Com altres cops, el següent escrit pretén ser una crònica, no massa exhaustiva però representativa d'una jornada o un acte dels Trempapics. S'antulla, a més a més, i de forma especial, com el reflex d'un canvi (o canvis) sobre una quotidianitat per nosaltres com és l'anar a la muntanya. I aquest pont cap a altres dimensions (verticals i interiors) es va començar a bastir fa uns mesos, tot preparant la nostra primera cursa de muntanya...
Fa unes quantes temporades vaig sentir parlar de
la Cuita el Sol: una carrera de muntanya (de les que se'n diuen verticals) que consisteix en enfilar-se pels 1680 metres de desnivell existents entre el poble d'Àreu (Pallars Sobirà) i el Monteixo (2905 m). La cosa no acaba aquí, doncs la gràcia també rau en que la sortida es fa quan l'ombra de la vesprada s'abat sobre el poble, i l'has de deixar sempre enrere mentre puges la muntanya... fins que arribis al cim. I si encara no està prou amanida, aquesta cursa, de ferum especial (no només el de tifa de vaca, és clar) posarem la cirereta dient que l'organitzador es va nodrir d'un conte escrit pel de Pessonada (en Pep Coll i Martí):
L'home que corria més que el Sol.
Amb aquests ingredients, i sempre buscant nous reptes, aquí un servidor i l'inquiet Aka es van apuntar a l'edició d'enguany. No anaven pas sols doncs van poder comptar, entre bastidors, de la Marieta de l'ull viu, que no va dubtar en ajudar-nos en qualsevol moment (ànims, organització logística, gestió tècnica de material, massatges (?)...).
Així doncs, mentre per alguns la jornada va començar el mateix dissabte dia 12 de juny de 2010 (de bon hora,
empaitant l'óssa per la Val d'Aran), la trobada a Àreu va marcar l'inici del cap de setmana que aquest trio va gaudir, tots plegats. Alguns digerien encara l'últim mos del dinar; d'altres, eren cruspits pels propis nervis...
Un cop parada la tenda en el càmping que l'organització de la cursa habilitava pels participants i acompanyants, ens vam disposar a escalfar-nos i a nodrir-nos de l'ambient tan professional que es respirava. Penseu que com a màxim corren 500 persones, i que de les 6 edicions precedents, ¿qui no s'ha infectat i ja no s'ho pensa en tornar a fer-la any rere any, millorant el seu temps?. Aquest
ai! al cor de dubte i emoció que vam arrossegar des que ens vam allistar, supurava per tota la pell mentre fèiem els imprescindibles estiraments; carrerades, rialles i comentaris distreien els minuts precedents... quan de sobte, ens adonàrem que pels carrers del poble érem els únics que portàvem el peto. Una gentada esperava que els corredors sortissin de la plaça, i que travessessin el túnel humà format per familiars i amics, i nosaltres fora de la peixera!! Aquí és quan va començar la nostra veritable Cuita personal: un petit nucli urbà de 4 carrerons es va convertir en un laberint ple d'atzucacs i culs de sac, paranys que ens impedien trobar l'arena dels privilegiats gladiadors. Quan vam arribar (creiem que els últims) a la plaça del poble, l'escriptora convidada (la Maria Barbal, pallaresa) ja havia realitzat el seu discurs, i ens disposàvem a sentir, entre esbufegades, l'arenga del molt honorable Pep.
Les referències a la diferències de beneficis entre els jugadors de futbol i uns corredors com nosaltres a l'hora de fer esport i, sobretot, els desqualificacions vers el Tribunal Constitucional, van esperonar els orcs que es disposaven a plantar batalla al Sol. La sortida, molt salvatge, es va fer corrent, i ballant sardanes davant un pobre gos envoltat per cames fornides. Va ser el moment d'avaluar la mena de gent que hi participava: entre els més jovenets i gent de fins a 70 anys, el gruix era format per gent en la trentena. Però a tots en unia una sola cosa... els mitjons Kalenji: ens vam afartar de ensumar culs i turmells, la majoria patrocinats per la gran democratitzadora de la muntanya entre les classes baixes i mitjanes de la societat.
Aviat, la parella protagonista es va separar, tot buscant els seus propis ritmes. La cursa anava pujant i pujant, i inicialment l'únic que podies fer era seguir les passes del de davant doncs el camí, a banda de rost, s'antullava estret. El primer i únic avituallament, tot i que no gaire imprescindible, era bastant escàs. I si no em volies menjar en aquell moment, espavilat a pillar quelcom perquè a la baixada no hi quedava res!!
L'experiència em deia que, mentre pugés, un munt de pensaments omplirien el meu cap, intentant esquivar el cansament o l'aclaparament de voler fer-ho bé,
però durant les gairebé dues hores que vaig estar pujant, l'única sensació que m'engolia era que m'ho estava passant d'allò més bé, ja sigui gaudint de l'esforç, de la nevada que s'entrellucava, del paisatge o dels comentaris amb la resta de corredors (sí, sí, també es fan acudits mentre tens la llengua fora). Suposo que al camarada també li passaria el mateix.
Quan vam arribar a la meta (que no va ser el cim doncs el núvols anunciaven tempesta, i els organitzadors no volien ue moríssim d'èxit), una estranya normalitat regnava en el cos: després de rebentar-nos pujant inútilment una muntanya per la nostra primera cursa de muntanya, érem a més de 2900 metres d'alçada, envoltats de boira i de neu, i de gent amb seny, que volien posar-se a prova ells mateixos però també a la muntanya, com nosaltres... i tot i així, res em feia sentir especial... era quelcom que volíem fer, i sense estridències; ho havíem aconseguit, i això m'omplia de glòria.
La festa que es preveia per la nit, la va fer cadascun a la seva manera. Nosaltres, amb gresca al bar del càmping i a la tenda. Quins records! Els tres dipositaris de la tenda traient beneficis de la inversió.
Diumenge va ser un dia de relaxació, admirant, durant l'entrega de premis, als corredors que per quatre calés s'empenyen a ser els primers. Després d'aturar-nos a un parell dels pobles de la comarca, vam tornar a les nostres llars, sempre amb nous plans bullint ja als nostres prosencèfals.
en poTaVERDA
PD: uf, aquí hi ha massa xixina personaloide i sentimental. Company i companya! si esteu d'acord amb els sentiments aquí expressats, doneu 2 cops a terra...
que de ben segur que us sentiré... jur-jur!
Havent esmorzat sortirem cap amunt, trescant pel cami del Port de Benasc, val a dir que no trobarem a quasi ningú fins arribar al coll, on en uns metres es situava el portilló i arribava per l'altre banda el camí des de la Besurta, allà es concentrava una marabunta, fent descans abans d'entomar l'última pujada fins arribar al cim del Salvaguarda, una pujada franca, amb bona petja i només una cadeneta en un punt per donar seguretat a qui no estigués gaire avesat a les petites dificultats de la muntanya.
Llàstima de les glaceres, convertides cada cop més en trossets residuals que taquen la muntanya de blanc, oblidant la seva antiga esplendor, qui digui que no hi hà canvi climàtic que s'ho faci mirar.
