Gran Pic del Pessó, una ascensió clàssica

A principis de Juliol el Pirineu està exultant, una verdor intensa i un munt de floretes multicolors, cims altius junt amb el cel blau intens, estanys cristal·lins i les congestes de neu, el fan irresistible per qualsevol Trempapic, és com el pol·len per les abelles (podria posar altres símils però només se'm acudeixen d'escatològics...xD)

Un parell de trempapics acudiren a la crida de la muntanya ràpidament, vam arribar a Cabdella (Vall Fosca) amb el cotxe-llit, just a l'entrada del poble vam aparcar, vam sopar tranquil·lament amb una birreta per fer passar el sòlid millor, i vam esperar la caiguda del sol tot xerrant de tot una mica, poc després de la posta de sol ja dormíem, l'endemà teníem una cita important, calia estar descansat i fer bona cara, jeje.

Ens aixequem poc després de l'albada, esmorzem i enfilem muntanya amunt sortint del mateix poble, fa un dia espectacular, no es veu ni un núvol..., travessem un corriol ben emboscat, i de sobte un gos ens encalça i ens segueix uns centenars de metres tot marcant-nos el camí de pujada, per després d'una estona desaparèixer camí amunt, aquests cànids de poble sí que saben que és la llibertat!

Despès del boscam també ens encalça el sol i comencem a fer un striptease, posar-nos cremeta i altres complements antisol, es que som uns professionals de cap a peus nens, que us penseu :-P

Anem pujant tot seguint el curs fluvial del riu Riqüerna que se'n fila vall amunt, seguim l'antic camí que uneix la Vall Fosca amb la Vall de Boí travessant el port de Rus, ai si les pedres parlessin!!!

Arribem a la meravellosa cascada on fem un petit book de fotus, quin indret més ben parit. i continuem amunt tot fent zigazagues cada cop més empinades i deixant el camí que va al Port de Rus, nosaltres enfilem a buscar l' Estany de Francí, on fem un mos i mirem el mapa i ressenya per veure cap a on tirem, i si, efectivament, ens equivoquem de camí i pujarem a partir d'allà per on en principi hauríem d'haver baixat segons la ressenya que portàvem, però som trempapics i tant ens dóna per on pujar o baixar, total el cim no es mou de lloc... :-P






















O sigui que pujem per un terreny un xic incòmode de blocs de pedres, neu traïdorenca tapa-forats i canals d'herba relliscosa (la zona té el simpàtic topònim de Forat Negre...), tot passant a la vora de l'Estany de Ribanegra, després de sortir del "clot" ens esperava una travessa ja en un terreny més amable, però amb un desnivell acusat, però faltava l'última trampa abans d'arribar al Collet de l'Ossó, una llengua de neu amb un grau d'inclinació ben respectable ens feu estrènyer el cul un pèl i treure els piolos per precaució, un pel mig de la llengua i l'altre per la rimaia ho vam superar amb una classe insuperable, hophophop!!! :-D

I aquí és on en Magí, veient l'èxit a tocar va pensar que fóra bona idea pujar pel dret cap al Pic de les Mussoles, sort que la part poruga del tàndem (o sigui jo) imposà apropar-nos primer al collet i després decidir, uff.. però quina paredaca ens esperava per pujar al Mussoles!!! Feia por!!! :-S, o sigui que vam guardar pals i altres estris i ens vam preparar per la senzilla grimpada que ens portà a assolir el gegant de la contrada, el Gran Pic del Pessó (2897 m.) amb unes vistes bestials, al sud la vall Fosca, al nord la Vall de Boí, i una curiositat que ens va fer gràcia, vam distingir amb tota claredat el turonet on setmanes abans havíem estat amb gran part de la colla per Sant Joan :-)

I d'això que mirem el cel i no hi ha discussió, toca baixar a bon pas, els nuvolots que semblaven continguts a la cara nord, comencen a depenjar-se cap al sud, i a gran velocitat...

Anem baixant pel dret, a l'estil genuí trempapic, gaudint de les vistes i sorprenent un isard que sembli que ens admira....o serà al revés! També li fem un bon book de fotus, quines bèsties de muntanya estan fetes...

 
I d'això que semblava que ens salvàvem de l'aiguat (malgrat estar rodejats d'uns cúmuls negres com el carbó) i de sobte...BROOOUUMMMM!!!!!!!!! Un llampec ens sorprengué just darrere nostre...ufff....quin sustu col·lega!, no cal dir que vam apurar el pas i la pluja (ja caient amb bones ganes) no ens agafà fins al corriol del bosc i el mateix poble. Salvados!!! :-P

A la tornada amb cotxe vam entomar cada una de les tempestes que s'anaven formant, vent huracanat, gerres d'aigua, pedra..., almenys va quedar ben net el cotxe... :-)

Una ascensió d'aquestes amb gust clàssic trempapic, molts quilòmetres, desnivell, muntanyes altes, un xic d'estrènyer el cul i com sempre, la millor companyia!

Reportatge Fotogràfic Aka
Reportatge Fotogràfic Magí
Track

SaluT i Muntanya!!!

Benvingut Hivern!

Una nit de un dissabte de Desembre boiròs i fred ens plantarem a l'embassada de Sallente, allà férem nones entre un cel espectacular i ple d'estels fugaçes i unes muntanyes que s'intuien blanques..., només quedava pujar a l'endemà cap amunt i gaudir d'això d'aqui sota.

Panoràmica des del Tossalet de la Coma (2732 m.), mirant cap al Peguera i companyia.









Un vent de pocs amics ens rebé a les alçades i el pla inicial de pujar el Montsent de Pallars l'ajornàrem per un altre dia, sincerament, tan ens en foté, el que ens rodejava era preciós.

Grans espais! Neu, roca i cel!

Reportatge Fotogràfic

SaluT i Muntanya!

aquest cap de setmana tocava ballar

La setmana ens portava a final de mes, sinònim de massa feina en el meu cas; així que vaig decidir que el cap de setmana tocava anar de festa. Tot i una temptadora proposta d'anar a Boumort a veure, o sentir, cervols, vaig decidir que necessitava festa més dura; vaig decidir anar a ballar.

El lloc escollit: la vall fosca.

Dissabte pel matí agafo el cotxe i entre cançó i cançó em planto a l'embassada de Sallente. Son les 11:45h i, equipat amb la millor armadura igual que un senyor cavaller, em decideixo a enfilar el camí cap al refugi de Colomina. Lo de cavaller és una metàfora, doncs tot i buscar força no vaig acabar trobant el cavall, em va tocar carregar amb la motxilla de les millors ocasions.

En poc més 1h 30 minuts em planto al refugi Colomina, després d'haver avançat a un únic muntanyenc amb el qui vam compartir el "bon dia" de rigor. Qui m'havia de dir que seria el meu company de refugi.

El refugi tenia una forma extranya, a la part frontal li havia aparegut algo. La meva sorpresa més grata al veure que es tractava del nou refugi lliure. Espectacular i acollidor, em considero un privilegiat al poder ser dels primers en estrenar aquesta infraestructura muntanyenca. Sols em queda dir, per molts anys, sempre que la gent es comporti i la sàpigui cuidar.

Després de deixar la meva estorilla en una de les lliteres (s'ha de marcar el terreny) enfilo el camí cap a l'encontre amb la primera dama a qui tinc pensat demanar-li un ball: la sra. Saburó (2.912m) una de les dames que custodia l'estany de saburó, la única amb la que encara no he ballat.

La seva silueta es impresionant, em garantitza emocions fortes. M'aproximo fins al coll del Peguera i d'allà faig un flanqueig fins al coll que separa el propi Peguera del Saburó. La visió de la cresta per ascendir al cim em fa qualificar el pic com a "divertit". Tinc clar que es tractarà d'un ball d'aquells agafadets, com a mi m'agraden. Després d'una bona estona de grimpada força aèrea, dificultada per la supermotxilla, que no es separa de

mi, i per un aire gelat que em recorda constantent que l'estiu s'ha acabat, arribo al cim, una pedra que fa apretar el cul per pujar-hi i on es difícil fer-se la foto de rigor. Son les 4 de la tarda, i la vista es acollonant. Tot i les boires, els pics veins es mostren intractables i els llacs incomptables miri cap on miri em fan sentir un privilegiat. Toca fer una mossegada i iniciar el descens, que faig per una tartera situada cap al sud, que em deixa pràcticament al peu de l'estany de Saburó, per cert, molt buit.

Encara no son les 19h i arribo al refugi, on em trobo el muntanyenc que m'he creuat al matí, el Xavi, un noi de Barcelona que està fent la volta al parc nacional. Serà la meva companyia en el sopar.

Diumenge 7.00h: toca aixecar-se que ens espera un altre ball. L'escollit aquest cop es la sra. Dellui (2.803m). El dia s'ha aixecat ventós, i la fresqueta es considerable. Una mossegada sense preces una despedida del company de refugi, ell marxava cap al refugi Josep Maria Blanch, jo cap a l'estany tort. Un cop arribo al final de la vall m'espera la collada de Dellui, pas del que tinc molts bons records, va ser la primera pujada de la nostra carros de foc, la carros de foc dels trempapics.

Un cop a la collada, sols em queda encarar la cresta fins al pic. Tot i que aquest ball es més senzillet, es una d'aquelles cançons que se'm va fer una mica llarga, i mira que la parella de ball era ben guapa. Les vistes son precioses, i a més ens dóna vistes cap a estany long i el pas del contraix, quins records. El vent continua sent insistent i gelat, però això no em priva de gaudir del cim.

La baixada la faig molt tranquileta, gaudint d'un dia solitari, en el que sols em vaig trobar una serp que, tot i que no m'agraden massa, he de reconeixer que teniem algo en comú: als dos ens agrada la muntanya.

ATAC AL SUBENUIX

Divendres dia 6/VIII/2010 cap a les 5 de la tarda, un altre cop la parella més de conveniència del món mundial i portadora de la bandera Trempapiquera allà on calgui, es va decidir a agafar el cotxe i coronar un cèlebre pic: el Subenuix..

L’estratègia de la campanya era novetat: realitzar una aproximació vespertina per fer nit en bivac o refugi lliure, i l’endemà encetar l’atac al cim.

Així doncs, guiats pel Magí, dos muntanyencs van deixar el cotxe a l’aparcament de l’estany de Sallent i a les 8 del vespre van començar la pujada fins les vies de l’antic trenet de les obres del complex hidràulic que aglutina l’estany Gento.

Un cop travessat el telefèric, el camí es va fer del tot muntanyenc, i només gràcies als coneixements del terreny del sherpa i a les frontals (que vam haver d’encendre a quarts de 10) vam arribar a un refugi agençat per l’home en una bauma natural, sota una gran pedra entre els estanys Tort i Mariolo. Allà ens esperava una colla de pescadors i excursionistes que, molt amablement i mentre dormien, ens van animar a ocupar els pocs metres quadrats de terra que restaven lliures. La nit, sense portes que obstruïssin el vent, va ser fresca, però res que no pugui guarir un bon sac de dormir.

De bon matí, el dissabte 7/VII/2010 ens vam aixecar per amagar 4 fatos prescindibles durant l’ascensió i, au! cap amunt! El recorregut inicial coincidia amb el de la Carros de Foc, però quan vorejant l’Estany Eixerola ens trobàvem amb la indicació de la Collada de Dellui i el refugi de l’Estany Llong, calia prosseguir voltant l’estany per passar les Basses de Subieso i vorejar l’estany de Castieso. Aquest últim ens va regalar la visió d’un tron, un altar de sacrificis o una mena de púlpit teològic amb múltiples cosmovisions lovecranianes, una trona pròpia de Kthulu.

La direcció a seguir a continuació era cap a la Collada dels Gavatxos (2666 m), superant un desnivell d’uns gairebé 300 metres. Un cop allà, una senyora cresta ens esperava per aconseguir el premi del Subenuix, de 2949 m. Des d’allà dalt s’albiraven nombrosos pics, els quals anàvem desxifrant un per un: els Encantats, pic de Monestero, Pic de Peguera, Pic de Mar, Pic dels Vidals... així, i en sentit de les agulles del rellotge, fins arribar al pic de Mariolo i el pic de Dellui. Hom no es pot imaginar el goig que fa, des d’una talaia, descobrir les muntanyes i rutes que t’envolten, com si déus de l’Olimp fóssim.

Com que no teníem prou, vam trepitjar també el pic dels Estanyets (2891 m). Massa lluny quedava el Pic Morto (2903 m), que fent honor al seu nom de llibre d’aventures èpiques i fabuloses mostrava un aspecte ben complicat (en resum, una cresta per cagar-se).

Amb l’empemta creativa que ja comença a ser un clàssic entre la colla, decidírem baixar “a barraca”arribant a confondre, des de les altures, l’estany Morto per l’estany de Castieso. Sigui com fora, vam arribar a aquest últim amb ganes de dinar, però també de fotre’ns una capbussada a les seves aigües CON-GE-LA-DES. Quina pell més fina ens quedarà...

Ja pel tard, vam recollir el nostre fato, i vam completar la baixada fins l’embassament de Sallente, recordant fites passades (el retorn de la Carros de Foc l’estiu de 2008).

En PotaVerda

s'han acabat els pantalons curts

Tot i tenir plans pel cap de setmana llarg, que no passaven per veure la desfilada militar, un canvi d'última hora em va deixar dos dies lliures. Com no, diumenge vaig ser matiner i cap a la muntanya que hi falta gent (no als boscos, que estaven a tope de boletaires...):

L'objectiu escollit va ser el Pic de Mainera (2.906m).

Començava a caminar a les 8:45, foteia molt aire i la sensació de fred era evident. Realment el temps ha canviat, vaig fe bé de posar-me els pantalons llarg.

Queia una micro pluja, i un espectacular arc de sant martí em donava la benvinguda a uns dels meus regnes, amb porta d'entrada per l'embassada de Sallente.

Estic a 2.400m i els bolets i son presents. Estar clar que les tofes de vaca no sols són palla; si mai estic desesperat ja ser que menjar, jejeje, espero no haver-ho de fer mai.

Aixeco el cap i veig l'objectiu, em tocarà ascendir a un coll gens freqüentat, però no per això espectacular, amb la cresta de Mainera i la cresta del Pala Pedregosa a banda i banda.

L'ascensió es pesada, sense camí i amb força pendent. Un cop a la cresta, com no m'he equivocat, estic a una punta i el pic està a l'altre. No puc crestejar, doncs fa molt vent i la cresta es

molt exposada. Baixo una mica per la cara sud, putada després em tocarà tornar a pujar, i acabo arribant al cim.

Les vistes son molt maques, tenint accés a tota la zona del refugi Colomina i els seus estanys, així com de la zona del refugi de J.M. Blanc.

Un ratet de vida contemplativa arreserat del fort vent, una mossegada i cap avall que fa baixada.

Decideixo escollir ruta alternativa, i em despenjo cap al gran clot de la Mainera. Flanquejant la pala pedregosa de Llessui arribo a la collada e Coma d'Espòs, no sense més pena que gloria, doncs em complico la vida i faig unes quantes grimpades de les que et fan apretar el cul.

Un cop aquí, decideixo baixar directe fins a l'embassada de Sallente, sense camí, lliure com el vent que, per cert, no ha afluixat gens ni mica.... tinc el cap com un timbal.

Gran dia de muntanya que, això si, m'ha deixat el genoll esquerre fet una caca, no se pas perquè, però avui vaig ben coix. Espero que no me l'hagin de tallar....

una espina menys

Dijous 27/08/09, porto tres dies rodejat de civilització i encara em sento estrany. Els sorolls incomptables, l'olor a aigua amb clor que fa la dutxa, el camp de visió reduit, l'inexistencia d'estrelles per la nit...l'home com a únic animal. A sobre, el divendres s'acabaven les meves vacances oficials (el dilluns 31, a currar). Hi havia de posar remei.

Divendres 28/08/09, em llevo a les 5:30 per sortir de BCN a les 6:30. Inconscientment acabo arribant a l'embassada de Sallente la porta d'entrada a un dels meus regnes. Son les 9:15 i sols hi ha 16º, mmmm, quina fresqueta.

Aquest cop sóc lleuger com les plomes, motxilla petita i bambes... L'objectiu escollit es el Pic de Peguera (2.983m), un d'aquells pics que em va robar el cor el primer dia que el vaig veure i que mai havia assolit.

El ritme de pujada es bo, i en 35 minuts em planto a estany Gento. Per evitar la ruta freqüentada pels usuaris del telefèric decideixo anar cap al refugi Colomina "a barraca", perfecte.

Un cop arribat al pas de l'os deixo la ruta de la carros de foc i passo a tenir el privilegi de ser l'únic humà present a la zona. Arribo al coll del Peguera, i amunt que fa pujada. Tot i haver llegit una ressenya no escolleixo el camí més senzill i em toca fer tota la cresta, que tot i ser aèrea, no presenta grans complicacions.

En total 2h 20' i una espina menys, doncs per fi he fet el Peguera.

Les vistes són espectaculars, veig perfectament el Monestero, on l'any passat vam pujar-hi fent la carros de foc, quins records.

M'estiro en un dels blocs (al aixecar-se fa una mica de iu-iu, estan força exposats) i gaudeixo de la tranquilitat, recordant, sentint..

. plaer indescriptible.

Un plis plas i ja torno a ser al coll del Peguera. Com que he anat força ràpid decideixo pujar al pic de Mar (2.840m), està allà al costat i tinc costum de pujar als puestos, jejeje.

També tinc a tocar el Pic dels Vidals (2.902m) amb el que per la cresta i cap amunt. No hi ha camí, però l'atac es evident. Aquest pic m'obre la vista cap al Pic Subenuix (una altre espineta, que segur que algun dia em treuré).

Estic pleòric, les forces no m'abandonen i, com que sembla que el rellotge no avanci, me'n vaig cap al pic de Tort (2.886m).

Decideixo baixar per la cresta occidental i intentar trobar un corriol que m'ha de dur a la porta d'entrada de l'estany tort.

Son les 15:45 i ja sóc al cotxe. El cel s'està complicant i baixant cap a la Pobla de Segur se'm confirmen les meves prediccions personals: la carretera està mullada.

Com es costum, arribo a la Pobla i paro a fer un bocadillo de truita, una cerveseta i un tallat.

Gran dia de muntanya amb poker de pics, gran despedida de les vacances oficials.... ara sols falta despedir les vacances reals el diumenge 30/08/09.

No es d'estranyar que foti aquesta cara, jejeje

escapada en solitari

El passat dia 10 vaig començar les vacances, tot sigui dit, més que merescudes.

Com que els trempapics estavem una mica desperdigats (uns treballant, els altres al pueblo...), vaig decidir fer una sortideta en solitari i així estrenar la meva flamant tenda d'acampada.

Al final van ser dos dies (11 i 12 d'agost), que em van permetre fer el Pic Mariolo (2.856m), el Pic Fosser (2.744m) i un intent al Pic Subenuix

(2.949m); aquest últim no assolit per un error alhora d'encarar la

xemeneia que m'havia de portar fins al cim, arribant al cap d'amunt de la cresta però excesivament orientat a l'esquerra i amb cap possibilitat de crestajar fins al cim. Està clarissim que ja li he pres el número, ara sols em falta convencer a algú per tornar a fer la feina que vaig deixar a mitges, segur que no em costa gaire.

Dos dies de molta muntanya, l'escalfament per afrontar amb garanties "la setmana trempapics". Ja queda menys.

adeu al mantell màgic

El passat dissabte 16/05/09 vaig poder escapar-me a la muntanya. Com no, la zona escollida va ser els "entorns" d'Estany Gento. La veritat es que és una zona que m'agrada molt, sempre i vaig quasi sense voler.

La setmana havia estat calurosa i això volia dir: adeu a la neu. De fet el Molina ja ho anticipava, amb els problemes a Vielha i l'alerta INUNCAT.

Només arribar i baixar del cotxe ja observo que la neu a reculat molt. Tot i això agafo tot l'equip i amunt que fa pujada. Són les 9:00h i ja fa caloreta.

La primera sorpresa me la trobo en els túnels que porten a Estany Gento. Els dos primers túnels estaven sota la neu i vaig tenir que buscar alternatives per intentar arribar a Estany Gento. El tercer túnel estava practicable, tot i que la sortida encara tenia força neu. La Duna no ho veia molt clar i yo menys, tot i el meu 1,69 d'alçada.

Superat el primer parany arribo a Estany Gento. Les barreres superades em fan pensar que no trobaré gairé gent. Efectivament, en tota la caminada no vaig trobar ningú.

Tot i ser matí, la neu ja está molt malament. Decideixo enfilar cap a la Collada de Font Sobirana (2.441m) i després ja veurem.

El camí va pujant poc a poc, puc observar com la primavera està esclatant; les floretes que em vaig trobant són precioses, sembla mentira que fins no fa pas massa estaven cobertes per tones de neu.

Em començo a trobar canals que creuen el camí i que encara conseven la neu. Son canals molt verticals i la neu no está estable, per sota está totalment buida,

doncs l'aigua que hi corre ha desfet la neu.

Després d'un parell de sustos decideixo no travessar-les i baixar fins on la neu desapareix i, com no, tornar a pujar per recuperar el camí. Així supero un total de 4 canal, estic fet una caca.....

Per arribar al coll, i després de travessar una pala de neu força complicada (a sota hi havia molta pedra) decideixo pujar per un tros de prat que em quedava a l'esquerra. Un cop al coll,

desestimo fer el Pic Fosser (2.744m), massa neu i en males condicions.

L'objectiu escollit: Pic d'Espada (2.557m).

La pujada es bastant senzillota, però em permet fer el primer cim de "l'olla d'Estany Gento". Una mossegada rápida, una estoneta al sol, que ja pica força, i avall que fa baixada. Torno pel mateix camí i, com no, em toca pujar i baixar les canals....

La Duna però, està molt contenta, ens em trobat molts llacs y no s'ho pensa dues vegades.... cap a l'aigua s'ha dit. Jo només de pensar amb lo freda que déu estar l'aigua....ella ni s'inmuta. Sóc feliç veient com disfruta.

Trotecillo cap al cotxe i cap a Tàrrega que hi falta gent. Una vegada més ruta en solitari, que es sinónim de "cap a casa sense birra". Nens, ja ho veieu, ni braves, ni birra, ni res....Arribo a casa just per veure perdre el Madrid i, per tant, el Barça campió de lliga. En resum, un dia rodó, no puc demanar més.

les fotos

Estirant les cames

Feia dies que anava boig per xafar una mica de neu, hi havia de posar solució.

Dia escollit: 02/05/09

Objectiu: Montsent de Pallars (2.883m)

Membres: La Duna i jo mateix.

Com es habitual en mi, vaig fotre una bona matinada i a les 8:30h ja tenia el cotxe aparcat a l'embassament de Sallente, després de contemplar les barbaritats que pot arribar a fer la mà de l'home, però que ara no explicaré perquè em fico de molt mala ostia (han deixat la Vall Fosca feta una merda, fills de p.....ta; ala, ja em sento una mica millor).

Com anava explicant, mentres jo m'estirava una mica per començar l'excursioneta la Duna em mirava amb cara d'emoció....i també de son, jejeje. Per davant em quedaven 1.100m d'ascenció directa i molta neu.

Al poc de començar a pujar me n'adono que fa dies que no xafo la muntanya. Començo a bufar molt, mala senyal. Aprofito per parar i equipar-me degudament (grampos, piolet); la neu està molt dura. Tot i això, observo que la Duna se sent com a casa, les seves ungles estan fetes per això, sóc jo l'animal fora de context.

El paissatge es espectacular, com anyorava aquesta sensació.

Agafo un bon ritme i començo a guanyar alçada de forma ràpida. Això de portar un animal com a única companyia no es bona idea, la Duna camina molt més rápida que jo i, sense adonar-me'n, li estic fotent molta canya. Com m'agrada, jejeje.

Faig la primera collada, estic a 2.500m aprox. No veig a ningú, em sento el rei d'aquell regne. Les vistes són acollonant, tot plegat està molt nevat. Veig amics coneguts, com el Pala Pedregosa que ens va servir de despedida de la carros de foc (per cert, amb restes d'allau inclosa per la pala on un bon amic va intentar baixar fent la croqueta, ejeje).

I com no, el meu amic Peguera, amb la seva figura magistral i que,

per cent, encara no he pogut assolir. Tot lo bo es fa esperar.

Pujo un pel més i ja veig l'objectiu final. Després de borejar una mica, ataco el pic. Aquí la Duna s'acollona una mica, doncs el pendent es molt pronunciat i la neu està molt dura. Ella escull una ruta amb més pedra, que jo segueixo.

Una apretada de dents i ja sóc al cim. Justet tres hores. Me n'adono que estic cansat, però les vistes em fan flotar. Fot un fred que pela, però em sento lliure; necessitava recuperar aquests sentiments que ara ja eren massa llunyans.

I després de la terapia, ara toca baixar, i això també m'agrada molt. Em foto uns quants trotes dels meus i començo a perdre altura com una pedra. Com m'ha costat pujar, i que poc que em costa baixar.

Estic animat i decideixor baixar "a barraca". Mal fet, m'acabo ficant en una canal amb molt pendent. He de lligar a la gossa perque em fa por que patini, ella porta grampons, però no porta piolet..... Passem la zona un pel més compromesa i recte fins al cotxe.

He baixar en 1h 30', baixada vertiginosa que m'ha fet sentir adrenalina, mmmmm, quina droga.

I tot plegat només m'ha costat unes polaines, doncs baixant corrent i amb la neu que es començava a estovar (m'enfonsava fins als ous, anatòmicament parlant) vaig fotre uns quants passos en fals i els grampons tenen aquetes coses.

I ara sols em toca esperar a la propera sortideta. I es que per temes que ara no venen al cas, ja fa molts dies que no xafo muntanya amb els companys de veritat, els trempapics. Tot i que aquest cop no vaig poder pujar amb ells, si que els vull dir que també van ser-hi molt present i que, inevitablement, els vaig trobar a faltar.

les fotos