Porto uns dies pel poble i a ca els papes ja se sap: menjar, menjar i més menjar. El dia de Nadal va ser el punt d'inflexió, després de menjar no se quants polvorons, vaig decidir que lendemà aniria a estirar les cames.
Com que el temps no pintava massa bé, vaig decidir atançar-me al congost del Mont-rebei, un indret de fàcil aproximació i espectacular visió, totalment aconsellable. Es tracta de l'últim
congost de Catalunya que no el travessa cap carretera ni cap via de tren. Te unes parets
verticals que arriben a fer 500m de caiguda lliure i, en els trams més estrets, les parets estan
separades sols per 20 metres.
Doncs dit i fet, el dia de Sant Esteve agafo la Duna, que sempre m'acompanya en les sortides solitàries i enfilo cap el port d'Ager. Un cop a Corçà, aparco el cotxe i començo a caminar.
Hi ha restes de les nevades de les últimes setmanes i l'ambient es realment fred, es una barreja de neu i gebre que m'indica que estem sota zero.
Vaig avançant amb pas decidit, entre altres coses per no quedar-me gelat i perquè la Duna, com a bon animal de quatre potes, es capaç de portar un ritme molt superior al meu sense inmutar-se.
El dia es va obrint i la boira matinera ja ha desparegut, però tot just després de superar una de
les collades apareix al congost davant els meus ulls. No es la primera vegada que el veig, però
mai l'havia vist a l'hivern. La boira està atrapada entre les seves parets, tot plegat sembla una escena treta de senyor dels anells.
M'endinço en el congost i em meravella la seva magnitud; tot i haver-hi estat un parell de vegades, em continua sorprenent. El lloc te un ambient místic i estic més sol que un mussol, bueno, amb la Duna, que estic segur que em defensarà de l'atac d'alguna criatura sobrenatural.
Arribo fins a l'altre punta, just on hi ha la passarel·la penjant i decideixo tornar, el temps es va tapant.
La tornada la faig per un camí que no havia vist mai. El baix nivell d'aigua em permet descobrir-lo. Passa molt més aprop del riu; quan el nivell d'aigua es més alt queda totalment anegat. El fred continua sent persistent i pengen caramells de gel per tot arreu.
La tornada se'm fa curta i sense adonar-me'n sóc fora del congost. Ara toca fer el camí de tornada.
Quan em falta una horeta per arribar al cotxe, comencen a caure els primers flocs de neu. Accelero el pas, doncs no porto cadenes, mentres vaig observant com s'acumula la neu al llom de la Duna.
Arribo al cotxe i la carretera ja es blanca. Començo a tirar i observo pel retrovisor com les marques de les rodes trenquen un paissatge verge, totalment apropiat per les dates.
Arribo a la carretera principal i em sóna el teléfon, és el papa que es preocupa, doncs a Tàrrega també està nevant fort.
Al final arribo sense problemes, una dutxeta i a tornar a menjar, aquest cop però, amb més gana que els últims dies.
by de secà
