Cap del Rec

A mitjans de Juny, amb el "caloret" ja ben present a l'ambient, vaig fer una escapadeta al Pirineu, per participar un dissabte lluminós a la Marxa Cap del Rec, i el diumenge, un pél més revoltós i acompanyat amb el Jordi, vàrem fer una muntanya prou coneguda per nosaltres, la Tossa Plana de Lles (2916 m.), que no era la intenció inicial, si més no, no l'única, però problemes d'orientació i d'oratge ens van fer canviar de plans.

El dissabte, havent dormit al cotxe a les portes del refugi, i ben d'hora, em vaig unir a l'exèrcit de prop de 500 participants que trescarien aquell dia per bells paratges a cavall de la Cerdanya i Andorra, una volta extraordinària de 52 km. i un desnivell acumulat bastant important, i més tenint en compte el terreny d'Alta muntanya on ens mouríem tot el dia, colls, estanys, rius senders empedrats, herbats, relliscosos i secs, tota una aventura.

I potser per què estava en el moment de màxima forma, o bé per la bellesa del recorregut, la vaig fer a tope i agust, acabant en la posició 60 amb un temps de 08:37 i un somriure a la boca, el més important.

Una travessa totalment recomanable, no us la podeu perdre, ben organitzada i passant per uns paratges de somni, la Vall de Madriu  s'emporta la palma...

La tarda va passar amb parsimònia al solet de la tarda, tot xerrant amb algun participant de les vivències de la travessa, amb una cervesa a la mà i gaudint mentre esperava al company, que va venir just per sopar i fer xerrada abans d'anar a dormir-la fent nit al mateix Refugi de Cap del Rec, un indret, unes habitacions, uns paisatges que em porten records de les estades que fèiem amb el cole a EGB, fent esquí de fons a l'hivern i esports d'aventura a l'estiu, el pas de la infantesa a l'adolescència es va donar en aquells indrets..., vint i pico anys després, corrent pels seus corriols, que segueixi la festa...

L'endemà vam sortir, també amb bastanta parsimònia, cap amunt, tot buscant entre un bosc de pins retorçats, el corriol perdedor que ens havia de menar a buscar  La Muga, un muntanyot, que assolit, i tot seguint la carena, ens havia de portar a la Tossa Plana i d'allà de nou cap a l'inici de la excursió, però com he explicat abans vam tenir un problema d'orientació, i en comptes d'anar a buscar el coll que ens havia de portar cap a la Muga, vam anar a petar, tot pujant i pujant sense parar, directament al cim de la Tossa Plana, això ja ho tenim els Trempapics, quan comencem a pujar no hi ha déu que ens pari... :-P

Un cop al cim, la ventada era contundent, o sigui que seguir la carena per assolir l'objectiu inicial era bastant problemàtic, i vam decidir anar cap avall, amb parsimònia, tot gaudint de les vistes, xerrant de la vida i, fent d'avistadors d'ocells, de naturalistes fumats tot flipant amb un Picot Negre cuidant de la seva prole, un gran descobriment que ens va tenir entretinguts una bona estona... :-D













Va ser un cap de setmana rodó, magnífic. Esforç, natura, companyia i relax, ces't la vie!

Reportatge Fotogràfic Marxa Cap del Rec
Reportatge Fotogràfic Xavier Capdevila Marxa Cap del Rec
Reportatge Fotogràfic Tossa Plana de Lles
Track

SaluT i Muntanya!!!

Neu màgica al bosc, i al jacuzzi...

A mitjans de Gener, havent celebrat el meu aniversari per "todo lo alto" en un spa de Prullans, amb sorpresa inclosa en forma de Jacuzzi a l'aire lliure i nevada sobre els nostres caps (quin momentassu!!!) vam decidir que a l'endemà fariem una raquetada per la zona, concretament ens vam desplaçar a l'estació d'esquí nordic d'Arànser, ens vam treure el forfait i vam començar a raquetejar per un paisatge de somni...

Teniem intenció d'apropar-nos al Pla de Llet, però al cap d'una estona de raquetejar l'oratge va
empitjorar i vam decidir tornar sobre els nostres passos, en tot cas sempre val molt la pena endinsar-se per aquests paisatges de cotó fluix, tenen una màgia que t'embriaga els sentits, la calma, el cruixir de la neu sota les raquetes...deliciós.

No podia faltar un agraïment a totes les felicitacions rebudes!!! :-)

Reportatge Fotogràfic

SaluT i Muntanya!!!

Santes Raquetades!!!

Ara que estem en plena onada de calor, us ve de gust una mica de frescor? Doncs aquí us porto una història de neu, gel i fred, a veure si us refresca un xic...

A finals de Març (o sigui, a la setmana santurrona) férem via cap a la Cerdanya Nord, aquests territoris espoliats per Francesos i venuts pels Espanyols, hosti quanta merda, a vere si algun dia deixem de ser espoliats i ens deixen viure en pau..., bé com deia, la nostra intenció era passar un parell de dies al monte gaudint de la neu a tope, l'oratge ens volia fer la guitza, un temps més aviat rúfol ens donà la benvinguda a la plana ceretana, després de dinar quelcom a la vora d'una d'aquestes urbanitzacions pijes que tant abunden en aquesta zona i havent fet un cafetó a un bar working class de Puigcerdà, vam fer via cap al primer objectiu, vam creuar la fictícia frontera i ens vam apropar a la Pista d'Esquí de Font Romeu, en concret ens vam aturar al Parking del Pla de la Calma.




Ens vam vestir amb roba adient, ens vam calçar les raquetes i apa! A fer via cap al Pic dels Moros (2137 m.) ja ben entrada la tarda.

Tot seguint el camí marcat per els esquiadors de fons, en una continua però suau pujada, vam assolir el cim fàcilment, tot gaudint d'un paisatge encisador de bosquets mig sepultats per la neu.

Al cim el paisatge s'obria a tota la plana Ceretana, veient que les pluges descarregaven aquí i allà aleatòriament, però semblava que el temps empitjorava notablement, o sigui que no vam trigar gaire a fotre el camp per continuar la nostra raquetada, una espesa boira ens encalçava a vegades, per a després desaparèixer, un ambient gòtic dels que agraden gaudir en plena natura.

I vam arribar al Refugi de la Calma, feia goig per fora però tancat a pany i forrellat (refugi?), però una curiosa estructura uns metres més enllà ens va encuriosir, a l'obrir la porta ens vam trobar un WC nou de trinca, net com una patena, perfectament equipat, vaja que no ens vam poder estar...xD

Clickeu aquí per veure la seqüencia sencera...xD


La nit se'ns tirava a sobre i vam arribar com fantasmes dins la boira a la ja deserta estació d'esquí, va ser una tarda ben aprofitada oyessss!!!

Vam sopar en un garitu del poble de Font Romeu, i entre birres i algun xupito se'ns va fer l'hora de dormir, i com tenim el cotxe-llit doncs en el descampat de l'entrada del poble que vam dormir a gust.

L'endemà l'oratge no donava treva, però teníem un objectiu molt sucós, fer la canal Vermicelle al Cambra d'Ase, o sigui que ens vam apropar a l'indret de sortida, fins i tot ens vam preparar els bartulos, però quan ja estàvem a punt de marxar cap amunt i veient els dubtes que teníem, oratge, perill d'allaus..., ho vam deixar córrer. I ben fet! La muntanya no transmetia bones sensacions aquell dia, almenys en aquella banda.

Com som previsors teníem plan B, i vam fer via cap a la població de Talltendre, ja en territori ocupat espanyol, on ens eperava la Carbassa (2738 m.), un muntanyot ceretà que en condicions estivals deu ser una caminada llarga però relaxada, en canvi amb les condicions que ens vam trobar va ser una excursió dura de collons, i això que fins arribar a la carena el solet i el bon temps ens va acompanyar, tot gaudint de l'esplèndid paisatge, boscos, estanys i natura en general que anàvem deixant enrere tot raquetejant.


Però va ser arribar a la carena (després d'una dura pujada) just passat el collet de Fornos i començar els problemes, no pel terreny, una ampla carena típica d'aquestes terres, sinó per les condicions climàtiques, un torb d'allò més fred i a voltes huracanat que ens llençava granets de neu congelada a 1000 x hora i la sensació de mai arribar per la distància gens despreciable de l'excursió, però ja sabem de que tracta, altres vegades ja hem viscut aquesta sensació, perseverança tocava, i vam tenir premi, vam arribar, explosió d'alegria, cares congelades, riures eterns i cap avall cagant llets, l'ambient al cim era siberià,se't congelaven els ous, literalment.

La baixada fou com totes les baixades després de patir pujant, xerinola, relax i més llarga que un dia sense pa, però contents per l'experiència.

A l'arribar a Talltendre en PotaVerda es trobà a uns companys de Depana que estaven de reportatge fotogràfic naturalístic, i més tard tocava fer paradinha per endrapar algo amb substància.



Un parell de dies collonuts de neu a tope, aprofitats al màxim i sent conscients de les notres forces i experiència.

Impecable.

Reportatge Fotogràfic Aka Pic dels Moros / Carbassa

Reportatge Fotogràfic PotaVerda Pic dels Moros / Carbassa

Track Pic dels Moros

Track Carbassa

SaluT i Muntanya!!!

ACORDIONS AL SETUT I PUJAR A ARSÈGUEL... o era al revés?

"L'amic Potaverda m'ha comentat que a trobat uns incunables perduts per les entranyes del seu ordinador, com el bon vi amb el temps a agafat cos i ànima, i ara es l'hora de degustar-ho, per no emborratxar-nos ho beurem a petites dosis, un rajolí cada setmana."




Quin cap de setmana més complet el que vam viure (en Magí i en Luis) a la vall més pirinenca del Segre!! (dies 31/VII/2010 i 1/VII/2010). Comencem, per dir-ho d’alguna manera, pel final.

Des de feia anys que desitjava assistir a la Trobada d’Acordionistes d’Arsèguel, el festival de música tradicional més antic de Catalunya i, segons algunes fonts, el més important d’Europa d’acordió diatònic. Malgrat no està massa acostumat a assistir a concerts... ja sigui per tradició, per història, per fer país, xerinol·la... aquest cop no me’l podia perdre i, per fi, aquest estiu, vaig tenir la possibilitat de tenir lliure un cap de setmana sencer per atansar-me.

Però com a bon Trempapic, calia aprofitar l’estància per l’Alt Urgell per fer una mica de muntanya. Amb poc temps i comptant amb la sempre agraïda presència d’en Magí, vam aprofitar per pujar-nos als més alts cims de la Cerdanya, la comarca veïna.

Dissabte dia 31 vam sortir d’hora de Barcelona per deixar el cotxe a l’estació d’esquí nòrdic de Les. El camí cap a la Tossa Plana de Lles (2916 m) ja ens era conegut (bé, per alguns més que per altres) doncs al febrer del 2008 ja vam tastar el seu cim, amb una hivernal amb un paisatge ben diferent al verd que teníem al davant. La pujada entre boscos va ser ràpida i evidenciava un fet quasi miraculós: en poc menys de 2 mesos de l’operació al genoll, el company estava... caminant!! Per descomptat que no era un lesió ni una operació consegüent amb risc de tetraplegia, però hom es fa creus de la capacitat d’alguns elements per recuperar-se d’accidents que, en alguns casos, comporten baixes laborals de 6 mesos.

Això, i els dos homes grans que van avançar ARRAAAÀSSS...!!! per un caminet rost-rost, enrecordàre’n la feblesa humana com la passió innata per vèncer-la.

El primer pic a la butxaca va ser el ja conegut Tossa Plana de Lles, el més alt de la Cerdanya catalana (quin fàstic haver de donar aquest afegitó) amb permís del Puigpedrós (2914 m). Allà ens vam donar el plaer d’energitzar-nos amb unes TOCHOYELLIS, l’aliment del futur que cura reumes, recupera genolls i hiperedulcora la vida, a disposició a tones la Marxa dels Castells (gràcies per aquest descobriment que aviat substituirà a les barretes energètiques i a qualsevol altre tipus de remei miraculós.

A continuació, l’objectiu de la jornada: el Setut (2867 m), el mata agosarats. Es diu que hom va intentar culminar-ho trepitjant, a través de kilòmetres, sobre metres de neu i sense raquetes... i no ho va aconseguir...

El que es va perdre en aquell jorn va ser una cresta de les maques. La vam gaudir de valent: curta però emocionant, sense dificultat però treballada. Més mals de cap ens va portar discernir quin pic feia el trio un cop creuat el Port de Setut. Amb la bruixola i la carmanyola a la mà es va establir que, seguint el cordal de la serra, tocava fer el Pic de Coma Extremera (2808 m). Cap el sud dominàvem el Tossal Bovinar, la Bassota de Setut i un ramat de cavalls-vacunis, espècie sempre abundant a distàncies llunyanes.

Seguint la intuïció, vam rodolar escorats cap a l’est d’on van encetar la pujada i vam topar-nos de nou amb el Refugi de Cap de Rec, ja alliberat de les vaques que, de bon matí, esperaven que els servissin una xocolata amb xurros.

Per la tarda, per escalfar motors, ens vam apropar en cotxe fins Arsèguel, sentint les cançons de “El Pont d’Arcalís”. L’acordionista d’aquest grup és, de fet, l’organitzador de la Trobada: l’Artur Blasco . La tenda per passar la nit la vam plantar de franc en unes terrasses que l’Ajuntament va habilitar a les afores, des d’on es podia apreciar perquè aquest municipi serveix per publicitar unes de les imatges més conegudes de la Serra del Cadí.

Els concerts gratuïts al poble es van succeir durant els dies de dijous a diumentes, però el nostre plat fort era el del pavelló, a partir de les 22:00. Per 12 euros vam gaudir d’un fotimer de grups (internacionals i nacionals, com la Meritxell Gené, La Carpeta, Trementina Folk...) que, amb 3 ó 4 cançons per barba, van allargar la vetllada fins prop de les 2 de la matinada.

A banda de destacar el bon rotllo cerveser que prèviament va poder gaudir la delegació gastronòmica-musical dels Trempapics, també cal anotar l’esperit depredador del clan dels jubilats que, exactament com van predir els assidus, mataven per aconseguir un seient. Calia espavilar per no patir l’overbooking que any rere any practicava l’organització.

Després de l’espectacle acordionístic (malgrat lo maratonià del concert, no hi va haver cabuda ni per la Lady Gaga, ni per l’Alejandro, ni en Roberto...), queda palesa la força que té aquest instrument, així com les ganes que li entren a un de començar a tocar el diatònic, l’harmònica o el xistu per acompanyar les excursions del futur.

Diumenge, dia de tornada: pel matí es va visitar el museu de l’acordió d’Arsèguel i, a més a més, una vella indústria llanera on es va poder comprar uns peals marró burells com els de l’àvia. També cal destacar una sorpresa culinària: el menú que ens vam fotre a Ponts, a ca la... què sé jo! Va ser la millor manera d’enllestir un cap de setmana excursionista-tradicional que farà història.

PotaVerda

Puigpedrós

Circular per terres de la Cerdanya, desde el Refu de Malniu, assolint el cim del Puigpedrós (2914 m.) i passant pel refugi dels Engorgs, fins entomar el GR-11 seguint-lo en un magnífic camí vorejant la muntanya tot arribant de nou al punt inicial.
Sensacions? Extraordinàries, muntanya solitària (menys el refu de Malniu, massificat per l'arribada de la carretera fins la porta mateix, 2 eurus de parking!)
Cim amable de fer amb vistes espectaculars, neu primavera, desgel i torrenteres baixant amb força i difícils de passar (ens diuen saltimbanquis de la muntanya)
Meteorologia benigna (els núvols ens van acompanyar tota la jornada però ens van respectar donant un toc espectacular a les vistes)
Vall amb estanys gelats i marmotes fent corredisses d'aquí a allà...
Verds i espesos boscos de pi negre i avet amb salts d'aigua rajant de la mateixa muntanya...
Preciós camí de tornada, i refugi amb cerveseta i olivetes farcides, bon colofó a la jornada!
Res més a explicar d'una sensacional sortida, potser que estávem empanats en el viatge d'anada i casi acabem a Ripoll per una carretera pleeena de corbes que ni la collada de tosses tu! Però això són altres històries!
Ressenya
Reportatge Fotogràfic
SaluT i Muntanya!!!!

Tossa Plana de Lles

La Cerdanya! Quins bonics pobles, valls...i Muntanyes! Vam fer vía cap al bonic poble de Lles, i d'allà uns quilòmetres més amunt cap al Refugi i estació d'esquí de fons de Cap del Rec (Estava tancat!), ens vam disfrassar adequadament, vam ganyipar algo i som-hi!

La primera parada fou el refugi del Pradell (refugi tancat i espartà), vam arribar trepitjant un bonic camí dins el bosc que a parts estava ben gelat i d'altres amb neu, no cal dir que a les parts gelades era necessari anar amb mil ulls, relliscava que no vegis!

Del Pradell ja s'albirava al fons la muntanyota que teníem com a objectiu, La Tossa Plana de LLes (2916 m.), segon gegant de la Cerdanya no usurpada i tercer de la Cerdanya al complet.

Seguírem un camí entre boscs i clars nevats amb gruixos que anaven desde la enfaridaneta fins a zones on ens enfonsavem fins als genolls, ens vam calçar les raquetes, però entre problemes tècnics i que al cap de poca estona venia un "repetxo" bastant pronunciat van durar poc als nostres peus (algún día ja les utilitzarem com cal...)

A partir d'allà començà l'ascensió forta i llaaaarga, era un mant blanc salpicat d'alguna zona rocosa que a mi particularment s'em va fer una mica pesat de pujar, massa monotonía, menys mal que les vistes eren inmenses amb el Cadí a darrere nostre mostrant la seva bella i abrupta cara nord.

Cap amunt, cap amunt!!! Al final, darrere un grapat de roques, arribàrem al gran i ample cim de la Tossa, amb el seu fanal i les vistes Im-Pre-Si-O-Nants!!!! Quina passada! Amb el día radiant que feia s'albiraven muntanyes i més muntanyes, Andorra, zones d'Aigüestortes i Aneto, Cadí, el Pedraforca treient el cap....Magnífic!

Un cop al cim, i fetes les fotos de rigor, vam començar a devorar els respectius entrepans a reser del vent que començà a bufar fort.
I entrà la nyonya....nyony...ZZZZzzzzZZZzzzzZZZZ....
....Quina mig diadeta més bona a les alçades!

Només quedava baixar els mil metres de desnivell, primer a grans passes, corrents i fent el ganso pel bast mantell blanc, desprès perdent la pista al bosc entre arbres de retorçades formes i blocs de pedres, arribant al gelat estany de l'Orri pel xivarri d'un grup de nenets i per últim enllaçant les pistes d'esquí de fons per arribar al refugi contents i satisfets!

Però quedava el descans del guerrer...., la birra, banderilles i patatones van fer el fet en un agradable bar de Lles, amb llar de foc inclosa i extraodinària companyia i conversació, collonut!

Reportatge Fotogràfic
Reportatge fotogràfic de secà
La visió de secà
SaluT i Muntanya!