Baixant per la corda...

Una activitat bonica, emocionant, desestressant..., on les pedres et parlen i tu els hi dones petons mentre baixes volant, controlant...

Tires la corda, i començes a baixar...

A vegades, això si, passen imprevistos, una corda encallada, uns moments de tensió, de aiaiai..., no hi ha possibilitat de recuperar-la...

Tallem la corda (quin mal) però seguim endavant, baixant i volant.

La muntanya ja té això, del tot al res, de l'alegría a la tristor...

Som gestionadors del risc, com a la vida mateixa, una fina linia que separa els dos pols...

Aquests indrets enclotats, de difícil accés ajuden que l'èsser humà es posi místic, i en un foradet de la paret trobem un pergamí amb idees vitals...

Arribem al final de la corda, ja s'ha acabat els misticisme, tornem al peu pla...

Torrent de la Font Seca i mig de Santa Caterina, Parc Natural de la Muntanya de Montserrat.

Reportatge Fotogràfic

SaluT!!!

Una efemèride digne de recordar

Aquest mes de Setembre passat es va complir una efemèride que a mi m'havia passat desapercebuda, però que el company, que està en tot, me la va recordar l'altre dia.

El 18 de setembre del 2005, o sigui fa 10 anys i escaig, un parell d'inconscients ens vam calçar les botes, les motxilles plenes de trastos, i el cap ple de pardals i il·lusió, per afrontar la nostra primera Matagalls-Montserrat.

Va ser èpic, i malgrat tots els esforços, la manca de preparació, tant física com mental (i la manca d'equipació adequada) ens va lastra fins al punt d'haver d'abandonar.

Però malgrat el patiment, i lluny de renegar, l'experiència ens va canviar, ens va fer més forts, ens va endurir en molts sentits, i el camí traçat fins aquell moment va canviar de rail, un abans i un després.

A aquella primera Matagalls li devem, en gran part, el que em fet fins avui, i el que fem i som avui.

Una efemèride digne de recordar, per molts anys!!! :-)

Abans no existien els selfies!!! :-P

SaluT i Muntanya!!!

Una nevada volta Montserratina

A mitjans Gener férem una sortida per intentar assolir el cim de l'Albarda Castellana, enclavat a Montserrat (en aquell temps un dels 100 Cims, actualment s'ha eliminat de la llista)

Sabíem que l'oratge potser no seria bo del tot, però observant el mapa del temps vam provar per si sonava la flauta, i deu ni dó si va sonar...

La jornada començà a prop de Collbató, en concret a L'àrea recreativa de la Salut on deixarem el cotxe i començarem a caminar passant per la Cova del Salnitre rodejant la muntanya (vistes amplies de la contrada) per després començar a pujar cap a la zona de Sant Jeroni. Hi havia un ambient grisot i més aviat fresquet, però res que no ens esperéssim.


Just arribant a la parada del funicular, pla de les Taràntules, on la presència turística es deixava veure (fins aquell moment ben poca gent) vam començar a notar una baixada de temperatura bastant acusada, i un cop caminant pel camí nou de Sant Jeroni ens van sorprendre uns floquets de neu, que ben aviat es van convertir en una senyora nevada que va enfarinar tota la part alta de Montserrat, fent-nos fruir del moment per lo inesperat de la situació, i pel paisatge tan especial que deixa l'element blanc en aquestes contrades.

Després de flipar amb la neu una estona, vam començar a caminar fins el desviament que ens havia de portar al cim de l'Albarda, el que no ens esperàvem es que la petita grimpada que donava accés als últims metres, estigués tan relliscosa que ens fes impossible assolir el cim, després de barrinar una estona, fent alguna que altre prova vam deixar-ho córrer, que hi farem, vam prendre la decisió més correcte, primer la seguretat personal, ja sabem tots que les muntanyes no es mouen de lloc.

Vam entomar el camí dels Francesos ja en franca baixada, i sense trobar ni déu, fins arribar a Can Jorba i la Vinya Nova (indret de calçotades i grans àpats de grat record), on el sol feu acte de presència i ens escalfà la nostra joia per la gran excursió que havíem realitzat.

L'últim tram fou per pista fins a Collbató i acabant a L'àrea de la Salut on ens prenguérem un merescut aperitiu a base de patates, olives i per descomptat, cervesa.

Una circular ben parida per conèixer indrets coneguts, i no tan coneguts, d'aquesta serra tan màgica anomenada Montserrat. I si us neva (cosa poc probable) per pixar i no deixar gota (com diu un col·lega)

Track
Reportatge Fotogràfic

SaluT i Muntanya!!!

instruments de corda...música celestial

Diumenge 12 de setembre, després de passar una diada fent país, com no a la muntanya i en bona companyia, calia buscar quelcom per matar el matí i fer gana per dinar.

Total, que amb el Lluís vam decidir anar a fer de músics a Montserrat. L'escenari escollit: el torrent de Santa Caterina.

Aproximació facilota pel cami vell del Monestir, sortint de Collbató, i fins una mica abans d'arribar a la cruilla que ens porta a St. Joan. El torrent era evident, l'entrada no tant, doncs les pluges de la setmana anterior havien camuflat l'entrada, que va acabar fullada pels dos integrants del duet musical.

I es entrar al torrent i, automaticament ens transformem. Ens invaeix la sensació d'entrar en un món salvatge, inexplorat. De fet, aquell 12 de setembre vam ser els únics priveligats de gaudir del torrent, que xino xano ens va acabar consumint 4 hores, però quines 4 hores més ben gastades.

Ben aviat vam trobar els primers trams equipats, amb cordes velles que ens permeten evolucionar, avall, aquí sempre avall.

Anem seguint el temple espectacularment moldejat pel pas de l'aigua i els anys, amb sorpreses constants, d'un tamany màxim de 25 metres, tota una explosió de sensacions que molts cops em recorden quan era petit, on lo més senzill es podia convertir en l'aventura més apacionant mai imaginada.

A sobre, la jornada ens va servir per graduar-nos en l'ús d'un nus senzill i molt interessant, el machard, que a sobre ens va permetre gaudir dels fruits de la natura, unes mores al mig d'un salt d'uns 15 metres, que el Lluís i jo vam compartir com a bons germans, no de sang, però si de muntanya.

La visió de l'esglesia de la Salut ens anunciava el final del nostre tobogan particular, apareixent a l'area diumengera que, com a bon diumenge que era, estava atapeida d'essers que a nosaltres ens semblamen estranys, suposo que igual d'estranys que els deviem semblar nosaltres, amb els nostres instruments musicals encara posats. Sentiré això el dia que vegi un extraterrestre? no ho se, prometo explicar-ho.

EN FRA GARÍ ENCARA NO RAPPELAVA A MONTSERRAT

Vet aquí un meravellós diumenge de setembre (12/IX/2010) que dos valents Trempapics es van atansar a Montserrat per practicar un dels seus entreteniments favorits: llançar-se per una corda entre freus i canals.

Però aquell dia va ser especial, primerament, per l’aproximació. De la mà d’un expert montserratí (esperem que no es faci frare), al més jove dels dos se li va obrir una nova porta a la muntanya màgica: un camí que surt de Collbató, enfilant a Sol ixent....

Per aquest mateixa vessant, pels volts del segle IX, vivia un ermità, en Fra Joan Garí. Aquest monjo, que estava tot el dia d’oració i que fins i tot, quan anava cada any a visitar el Papa, sota les seves passes naixien flors i feia vogar les campanes totes soles, contínuament demanava 3 gràcies al Cel: no caure en temptació de luxúria, ésser guardat de pecat de crim i no caure en falsedat.

Fora de tot problema celestial, l’equip muntanyenc es disposà a deixar-se caure, ja no als inferns, sinó per la canal de Santa Caterina. Equipada amb certes cordes nuades, però també amb salts de fins a 25 metres en els quals s’havia de comptar amb una corda pròpia, els va servir per posar en pràctica una enginyosa i diabòlica eina d’autodetenció del segle: el nus Maxard.

Però heus ací que un dia, el diable, envejós de l’asceta, va sortir per l’anomenat “Pou del diable”, dins de les coves de Salnitre de Collbató; i es va disfressar de frare per captivar-li el cor. Un cop li tingué confiança, el dimoni li va parar un parany: va endimoniar una filla de Guifré el Pilós, el qual la va enviar a Montserrat per a que Fra Garí li guarís. Un cop allà, temptat pel dimoni i per la bellesa de Riquilda, va caure en pecat, i el fingit frare li va aconsellar que la matés per evitar descobrir-lo .

Per altre banda, els dos sagals, en la seva descoberta muntanyenca, van embogir de felicitat en veure les meravelles d’aquell nus que els hi permetia dominar el medi funicular. I tot d’una, se’ls hi va presentar el pecat: uns esbarzers amb banyes i cua que els temptava amb unes saboroses mores. Com en fra Garí, van caure en pecat.

Descoberta la careta del Banyeta, el clergue va anar a confessar el seu pecat al Papa. Pel seu camí va enfonsar pedres pel pes de la seva falta, va emmetzinar les flors i va cremar la terra. A Roma el Papa li va condemnar a ser una bèstia, doncs com una bèstia havia pecat. Fins a 7 anys diuen que es va passar pelut i amb les 4 extremitats a terra, fins que va ser caçat i portat com a fera curiosa davant el mateix Comte de Barcelona, durant un convit. Després de fer riure tota la taulada amb salts i magarrufes, un infant (el príncep Miró) li va fa fer saber que estava perdonat, tal i com el pontífex va predir. Ja dret, dempeus, va explicar el succeït i va mostrar el lloc on va enterrar la princesa, que era miraculosament viva gràcies a l’aliment que li donava la Mare de Déu.

Els joves trescadors, horroritzats per la seva golafreria, van voler redimir-se buscant la gresca castellera a Collbató. I que millor penitència que prendre’s unes mitjanes i unes prodigioses braves, satisfets d’haver tastat les bondats de la divina tècnica rappeladora.

PD: el meu més sentit record a un llibre que, des que vaig fer 6è d’E.G.B., ha tingut un sempre un forat preferent en el meu palmar: “Les millors llegendes populars”, de Joan Amades. Un autèntic tresor per a Catalunya que m’ha ajudat a recordar aquesta història.

En PotaVerda

primers passos

Fa 52 dies que sóc el flamant propietari d'un lligament creuat anterior nou. Després de molts esforços al gimnàs i fins i tot d'alguna caminadeta, aquest matí m'he aixecat amb ganes d'anar a provar la nova adquisició. Bueno, de ganes ja fa dies que en tenia, però els xamans de la tribu no em deixaven.

L'objectiu escollit: pujar fins a Sant Joan, com no, a Montserrat. Es una de les primeres passejades que vaig fer per la meva muntanya, i es aquí on m'havia de provar, a casa.

600 metres de desnivell per caminet irregular, ple de pedra solta, una prova de nivell en tota regla... si considerem el meu estat. Les sensacions han estat contradictories; felicitat de tornar a caminar per la muntanya, tornar a pujar, tornar a suar, tornar a sentir-me bé, lluny de que he estat, però en el bon camí. També m'he sentit estrany, acompanyat per un genoll que no es el que recordava, que em fa mal, que no s'estrirà bé, que no te massa força, però que el tatuatge em fa saber que és el meu. Avui li he ensenyat lo que li espera, es important que s'hi vagi mentalitzant.

I ara sols em toca continuar, però les secions de gimnàs es faran menys pesades, he vist clar que ja queda menys per tornar a pujar fins a d'alt.

redescobrint un clàssic

Feia temps que anavem parlant que calia començar a "tocar cordes". Aprofitant la presencia del Pedro, tot un mestre de la corda (i no precisament de la guitarra), vam decidir que ens havia arribat el dia.

El lloc escollit, com no, la meva estimada Montserrat. Vam decidir anar a jugar al Joc de l'Oca, un clàssic que ens ha permés passar grans tardes de diumenge en familia, i que aquest cop, en una versió no apta per a tots els públics, ens va permetre gaudir d'una molt bona estona.

Personalment em vaig sentir com un nen petit, adrenalina, emocions fortes, euforia, felicitat, seguretat, tot això i molt més concentrat en dossis de paissatges espectaculars, rappels, cordes, ATC o reverso.... i sobretot, molt bona companyia, que em va permetre disfrutar d'un gran dia, que segur sempre recordarem.

Com que no tinc paraules per explicar-ho i jo sóc més de números, doncs us deixo amb una simple formula matemàtica que permet explicar perfectament com va anar el dia.

més més més

més igual

Les imatges parlen per si soles.... sols cal veure la cara del principi i la cara del final.

I a sobre, vam acabar la jornada amb un dinar dels que fan historia. Això de les comilones es un esport que no practiquem massa, però un dia es un dia i la veritat es que vam jalar de conya.

una ràpida

Dissabte 23, no hi ha plans muntanyencs per aquest cap de setmana. Bueno, això no es veritat, algú havia de marcar el terreny.... Decideixo anar a estirar les cames per Montserrat, la setmana ha estat dura i necessito que em toqui l'aire.

Deixo el cotxe a Collbato i començo a caminar, direcció camí dels francesos. Ràpidament em planto al coll de l'Ajaduga, tinc els poros oberts a tope, he fotut una bona suada.

He decidit que avui es un bon dia per pujar als Ecos, tinc ganes de tocar cadenes, cordes, arrels, apretar el culet, ejjeje. Enfilo pel camí dels Plecs del Llibre, quin lloc més maco i solitari, continuament vigilat pel quiet Montgros.

Com que em queda apror, decieixo treure el cap per la Miranda, quin nom més apropiat, les vistes son espectaculars, tot i la boira baixa.

Arribo a la paret per encarar els Ecos i em trobo a dos muntanyecs, xarrem una estona i deixo que baixin, no els vull fotre cap pedrà al cap mentres jo em barallo amb la cadena, deu tenir 7 o 8 metres perfectament, ha arribat el moment de la veritat. Pujo d'una tirada, tinc les pulsacións disparades, com m'agrada.

Ja sóc dalt dels Ecos, les vistes són precioses, veig l'estimat pirineu ben nevat.

Un ratet de contemplació i encaro la canal del mico, ara toca baixar, que divertit. Un cop sóc baix, encaro el torrent del Migdia i cap a Collbato s'ha dit.

Arribo a casa i sóc un home nou, que bé que m'ha anat la terapia.

mai es massa tard

Diumenge 27 de desembre. Excés de torrons, neules i polvorons.... S'hi ha de posar remei.

Tot i que el genoll no està al 100% (motiu pel que vaig desestimar la primera raquetada de l'any), em dirigeixo a Montserrat. Aquest cop no he quedat sol, m'acompanya el meu progenitor, que als seus 60 anys passats no hi ha qui l'atrapi.

Sortim del Bruc i encarem el clot del tambor, un dels desaigües naturals de Montserrat. El camí no es pas senzill, hem de començar a posar alguna mà i les roques estan molt molles.

Miro al jefe i segueix molt bé, ha superat la prova.... cap

amunt que fa pujada. Aprofitem per fer una paradeta a la cova de l'arcada, indret espectacular.

Com no, les cabres ens venen a veure, i tot i que les tenim a la muntanya del davant, podem observar con progressen sense dificultat, son 7, contant-ne una de petiteta. A mon pare li cau la baba, s'ho està passant d'allò més bé.

Continuem pujant cap al torrent de les grutes. Aquí el desaigüe es queda molt engorjat, i arribem al pas del princep; escalons i apali, que això no ha estat res; veig a mon pare pujant con un nen petit, jejeje

Un cop sortim del desaigüe encarem cap al refugi Vicenç Barbé. Aquesta es la zona més freqüentada del dia, on ens trobem altres excursionistes amb els qui fem la xerradeta (que si

queda molt pel cremallera, que si a dalt no venen entrades....).

Ens desviem cap al gerro i el timbaler. La zona es molt maca i es pot observar l'erosió de l'aire. A més, es una zona que es veu molt bé des de la carretera, amb el que segur que quan mon pare hi passi amb el camió pensarà: jo vaig estar allà dalt.

Com no, foto de guerra dalt del timbaler.

La baixada es una mica empinada, amb la roca molt molla, però ho baixem sense problemes.

Com m'agrada anar a la muntanya amb mon pare que, com ell sempre diu, ho ha descobert tard, però això no vol dir que no hi pugui anar. Ja veieu, un altre trempapics amb potencia...

sorprés

Cap de setmana mogudet. Divendres vaig tenir el sopar de nadal de la feina, es va traduir en arribar a les 8:00h a casa. No estic acostumat a aquests ritmes i, tot i estar cansat, a les 12:00h ja rodava per casa.

Avui ja m'he llevat amb totes les coses al seu puesto i he decidit anar a estirar les cames. Tot i que el genoll no està recuperat, la fam de muntanya i uns pulmons excessivament contaminats per la nit de festa anterior m'han fet decidir. Ja veieu que no em costa massa trobar excuses.

El punt de partida, El Bruc. Quan t'endinses per aquells indrets entens el perquè del timbaler i tota la pesca...., però avui no ús explicaré aquesta historia.

Decideixo pujar pel torrent del tambor, un dels torrents d'accés a la meva estimada muntanya, Montserrat. Comença a fer gotes, miro al cel i les ganes em poden; decideixo continuar. L'indret es preciós i solitari, tot d'una aprecio que cau alguna cosa més que aigua.... està començant a nevar. Se'm fica la pell de gallina, i no pas pel fred. Amb poc temps deixen de caure gotes d'aigua, que passen a ser substituïdes per flocs de neu. Em considero un privilegiat. Després d'estar una estona contemplant el paisatge, continuo cap al meu objectiu: el coll del porc.

Un cop dins el torrent del lloro em trobo la única forma humana del dia, formada per dos excursionistes. Ens creuem i els pregunto si em faran falta grampons per pujar... riuen, crec que no saben que son uns grampons, jo també ric i continuem el camí, ells avall, jo amunt. Un altre dia que me'ls trobi ja els ho explicaré.

Arribo al coll del porc, les alzineres estan plenes de neu i la propia neu m'indica totes les teles d'aranya, preciós símbol inequívoc que avui no hi ha passat quasi ningú. Decideixo que per fer passar el fred no hi ha res millor que l'adrenalina, així que faig un tram del camí equipat dels frares. Tot està molt moll i tant la pedra com les ajudes fèrriques patinen molt. Sempre que em foto en indrets com aquell acabo apretant el cul, però que bé que m'ho passo. Després de despenjar-me amb l'ajuda de les cordes acabo arribant al refugi Vicenç Barbé. D'aquí, cap al torrent de les boïgues, i cap al Bruc que hi falta gent. Quan ja em queda poc per arribar a can Rovira deixa de nevar.

Arribo al cotxe i em sento molt bé, com m'agrada la muntanya i que bonic es que nevi.

a quien madruga.....

El Lluís tenia ganes de que el treguessin a passejar i, efectivament vam anar a estirar les cames. El lloc escollit va ser Monserrat, on començavem a caminar tot just sortir el sol.

I es que ser matiner i recorrer indrets perduts pot acabar tenint premi, no sols per la sensació de pau que això transmet, sinó perquè els habitants d'aquelles contrades et poden acabar obrint la porta de casa seva. Simplement un moment màgic.

Un altre cop a Montserrat

Feia tot just una setmana de la Mm 09 i, com cada any, arribava la Tàrrega - Montserrat. La veritat es que es una travessa que no te res a veure amb la Mm, però surt del meu poble i, per tant, te algo especial.

Així que, com l'any passat, aquest any també hi vam ser. La majoria de la gent ho fa amb dues etapes, però aquest any vam tornar a ser tres valents que ho vam fer amb un dia. Aquest any en Miquel, que l'any passat ens va fer de suport amb el cotxe, va venir caminant, amb el que vam guanyar un company i vam perdre el suport logístic; vam carregar la motxilla amb algo per picar i aigua, i cap a Montserrat que falta gent.

A les 18:30 sortiem de Tàrrega, en Miquel, en Damià i jo mateix. Dues persones que no coneixia massa i que em van demostrar ser una gran companyia.

En Damià pel seu esperit de superació, havent decidit canviar la seva vida, passant de ser un tio sedentari de 115 kg, a un atleta consumat als seus 41 anys. Ja ho diuen, tot es proposar-s'ho.

I en Miquel, un muntanyenc dels de tota la vida. Als seus 61 anys es monitor federat d'excursionisme; tota una vida dedicada a la seva gran afició, la muntanya. Com us podeu imaginar, històries per explicar no n'hi falten.

La caminada va ser perfecta, i tot i que el Miquel diu que el vam fer corre massa, al final van ser 80 km en 16 hores non stop.

I ja em veieu, arribant a Montserrat. Tornava a ser allà, altre cop molt cansat.... La veritat es que ja no recordo la vegada que vaig pujar a Montserrat amb cotxe.

Mm 09

Aquest any ens hem tornat a superar a la nostra cita anual amb la Matagalls, i ens hem superat principalment perquè erem un més, malgrat que no va arribar a la meta, el que compte es el esperit que va mostrar durant tota la prova i que ens va impregnar a tots plegats, les seves paraules no podíen ser més explícites, -L'any que vé tornaré hi arribaré.

Que així sigui!

Va ser una matagalls plàcida respecte al temps, ni pluja, ni vent, ni excesiu fred per la nit, i quan és va fer de dia tampoc picà tant com en altres edicions.

Passaré de puntetes per el temps realitzat (entre 16h i escaig i 18h clavades), prefereixo explicar que els tres guerrers que quedàvem ens vam sentir"flex" quant tocava donar-ho tot, al final, uns al trote coxinero, d'altres ves a saber...els tres, no obstant, vam arribar sencers a meta, tan físicament com mentalment, així dóna gust.

Estic orgullós de vosaltres tres per tot plegat, i sobretot estic orgullós de mi mateix, perquè em vaig demostrar que podia fer-ho millor, que l'entreno a fructíficat, que feina ben feta no té fronteres que deia aquell, que l'esforç ha estat recompensat.

Superació

I per acabar unes paraules d'agraïment a la organització, crec que ho fan collonudament, són 3000 ànimes per atendre, alimentar, hidratar i recolzar si fes falta, i sempre ho fan amb bon humor, Chapeau!

L'any que vé més i millor!

Qui no sap que és la Mm? Doncs aquí teniu un video ;)



SaluT i Muntanya!

Mm 08

Una altre Mm al sac! S'ha convertit en una prova ineludible pel nostre petit grup de muntanyencs, aquest any vam baixar 2 hores o més l'anterior marca (entre les 17h i les 19h.), estem satisfets!
Duresa, alegría, motivació, ràbia, patiment i emoció, són alguns dels adjectius que em venen al coco pensant en les 19h que vaig estar avançant vers el meu objectiu, 19h que les vaig passar gairabé totes amb uns companys excepcionals, quina sort que tinc!

Al arribar em vaig emocionar, no em fà vergonya dir-ho, feia uns dies dubtava de la meva participació per uns problemes a la cama esquerre, i allà em veia, de nou assolint l'éxit i rebaixant la marca, tot el patiment havia valgut la pena, ho havia aconseguit de nou.

No erem 3 a la Mm d'aquest any, erem un equip molt més gran..., tres gaudint i patint, un fent el paper de papa a les mil maravelles, l'altre trucant desde terres de Lleida donant ánims i la meva nena que a nivell particular em va ajudar moltíssim...

L' éxit és de tots!

Si premeu sobre la imatge anireu a la pàgina de la Mm 08 on ja hi han resultats provisionals i fotos...

Una abraçada companys, fins la propera, això s'ha de viure!

SaluT i Muntanya!

El Montgròs

Abans de que la amigdalitis m'ataqués sense pietat vam fer una ràpida i contundent raid per la muntanya més nostrada de Catalunya, Montserrat, on entre serres conglomerades, humides i verticals valls i camins trenca-cames vam assolir el nostre repte del dia, el pic del Montgròs (1.133 m.), ample base de vista privilegiada de la resta de Montserrat i de tot Catalunya, llàstima de la calitja boirosa de les planes que no deixava veure massa inmensitat, però bé...
El nostre grup el formàvem quatre humans i dos gosses, trempades elles que van fer el camí triplicat, deu ni dó!

Aquesta vegada vam tenir un magnífic guia que ens portà sàviament pels múltiples camins de la serra, entre coves de parrillada, pujades exigents i lliscants baixades.
Una bona part del recorregut el vam fer corrents potser empesos per la força de les gosses i el desig d'intentar emular el poder animal, res més lluny de la crua realitat, jeje, però va estar molt bé.
Low, gràcies per fer de guía, gran descoberta això de Montserrat! (Com baixes cabrón :-P)
Rankor, encantat de coneixe't, espero que sigui la primera de moltes excursions més! (També baixes a mil eehh!)
Terra i Duna, Wapes!
Barretinaire, a tú que vols que et digui..., un pesic al cul si vols! JAJA!
Reportatge Fotogràfic
SaluT i Muntanya!

Crónica de la Mm

Si senyor! A la tercera va la vençuda! Els companys i jo arribarem a la meta de Montserrat a les 21 hores clavades desde la sortida de Collformic, esgotats pero contents que t'hi cagues.

Cosetes:

-L' oratge va ser formidable durant tota la prova, cosa que vaig pagar amb l'arrivada del día, un sol implacable em cremà l'energía implacablement, tambè culpa meva per una mala hidratació, em venien pajaras tu! Lliçó apresa!

-Una espesa capa de pols degut a la sequera i aixecada per tot l'amalgama de peus feia en molts moments irrespirable l'ambient, i jo que sóc al·lèrgic a la pols...., els pulmons s'em tancaven!

-En un moment de la prova un persistent dolor a la part inferior de l'esquena em començà a tocar la pera, arribats a Camí Moliner li vaig demanar consell a una guapota i simpàtica infermera, la cual ràpida com un llàmpec em va començar a tocar...el cul! Que no noia, que es una mica més a dalt...jeje :-), em va donar una pomada que realment em va anar de perles mentres ens deia que erem uns herois!..., tot i saber que res més lluny de la realitat, qualsevol palmadeta a l'esquena sap a glòria tu!

-I bè, el dolor i la pajara em tornà en el pitjor moment, en la pujada a Montserrat, sort que el company que anava més fresc m'acompanyà aquella mala estona! L'altre company va fer bè de fer vía cap a dalt, tenía un greu problema al peu que més valía no parar-se gaire, i així, jo fent l'acordió hi ha batzegades d'orgull vaig arribar a la meta amb un somriure d'orella a orella.


En definitiva, la meva meta era arrivar i fet està! Però va saber greu la baixada de ritme de la segona part de la prova, per tots els problemes que he comentat i d'altres, això si, m'ho vaig passar formidable caminant amb els meus companys i espero que és repeteixi en moltes altres ocasions!

PD: Honors al mestre kel que ens el vam trobar a la sortida casi de casualitat, vaig coneixer el seu company de pis, van sortir 20 minuts avans que nosaltres, els vam atrapar als primers avituallaments però desprès és van evaporar per marcar un temps final de: 17:45 minuts!
Feliçitats tiu!
I tambè honors al col·lega del Luis, que sempre ens el trobem, que aquesta vegada estava mig xunguet, pero tot i així a partir de Sant Llorenç Savall va desaparèixer i que soposem que haurà arribat amb un bon temps.
Honors a tota la gent que fà aquesta prova, companys/es cal estar boig!
I honors a la gent que manté la flama encesa dels orígens d'aquesta prova, no hi ha futur sense passat.

Reportatge Fotogràfic

SaluT i Muntanya!