A mitjans de Juny vam anar cap al sud, però no al sud de Catalunya, no..., sinó al sud de la Península Ibèrica, a l'antic
Al-Andalus, allà on la presència musulmana resistí més temps l'embat del cristianisme.
Granada, on les reminiscències d'aquella cultura islàmica encara aguanten als pobles, camps, ciutats i, per què no, a la muntanya, i allà ens encaminàvem, abans de visitar la preciosa ciutat de
Granada i la fastuosa
Alhambra (quina meravella), vam estar uns dies a les entranyes de
Sulayr...
Després d'un viatge que es va fer més curt del que ens esperàvem vam arribar a
Trevélez (poble de més altitud de la Península, o això diuen per allà), en plena
Alpujarra Granadina, on un cartell ja ens posava a situació:
Ens esperàvem trobar un poble tranquil, però sense saber-ho vam arribar just a les festes del poble, o sigui que us podeu imaginar quin
jolgorio padre hi havia muntat..., vam fugir als afores del poble, ens vam instal·lar a la nostre petita casa mòbil, i ens vam anar a dormir sota la lluna, un mar d'estrelles i... focs artificials, bon començament!
De bon matí ens vam llevar, vam esmorzar quelcom i ens vam disposar a seguir el camí cap a
Siete Lagunas, motxilots en ristre i cap amunt!
Sortint dels bonics carrerons del poble començava el camí, primer per un tram empedrat bastant humit per la proximitat del riu
Culo Perro i emboscat, per a mesura que anàvem pujant de cota, deixar pas a un terreny més obert i sec on vam sorprendre un
Llangardaix Ocel·lat que rapidament es va amagar entre el rocam.
El paisatge s'anava obrint i de mica en mica s'intuïa la magnificència de la contrada, i ja es veien les neus als cims...
Vam arribar a l' indret anomenat la
Campiñuela, una plana herbada amb un
cortijo, antics
bancales de cultiu i una
acequia a "petar" d'aigua fresca i neta baixant ràpid de les muntanyes, i l'element que faltava no es va fer esperar, un ramat de vaques i un pastor a cavall seguit per uns quants mastins, una estampa digne de veure.
Seguint el curs del riu
Culo Perro, i ja trepitjant els primers neverets una petita
pájara va sobrevenir a la María, res que una mica de descans i uns txutxes energètics no poguessin solucionar, i es que anàvem a molt bon ritme tot i anar carregats amb tot el "fato", i ja havíem passat a uns quants excursionistes a tota velocitat, ens menjàvem la muntanya!
Més endavant vam perdre una mica el camí, sota les plaques de neu, però saltant de placa a placa i de pedra en pedra vam aconseguir creuar el riu i entomar de nou el camí correcte que ens havia de menar, ja en franca pujada, primer a la
Cascada de Chorreras Negras (espectacularment bella) i just a sobre
Siete Lagunas, una cubeta glacial espatarrant, amb el gegant just al davant, quin espectacle de lloc! I aquí era on passaríem la nit, si senyor!
Vam endrapar quelcom mentre vèiem com anaven arribant els excursionistes que havíem trobat durant la pujada, un grup d'indígenes de la zona i un anglès solitari i llargarut.
Quan vam començar a muntar la tenda, se'ns va apropar un dels indígenes indicant-nos amablement que estava prohibit muntar tenda a la gespa per salvaguardar l'ecosistema anomenat los
borreguiles, i que a banda també era un mal lloc perquè ens podíem aixecar tot xops per la permeabilitat del sòl.
O sigui que vam fer una investigació per la zona i vam plantar tenda en un bivac proper a reser d'unes pedres.
Cal dir que tot l'indret estava ple de
cabres salvatges, autèntiques reines de la contrada, hi havien desenes a la vista, però sempre a una distància justa per què els humans no representéssim una amenaça.
Com teníem temps vam deixar els bártulos que no necessitàvem a la tenda i vam començar a pujar en direcció a
La Alcazaba (3371 m.), després de trobar-nos un mascle impressionant de cabra, el qual vam destorbar de la seva sagrada migdiada i ens dedicà uns badalls i unes posturetes tot estirant-se tal llarg era, vam assolir un "peñasco" proper al
Peñón del Globo (3288 m.) amb unes vistes superbes de tot el circ abastant el Mulhacén i l'Alcazaba, que vam veure que no ens era factible per l'alta nivositat que tenia el trajecte fins a arribar al seu cim, un altre dia doncs!
Un cop a la tenda de nou i havent sopat, vam esperar que la foscor ens embolcallés, i quina nit ens esperava! Uns udulars seguits d'un vent huracanat que fuetejava la tenda sense pietat (i aquesta a nosaltres) exactament una vegada cada minut, i així tota la nit! Sort que vam fermar bé la tenda amb pedres, si no sortim volant :-D (a l'endemà, i un cop al càmping, el propietari del mateix (i guia de la zona) ens va informar que aquell "ventet" encisador era molt corrent per aquelles dates i en aquell precís lloc, o sigui que ja sabeu, no planteu tenda a
Siete Lagunas pels volts del solstici...xD
Ens vam aixecar "electrificats", vam esmorzar i tot i que no havíem dormit gaire còmodament (encara que si que vam reposar mooooltes hores) estàvem prou descansats i animats perqué ens esperava el gegant de la Península, quina il·lusió!
Seguint el camí ben marcat que carenava muntanya amunt per la zona anomenada las
Lomas del Mulhacén, i passant per alguna congesta de neu, vam assolir el
Mulhacén (3478 m.) amb menys esforç del que ens esperàvem, no hi havía ningú, o sigui que en aquells moments de joia érem les persones que estàvem a major altitud de la Península, quin
momentazo tú!!!
Després de les fotus de rigor, gaudir del paisatge i de deixar una tireta enganxada amb el nostre nom de colla, ens vam disposar a seguir el nostre camí, assolint el
Mulhacén II (3368 m.)) i d'allà entomar el mateix camí que havíem fet de pujada, mentre ens anàvem tirant boles de neu per amenitzar la baixada.
Just abans d'arribar a
Siete Lagunas ens vam trobar una escena digne de "
El hombre i la tierra" mític programa del malaurat
Félix Rodríguez de la Fuente, uns llops, o gossos, o vés a saber, perseguien camp a través un ramat de cabres, la veritat és que la situació donava respecte!
Quan l'acció va passar, vam plegar veles i en una tornada llaaaarga i feixuga, només amb l'entrebanc d'un salt de banda a banda del riu no gaire reeixit (:-P) ens vam arribar de nou a
Trevélez.
Ens mereixíem una
Alhambra ben freda,i ens la vam pendre, oh i tant!
Un parell de dies a la muntanya que ens van saber a glòria, vam descobrir un paisatge diferent, però molt semblant alhora a allò que estem tan acostumats, bellesa, duresa, cel i terra, aigua i el foc de les nostres ànimes cremant a la natura, en quin millor lloc? :-)
I si, efectivament, a Trevélez vam tocar el cel :-)
Reportatge Fotogràfic
Track
SaluT i Muntanya!!!
Pobles i serres que van veure l'última rebel·lió musulmana (amb cara i ulls) de la península (1568-1571), casi un segle desprès que l´últim regne musulmà de la Península, el de Granada, caigués a mans cristianes i fes desaparèixer fins als nostres dies el poder musulmà a la Península, però esclar, la gent encara hi era, amb les seves tradicions, cultura i religió, i la guspira de l'odi prengué, com tantes i tantes vegades a l'història, el feble contra el fort, la lluita que mai acaba.
Pero deixem la història humana, i concentrem-nos en la natura, que es mostra superba en aquesta part del món, colors i olors, visiteu-la a la primavera i gaudiu de tot el seu regne vegetal, val la pena.
