Quan L'Aüt toca les cordes...

Hi ha muntanyes que de tan mirar-les i passa per la seva falda coneixes la seva silueta, el seu contorn, a la perfecció, muntanyes que sempre hi són allà, però que, potser per la costum, per allò conegut (però no trepitjat), les descartes i sempre te'n vas a fer-ne una altre, potser de més alta, o de més renom o ves a saber què...
Però de tan passar aprop, de mica en mica et van venint unes ganes boges per entrar a veure els seus secrets, corriols, valls, rius, que per dins li donen una forma i vida latent, esperant pacientment, les muntanyes no es mouen de lloc, i saben que, tard o d'hora, acabaran amb tu pujat a la grupa, nosaltres som els que ens movem, els qui desitgem, a voltes follament...

La muntanya en qüestió, que ens tenia robat el cor, era un tal L'Aüt (2532 m.) cim que qualsevol mortal que passi per la Vall de Boí veurà, però que pocs en tastaran les seves delícies interiors.
A nosaltres, en un bonic dia de Juny, ens va arribar l'hora de menjar-nos la muntanya, i a fe de déus que ho vam assaborir, una delicatessen, fóra dels mapes comuns.

Extranyament ens vam trobar tres parelles pujant a la seva grupa (en els 60`s 40´s i 30's) que un cop
agrupats ens miràvem raru,com preguntant, que collons feu aquí si això no surt als mapes? Una rara coincidència, sens dubte, la muntanya havia cantat com una sirena i nosaltres com mariners perduts ens havíem llençat als seus braços sense dilació.

Allà dalt érem els amos de la Vall, tan petits i tan grans, la muntanya ens havía ofert els seus secrets, qui vulgui pujar té les portes obertes, però només quan L'Aüt faci sonar les seves cordes...

Reportatge Fotogràfic
Track

SaluT i Muntanya!!!