Santes Raquetades!!!

Ara que estem en plena onada de calor, us ve de gust una mica de frescor? Doncs aquí us porto una història de neu, gel i fred, a veure si us refresca un xic...

A finals de Març (o sigui, a la setmana santurrona) férem via cap a la Cerdanya Nord, aquests territoris espoliats per Francesos i venuts pels Espanyols, hosti quanta merda, a vere si algun dia deixem de ser espoliats i ens deixen viure en pau..., bé com deia, la nostra intenció era passar un parell de dies al monte gaudint de la neu a tope, l'oratge ens volia fer la guitza, un temps més aviat rúfol ens donà la benvinguda a la plana ceretana, després de dinar quelcom a la vora d'una d'aquestes urbanitzacions pijes que tant abunden en aquesta zona i havent fet un cafetó a un bar working class de Puigcerdà, vam fer via cap al primer objectiu, vam creuar la fictícia frontera i ens vam apropar a la Pista d'Esquí de Font Romeu, en concret ens vam aturar al Parking del Pla de la Calma.




Ens vam vestir amb roba adient, ens vam calçar les raquetes i apa! A fer via cap al Pic dels Moros (2137 m.) ja ben entrada la tarda.

Tot seguint el camí marcat per els esquiadors de fons, en una continua però suau pujada, vam assolir el cim fàcilment, tot gaudint d'un paisatge encisador de bosquets mig sepultats per la neu.

Al cim el paisatge s'obria a tota la plana Ceretana, veient que les pluges descarregaven aquí i allà aleatòriament, però semblava que el temps empitjorava notablement, o sigui que no vam trigar gaire a fotre el camp per continuar la nostra raquetada, una espesa boira ens encalçava a vegades, per a després desaparèixer, un ambient gòtic dels que agraden gaudir en plena natura.

I vam arribar al Refugi de la Calma, feia goig per fora però tancat a pany i forrellat (refugi?), però una curiosa estructura uns metres més enllà ens va encuriosir, a l'obrir la porta ens vam trobar un WC nou de trinca, net com una patena, perfectament equipat, vaja que no ens vam poder estar...xD

Clickeu aquí per veure la seqüencia sencera...xD


La nit se'ns tirava a sobre i vam arribar com fantasmes dins la boira a la ja deserta estació d'esquí, va ser una tarda ben aprofitada oyessss!!!

Vam sopar en un garitu del poble de Font Romeu, i entre birres i algun xupito se'ns va fer l'hora de dormir, i com tenim el cotxe-llit doncs en el descampat de l'entrada del poble que vam dormir a gust.

L'endemà l'oratge no donava treva, però teníem un objectiu molt sucós, fer la canal Vermicelle al Cambra d'Ase, o sigui que ens vam apropar a l'indret de sortida, fins i tot ens vam preparar els bartulos, però quan ja estàvem a punt de marxar cap amunt i veient els dubtes que teníem, oratge, perill d'allaus..., ho vam deixar córrer. I ben fet! La muntanya no transmetia bones sensacions aquell dia, almenys en aquella banda.

Com som previsors teníem plan B, i vam fer via cap a la població de Talltendre, ja en territori ocupat espanyol, on ens eperava la Carbassa (2738 m.), un muntanyot ceretà que en condicions estivals deu ser una caminada llarga però relaxada, en canvi amb les condicions que ens vam trobar va ser una excursió dura de collons, i això que fins arribar a la carena el solet i el bon temps ens va acompanyar, tot gaudint de l'esplèndid paisatge, boscos, estanys i natura en general que anàvem deixant enrere tot raquetejant.


Però va ser arribar a la carena (després d'una dura pujada) just passat el collet de Fornos i començar els problemes, no pel terreny, una ampla carena típica d'aquestes terres, sinó per les condicions climàtiques, un torb d'allò més fred i a voltes huracanat que ens llençava granets de neu congelada a 1000 x hora i la sensació de mai arribar per la distància gens despreciable de l'excursió, però ja sabem de que tracta, altres vegades ja hem viscut aquesta sensació, perseverança tocava, i vam tenir premi, vam arribar, explosió d'alegria, cares congelades, riures eterns i cap avall cagant llets, l'ambient al cim era siberià,se't congelaven els ous, literalment.

La baixada fou com totes les baixades després de patir pujant, xerinola, relax i més llarga que un dia sense pa, però contents per l'experiència.

A l'arribar a Talltendre en PotaVerda es trobà a uns companys de Depana que estaven de reportatge fotogràfic naturalístic, i més tard tocava fer paradinha per endrapar algo amb substància.



Un parell de dies collonuts de neu a tope, aprofitats al màxim i sent conscients de les notres forces i experiència.

Impecable.

Reportatge Fotogràfic Aka Pic dels Moros / Carbassa

Reportatge Fotogràfic PotaVerda Pic dels Moros / Carbassa

Track Pic dels Moros

Track Carbassa

SaluT i Muntanya!!!

BELLESA NATURAL CAMÍ DEL CARLIT

Hola a tohom!! Un cop el cronista del grup ja ha penjat el capítol corresponent del quadern de bitàcora de la Colla , li restaré una mica de protagonisme afegint un parell de fotografies més. I què tenen d'especial aquestes fotos? Doncs que van ser presses durant aquesta fantàstica jornada; que representen un tipus de núvols (els orogràfics) que es poden contemplar a muntanya durant jornades amb molt de vent; i que van ser oferides als responsables de El Temps del Picó per tal de ser-hi mostrades o, fins i tot, optar al premi a la millor fotografia. Vosaltres jutjareu si són prou maques o no; ara bé, us puc ben dir que no ha aparegut encara ni un bri de blau d'aquestes fotos en 3 programes... Me cagon ses 4 postetes que aguanten es cagadero d'en Judas!!

PD: La muntanya del fons amb un O.V.N.I. de llibre a sobre és el Canigó.

Raquetada pel desert del Carlit

Per fi! Els Trempapics troben un raconet en les seves ocupades vides per gaudir del seu medi natural, la muntanya!

La predicció meteorològica fóra benigna aquell dia de carnaval i ens encaminàrem cap a la Cerdanya nord, cap a terreny expoliat a Catalunya temps ençà per tractats de mal fer entre el Regne d'Espanya i l'estat Francès, raig els caigui al cap! Collons!

Ens vam pendre un café amb llet i un exquisit croissant en un bar de carretera al poble de Montlluís, i després vam fer via cap a l'estany de la Bullosa, des d'on sortia la nostra ruta vers l'objectiu final, el Carlit (2921 m. ), gegant de tota la Cerdanya.

Per una carretereta ben acondicionada i plena d'animalons que creuaven al nostre pas, ens vàrem atançar fins que topàrem amb una barrera, a 5 km. de l'estany la carretera restava tancada (no s'havia netejat de neu), o sigui que ens equipàrem degudament i començàrem el nostre caminar per la pista nevada, un temps extra que més endavant ens passaria factura...

Arribàrem a l'estany de la bullosa on un vent fort i fred ens donà la benvinguda, ja no el deixaríem en tota la jornada, menys mal que el sol lluïa amb intensitat al cel...

Un petit corriol enmig del bosc conduïa al anomenat desert del Carlit, un maremàgnum excepcional de dunes de neu i estanys gelats envoltats de grans muntanyes i d'una vista prodigiosa, realment un paratge especial, el nom de desert li escau com anell al dit, almenys a l'hivern...

Ens calçarem les raquetes i seguirem la traça deixada per altres excursionistes. La veritat és que caminar per aquells paratges en aquestes condicions hivernals és un plaer difícil d'explicar, el cruixir de la neu sota els peus, el sol i el vent cremant el rostre, la pròpia respiració acompasada, el paisatge superb...

Per fi arribàrem al peu del Carlit, una columna d'esquiadors de muntanya pujàven per la pala inclinada, nosaltres amb les forçes apunt però derrotats pel deu Cronos (els 5 km. del principi ens pasaven factura en l'horari) decidirem deixar el Carlit per una altre ocasió i encaminar-nos cap a una de les muntanyes que teníem a la vora, teníem energía per cremar i un munt de ganes!!!

De gramponada en gramponada pujàrem l'exigent pala fins arribar al coll on un ventet d'alló més simpàtic ens rebé, el nostre amic de secà mantingé un encontre més apassionat amb ell i se li glaçà el cap, decidirem per votació baixar cota en busca de temperatures més agradables, per 2ª vegada s'ens escapava la possibilitat d'assolir un cim, però en de secà sobrevisqué a l'experiència, el més important naturalment, i aprengué una lliçó, el gorrito és indispensable ja que pel cap s'escola gran part de l' escalfor corporal!

La baixada esdevingé llarga i feixuga, però tingué els seus moments cómics en forma de caiguda (Eh! Rankor!), un extrany home-follet que esquiava sense descans i un retrobament amb una ex-companya del curs d'Alpinisme del Cec que últimament me la trobo cada dos per tres (quin millor indret per retrobar-nos!)

Bé, va ser, com sempre, una bonica experiència que malgrat no assolir els objectius fixats ens va servir per reunir de nou els Trempapics al complet (ja era hora!), sumar experiència i utilitzar les eines hivernals (Raquetes, piolets, grampons, roba i pals) a tope!

Fins la propera! Que estem llençats!!!

Reportage Fotogràfic d'Aka
Reportatge Fotogràfic de secà

SaluT i Muntanya!

Se m'ha gelat el terrat

El cap de setmana passat vam tenir festa... espero amb neguit el relat del company Aka que, obviament, no es va voler perdre la sortideta. Per tant, no seré pas jo el qui expliqui com va anar (si que ús anticipo que ens ho vam passar de conya).

Avui em decideixo a escriure quatre ratlles per explicar la meva vivencia personal, i es que durant una estoneta les vaig passar....putes.

A partir de mig dia el temps va anar empitjorant, es va anar girant una ventisca d'aquella que dóna molt pel cul, pel nas, pel coll, bueno, per tot arreu. Vam decidir enfilar una collada per acabar de cremar-ho tot, i de pas, intentar fer un pic.

Mentres pujavem, doncs com sempre, pas a pas, ara el piolet en una ma, ara el piolet a l'altre.......en definitiva, cansat com un ruc, que ja es el que anem a buscar.

Quan vaig començar a treure el nas al coll ja em vaig flairar que el vent passava d'intensitat moderada a forta i, mentres esperava a que arribessin la resta, va passar a molt forta.

El vent per si sol no era un greu problema (en la darrera sortida em vaig graduar en l'anclatge dels meus 60 quilets, si nenes, tot un figuris, jejej). El problema va ser el fred. De cop em va començar a fer mal el cap, algo espectacular. Mentres intentavem veure si es podia baixar per l'altre banda, jo tenia el cap destroçat. Com molt bé m'indicaven els meus companys, se m'escapava l'escalfor pel cap, però no hi podia fer res. Segur que amb un visor tèrmic semblava un superguerrer; ja veieu que la infancia em va marcar molt.

La mala llet em va apareixer, estava acollonit, i es que jo tinc el cap molt petit i, per tant, el risc de congelació era alt......o això es el que pensava en aquells moments. Vaig enfilar el camí de tornada com un ruc seguint la pastanaga, i en baixar de cota tot va tornar a la normalitat, bueno, tot menys l'aigua de la cantimplora, que vaig observar que s'havia quedat granitzada......quina llastima que no fos de llimona.

Així que ja ser que em toca, a comprar un gorrito s'ha dit. Ara el dubte el tinc en si comprar-ne un de ben professional o un de ben friki, suposo que quan el vegi sabrer que es ell.