Montalts, seguint les passes d'en Carrasclet

A mitjans de Febrer ens vam apropar a Capçanes, vila de naixement d'un dels herois de la Guerra de successió, en Pere Joan Barceló i Anguera, alies Carrasclet, que lluità durant anys contra les tropes borbòniques d'en Felip V, sobretot per aquestes serres meridionals de Catalunya, i en concret per la Serra de Llaveria, on teníem intenció de fer l'excursió del dia.

Agafant la pista cimentada que duia a la Fou vam deixar el cotxe a l'aparcament que hi ha davant de l’hotel Mas Collet, un casalot amb unes vistes envejables, un indret ben buscat per plantar un negoci que ven relax, sens dubte, per aquelles dates restava tancat, o sigui que teníem tot el pàrquing per nosaltres i no vam veure una ànima pels voltants.

Vam seguir les senyals fins arribar a la Fou, tot passant per la Font de la Mata, on un pal senyalava els múltiples camins que s'internaven a les entranyes de la Serra.

Vam començar a pujar fins arribar al Coll de la Mina per un caminet i pujant més i més per una pista ens vam atansar al collet de Montalt o vam fer una paradeta per beure i menjar quelcom.

Com a curiositat dir que donaves una puntada a una pedra i sortien tres o quatre fòssils, una petita mostra:

Agafant un corriolet marcat amb pintura blava vam pujar decididament, tot passant per un raconet d'aquells màgics, difícil d'explicar amb paraules, millor amb imatges:














I finalment vam arribar a la planúria on restava el punt geodèsic marcant el cim del Montalt Sud (748 m.), i una estona després tot seguint un corriolet i fent una grimpadeta vam assolir el Montalt Nord (754 m.) on ens vam quedar una llarga estona gaudint del paisatge, d'una caloreta impròpia del mes hivernal on ens trobàvem i de la companyia, una llaaaarga estona molt i molt agust :-)

Ja només quedava la tornada que fins als voltants del Coll de la Mina la vam fer per un altre corriol i després ja vam seguir el mateix camí d'anada.

Una excursió molt agradosa, en un dia genial, per la serra sempre rebel d'antics bandolers i guerrillers i d'amants de la llibertat, una llibertat que és com aquestes muntanyes, abruptes, perdedores, a voltes de pedres i plantes tallants, però...encisadores.

Reportatge Fotogràfic
Track

SaluT i Muntanya!!!

Puig de Cabrafiga, una petita gran volta!!!

A mitjans de Maig un grapat de Trempapics vam fer un volt per un contrafort de la Serra de Llabería ben visible des de gran part del Tarragonès.
Vam sortir de Pratdip, poble de gossos vampir, i ens vam encaminar cap al Barranc de la Dòvia, tot gaudint dels marges del riu ben frondosos per la humitat i d'un salt d'aigua ben ufanós, el Salt de Savinosa. Podem apreciar també restes de construccions de l'antiga indústria paperera, que aprofitava la força de l'aigua d'aquests barrancs amagats.

Ja en franca pujada, i passant pel Pas del Cabrit, amb una petita grimpada inclosa, ens vam plantar enmig de la Serra que recorreríem tranquil·lament tot descobrint paratges com l'assentament ibèric del Castellet de les Mugues, i per antigues mines en desús, aquí anomenats Meners, on vam aprofitar per fer una mica d'espeòlegs, amb sorpresa inclosa en forma de petita rat-penat, esperem que no l'enutgéssim gaire amb la nostra presència...

Tot assolint el Coll de Meners, només quedava la pujada final per arribar al cim del dia, el Puig de Cabrafiga (614 m.) on s'albirava un panorama d'allò més extens, muntanya, mar, plana i cel, tot i ser un cim amb una alçada modesta, deunidó!!!
La foto de cim aquesta vegada tingué el seu punt freak, fent voleiar els plàstics de marcatge de la Marxa dels Dips (la qual s'havia celebrat el dia abans) recollits al nostre pas tot netejant la muntanya...es que som mega responsables i ecològics tu!!! 

 
Ens vam areserar una micona, ja que el vent, típic d'aquestes terres, feia acte de presència i vam endrapar les viandes xerrant de tecnologia i conspirant per llençar uns quants míssils terra-terra a una urbanització envoltada d' un camp de Golf (i plena de golfos) que trencava l'harmonia de l'entorn, un altre dia ja portarem les armes... :-D

Ja amb la panxa plena vam caminar per la bonica carena, desgrimpant el Pas del Gos i assolint el Portell dels Grauets que ja en franca baixada, i per un bosquet molt bonic, ens va menar de nou a Pratdip.

Just arribats a Torredembarra i després de comprar algun producte artesanal a la Fira, ens va sorprendre un tempestot, que ens va fer córrer de valent tot buscant algun antro on donessin de beure, vam entrar a un bar que no tenía el pedigrí birrístic que alguns membres del grup demanaven (i que van acabar bebent pixats, jaja!!!), però a aquestes alçades de la pel·lícula, i veient la gotarada que queia fora, ja ens vam quedar on érem...

Una excursió fàcil i curta, però bella i collonuda.

Reportatge Fotogràfic
Track

SaluT i Muntanya!!!

La meva tardor...

Començà a l'octubre, per la Serra de Prades, vaig anar a visitar la Mola d'Estat (1135 m.) pel camí, sol com un mussol em vaig trobar boscos de mores (boníssimes), pintades enigmàtiques i un pel inquietants (qui sàpiga que es que m'ho digui), un fantàstic escurçò, els primers arbres pintats de tardor i un cim d'aquells per reflexionar en sol·litud...

Paraules: Sol·litud, escurçò, mores, enigma...

Reportatge Fotogràfic













Seguim a l'octubre, el següent pas fou complir un vell somni, pujar el Posets (3375 m.), segona alçada dels Pirineus, acompanyat d'en de secà férem nit al Refugi Angel Orús, per a l'endemà escometre l'ascensió final al cim.
Preciosa vall la de Grist que ens la vam recórrer de baix a dalt i a l'inrevés, un ambient tardorenc melancòlic, vent, fulles, bolets, les primeres neus de la temporada, fred..., un espectacle visual i de sensacions, tan les terribles fuetades del vent i del fred a les alçades, com la tranquilitat i el vent melàncolic de la vall, colors blancs i ocres d'una tardor que ja era una bella realitat en aquells indrets del Pirineu axial....
Ens vam creuar en varis moments una colla de les terres de Tarragona bastant heterogenea, gent experimentada amb un xicot de Puerto Rico, amb el seu accent americanitzat i les seves bambes de ciutat (ens van comentar que li van deixar els pantalons, jerseis, etc....), un boig perillós o potser mal informat, si ets boig (i nosaltres ho estem sens dubte) cal ser-ho amb consciència i ben equipat...
Llàstima de la nuvolositat que ens privà de la preuada vista desde el cim, tan es, vam volar per sobre els núvols...

Paraules: Colors, vent, fred, neu, melangia...


























Reportatge Fotogràfic Aka
Reportatge Fotogràfic de Secà
































Encara al mateix mes vam girar-nos per mirar el sud, al segon sistema muntanyós de Catalunya després del Pirineu, Els Ports, serralada prou desconeguda, límit i principi de moltes coses, reals i irreals, límit real de la fageda europea, límit fals de la nostra cultura, volíem trobar el Faig Pare i el Pi Gros, no hi vam arribar, començarem a caminar massa lluny, però trobàrem a canvi un bell paisatge per descobrir, relleus i arbres singulars, per tornar-hi aviat...
Em va acompanyar en aquesta descoberta la meva marietadelullviu.

Paraules: Relleus, arbres, sud. límits...

























Reportatge Fotogràfic



































Canviem de mes, ja som al Novembre, al mig de la tardor, anàrem a buscar un "pecio" muntanyenc, les restes d'un avió estavellat als anys 90 a la Serra de llabería, no el vam trobar, el bosc, brut, desfet, salvatge per les ventades i les nevades de l'any anterior ens barrà el pas, malgrat tot férem la caminada de rigor fins on la llum ens deixà, pel camí engreixarem uns quants kilos menjant fruits del bosc, ametlles dels camps abandonats, raïm sobrant de la collita i pomes de pomers deixats de la mà de deu, llàstima que de bolets no en sabem un borrall perquè hi havia un fotimer...
Hem va acompanyar en Potaverda, com som animals inquiets i no teníem suficient a l'arribar a casa ens posarem en calça curta i férem una mica de footing pel poble...

Paraules: Pecio, bosc salvatge, fruits del bosc i de conreu, poble...






















Reportatge Fotogràfic


































Un dia després uns quants trempapics férem via cap al Montsant, bota de vi en mà conèixer el Congost de Fraguerau fou una bona cosa, terra d'eremites, coves, pau, reflexió, també ens atiborrarem de fruits del bosc i aquesta vegada els entesos del grup colliren uns quants fredolics, però per atiborrament el del restaurant d'Ulldemolins, ens vam posar les botes a base de sopa d'avellana, truita al suc i demés delícies gastronòmiques, es ben cert que per conèixer el territori s'han de provar les viandes, i a fer de deu que ho vam fer...
També vam aprofitar per fer una petita manifestació del nostre rebuig a la visita del Papa a Barcelona, indret inmillorable per fer sentir la nostre veu.

Paraules: Eremites, coves, fruits del bosc, fredolics, viandes, vi, pau i reflexió, manifestació...






















Reportatge Fotogràfic

I ja arribem a l'última excursió d'aquesta freda tardor, en diré poc perquè en Potaverda, el meu company d'aquell dia, en farà una entrada properament, si que vull expressar però la meva felicitat per tornar a un dels orígens de tot plegat, on acaba la tardor i comença l'hivern, en el nostre cas signe de vitalitat inequívoc, i sempre amb projectes bullint al cap, cinèfils o muntanyencs, uns es faran realitat, d'altres no, però que seríem sense somnis?

Paraules: tardor, neu, vitalitat, somnis, orígens...


Reportatge Fotogràfic

Aquesta ha estat la meva tardor, que comenci l'hivern.

SaluT i Muntanya!!!

Canícula

Hi han dies de canícula severa on si hom s'apropa a la serra de Llaberia pot trobar-se una sub-especie d'homínids trempapics, solen anar en grup de dos, a conjunt de colors pero escassos de roba i complements.

Si es contacta amb ells... compte!!!

les condicions del terreny són dures, van assedegats, suats, la màquia els fueteja les cames i braços sense pietat i segueixen rastres de sang tot grimpant per crestes i cavalls bernats....

NO MOLESTAR!!!

A aquest tiu fà escassos 3 mesos que li van reparar la cama, i ja busca objectius com un boig!!! Insaciabilitat, convicció i esforç....TREMPAPIC!

La resta de la jornada va ser el dolç descans del guerrer, bones viandes, begudes refrescants, platja i mar, agradables conversació i companyia, tot un relax dels deus!...

... tan tan que al dia següent un dels vehicles trempapiquers havia volat en mans de la santa policia local de Torredembarra per un descuit en aparcar-lo en mal lloc en dia de Mercat setmanal....., si és que hom no pot relaxar-se tan!!!

Reportatge Fotogràfic

SaluT i Muntanya!!!

Cresta de la Seda

Havia sentit a parlar d'una cresta mediterrània a la Serra de Llaberia, un dolç que s'havia de tastar, i per tastar-lo vaig enganyar al de sempre i férem cap sense miraments....
De Pratdip, poble de llegendes canino-vampíriques, sortirem enfilant corriols on la màquia ens demostrà qui mana, jo als braços i el company a les cames quedàrem ben marcats, però sarna con gusto no pica així que en un santiamén estàvem grimpant per la cresta (no tan fera com la pintaven) on només un pas equipat amb cadenes cap al final donava un toc de canguelo.....

Ja estàvem a l'altiplà de llabería, on albiràvem les serres tarragonines i els cims pròxims que encararíem ràpidament, primer el Mont-redón (863 m.) i tot seguit el Cavall Bernat (840 m. el nostre primer Cavall Bernat!!!), aquest últim per una canal ben empinada i una grimpada amb un pas de II ben mono que ens aplicà un xic de canguelo al desgrimpar-lo, no podia ser d'una altre manera, un Cavall Bernat se l'ha de treballar però la recompensa sempre està allà dalt, esperant els valents!

Un cop avall continuarem el circuit fent la circular entre boscam i màquia mediterrània entre les especies botàniques sobresortia la nostra palmera autòctona, el margalló, fent les delícies del meu company, que fàcil és acontentar aquest home!

L'únic bar de Pratdip ens esperava amb els braços oberts per oferir-nos una caçola d'olives i un parell de mitjanes, tot amenitzat amb les nostres viandes habituals (amanida de pasta de pot i revoltijo de sobres) amb una llauna de sardines inclosa, que ens omplí el butxe...., el que passa és que al cap de poca estona els del bar tregueren un parell de paelles que deunidó quina pintorra, així que només hi havia una solució, xerrar amb el gourmet per així aclarir assumptes sobre la nostra alimentació vers un altre dia d'excursió, l'home ens ensenyà els arrossos i un tros de carn de 20 kg de vedella per tallar a rodanxes ben grosses, i ens digué que quant vulguessim podiem reservar àpat....no hi hà dubte!!!
La sobretaula la dedicarem a fer turisme pel poble, no veierem cap dip, en canvi de musulmans hi havia un bon cabàs, ja està bé, almenys hi ha vida, als cristians els hi va la ciutat....

Llabería, magnífica serra, un altre gran tresor aprop de casa.

Reportatge Fotogràfic

SaluT i Muntanya!