dels Motllats...  ;-P

El despertar no va ser fàcil, i cap el tard, es van arreplegar els 3 cotxes d’aquesta singular corrua de gent al poble d’Alcover. Allà van poder conèixer-se tots els integrants de l’expedició, opinar sobre la nul·la dificultat de la ruta, i riure’ns dels que, per por a que es preveia pluja, no s’havien atrevit a venir. De fet, a Alcover regnava l’optimisme doncs s’alternaven més estones sense pluja i, fins i tot Sol, que no d’aigua.

La impressió va canviar quan a l’Aixàvega, llogarret del terme municipal de Mont-ral (comarca de l’Alt Camp) i punt de partida de l’excursió, la boira i el plugim ho envoltaven tot. Era el que els endevinadors de l’Oratge preveien.

Veient que, en un moment donat, la tendència millorava, vàrem sortir del cotxe i iniciàrem la caminada per uns camins del tot “traicioners”. La primera ensopegada va ser començar per la ruta de tornada. Aquesta desorientació i l’excessiva confiança en una ressenya fàcil i curta, va comportar que no seguíssim el GPS ni que ens fixessin en una fita que desviava el GR-7, coincident, en part, amb la ruta desitjada... el resultat va ser perdre totalment el control d’una excursió gens complicada: 

vam improvisar una aproximació a la Mussara, seguint la tradicional pintura blanca i vermella; vam dipositar tota la confiança en un xitxarel·lo de curs d’orientació amb un plànol 1:40000 del parc natural de les Muntanyes de Prades, i en una pantalleta que indicava, constantment, quant ens estàvem allunyant del nostres objectius inicials: l’avenc de Mont-ral, la Foradada, Punta de Barrina...; i, feliços, vam donar voltes i voltes sota la pluja, fins que van decidir pujar...

..... al Puig-pelat, inesperable i únic cim del jorn.

Després d’haver-nos divertit molt més del que es pot imaginar (el neguit de perdre’s, la impotència de no resoldre un problema, el fred, les “arenas-movedizas-engulle-compañeras-de-piso” no aturen mai el xiroi ànim Trempapiqueru), a L'Aixàvega mateix i, de nou, amb l’amenaça de la pluja, vam celebrar l’aniversari de la nostra Sandra. No van faltar els regalets, la truita de patates, i un present molt especial... la nostra samarreta oficial Trempapics®. 

 
((Cony Sandra!! que no t'agradava la samarreta?? si comparem amb el somriure de la foto del mapa... :-DDDDDD ))

Aquí es poden veure les dues cares d’una excursió: la ressenya a seguir, i la ruta real aconseguida:

Aquesta era la "RUTA PREVISTA". Aquesta és la "RUTA
 RARA".

 Però el resultat van ser mooooolts somriures..................

                                                 
                                               ................. ENLLAÇ A LES FOTOS

...i la sensació de que una cosa rara va passar a la Mussara. Coses de “meigas”, que ens ho diguin les companyes gallegues...

Alineació de l'equip:

al darrera, dempeus, i de dreta a esquerra:

en Jordi, el Nacho, l'Helena, la Sandruqui, Pablo, "My Umbrella" i en PotaVerda.

al davant, ajupits, i d'esquerra a dreta:

la Senyera, la Marieta, l'Albert, la Terra i la Núria.

Salut!! i llarga vida als Trempapics!!!