Ep companys! Com esteu? Escric al bloc desprès d'un petit parentesis d'inactivitat, manca de temps i vaguesa són les raons, però aquí estic de nou, per donar guerra.Fà dos caps de setmana vam fer vía un altre vegada cap a les comarques gironines, a fer una muntanya fronterera entre el Ripollés, la Garrotxa i les terres de la Catalunya Nord, anomenada Comanegra (1.558 m.) i ben parida.
Començàrem la nostre excursió al bucólic poble de Beget, digne de visitar i gaudir de la seva excelsa gastronomía...
Del poble és comença a pujar fort per un caminoi d'allò més
eixerit, fins arribar primer a albirar panoràmicament Beget, i després passar al costat del Oratori de Sant Antoni Can França.A partir d'aquest punt el camí es transforma en una pista forestal ben acondicionada que voreja ascendint poc a poc tota la falda de la muntanya fins arribar a les Basses de Monars, un conjunt de tres basses rodones i gelades situades just a sota del nostre destí.
Arribats a aquest punt només calia pujar la muntanya com bonament pugui cada un, hi havíen marques que facilitaven l'ascensió, però que es feien perdedores a mida que anaves pujant, o sigui que fent ziga-zagues i pases verticals vam arribar a
un punt de la bonica carena enfullada de tardor, pujada ben maca si senyor!A la banda catalana pelada de prat alpí, a la banda nord-catalana una fageda feréstega i vertical.
Seguint la carena en un minut vam arribar al punt geodèsic que marca el punt més alt, un cop allà vam buscar la creu que segons referències tenía que està per allà, pero no va haver manera, o la malparida s'amagava de nosaltres o ja no hi era....
Després de ganyipar una estona i disfrutar de les belles vistes del Pirineu Gironí i del Massís del Canigó (sense neu!) vam començar
la baixada mentres ens creuavem per la carena amb altres excursionistes (sembla que aquesta vegada erem dels més matiners!) i amb un parell de cavalls i una somera mig adormida a reser d'un arbret.Tot el que puja baixa, hi ha pas lleugeríssim vam fer la baixada fins les basses de Monars amb un parell de caigudes còmiques i una pérdua de jersei inclosa, el vam estar buscant però no hi va haver manera, sembla que aquesta muntanya és menja tot el que troba, creus de ferro, jerseis del decathlon...
A partir d'allà seguirem la pista forestal de retorn a bon ritme, només una tifa perfecte, ben plantada al mig de la pista ens va aturar la nostre progressió, després de deixar-la vestida de
gala (ni Dolce & Gabbana ho haguéssin fet millor) vam arribar al caminoi, i d'allà a Beget, on vam caure com dos abejorros a xuclar el néctar de la millor flor, un hostal, amb una estufa magnífica, cervesa i..., tot un sortit d'embutits amb pà amb tomàquet que estava per llepar-se els dits, i força barat! Com ens cuidem!Entre riures s'ens passà el temps com sempre, pero ja està bé.
La ressenya la teniu aquí
I el reportatge fotogràfic aquí.
SaluT i Muntanya!
