LA MOLINS DE REI - VILAFRANCA DEL PENEDÈS... PERÒ A L'INREVÈS

El passat dia 13 de febrer de 2010 vaig realitzar el que s'antulla ja com una tradició de caminades en solitari; igual que l'any passat amb la Marxa dels Castells de la Segarra, vaig gaudir de la travessada de Molins de Rei a Vilafranca de la CEM... però en sentit contrari.

La caminada va començar a 3/4 de 8 del matí, des de l'estació de Vilafranca del Penedès. Poc després de deixar enrere els conreus de vinya de la plana, es comença a trepitjar la pista forestal que carena la serra de les Gunyoles, una magnífica atalaia de la comarca de l'Alt Penedès. La fita a seguir consistia en una ratlla groga que competia amb el color de la gatosa, un arbust amb unes flors groguenques semblants  a les de la ginesta, però que floreix durant els mesos d'hivern.

Tot i que el dia va destacar per ser un dels més freds dels últims anys, amb mínimes a tota Catalunya per sota dels zero graus, també es trobava sovint el margalló (l'única palmera salvatge d'Europa) que donava un estrany ambient tropical a l'ecosistema.

Una hora i mitja després de sortir s'arribava a les Gunyoles. A continuació, calia travessar les serres de Riés i de les Planes (que formen part del sistema de serres de l'Ordal) per arribar a la urbanització del Lledoner. En aquesta localitat i va haver un punt d'inflexió doncs, malgrat haver badat un parell de cops amb les fites, anava bastant bé de temps. Però just abans d'arribar al pont del Lledoner de l'N-340, vaig perdre el rastre de males maneres. Cal recordar que les fites estan pensades per ser vistes i senyalar el camí en sentit contrari i, a més a més, amb la ressenya d'orientació amb descripció de la pàgina web sempre havies d'estar llegint a l'inversa. Així doncs, la meva pobra intuïsió va dir prou i, durant uns 2/4 d'hora vaig estar fent un mos i, a l'hora, estudiant la retirada més digna des d'aquella "ratonera": 0 ferrocarrils; 0 metro; 0,5 bus fins a Vallirana... un 0,1 en transport públic, perquè enganyar-nos. Fins i tot vaig estar pensant ensenyar natxa a algun camioner a la benzinera perquè m'emportès a casa de franc. Eren 3/4 de dues. Quan vaig saber que el minibus trigaria en passar mitja hora

(i que no m'havia depilat), vaig insistir per seguir encara més lluny per una antiga carretera i... "y ahí estás tu-u-u-uuuu... tu-u-u-uuuuuu..." un enginyós corriol va aconseguir obrir la porta (mai millor dit; sinó fixeu-vos en la foto per sota del pont... ni el superagent 86 s'agosaria passar per aquest passadís!) cap a una de les parts més fosques del recorregut.

La veritat és que em va sorprendre el tarannà boscà de tota la caminada. Esperava més urbanitzacions i més bosc "fet caldo", i no paratges tan salvatges i solitaris. De totes maneres, després de veure el temps que havia perdut (i que calia comptar, irremediablement, amb la possibilitat de perdre un altre cop la traça) em vaig capficar i no em vaig embaladir massa més. Després de creuar poblacions com la Palma de Cervelló i de passar, de lluny, Vallirana, Corbera de Llobregat o Cervelló, en unes 3 hores arribí al riu Llobregat. Allà calia prendre's amb calma l'haver de creuar l'scalextric de les autopistes i carreteres, i el mur de naus industrials que flanquejaven la llera. A les 5 tocades de la tarda ja estava passejant per Molins de Rei.

Tot plegat, 45 kilòmetres que tornaré a fer, de ben segur, en companyia.

en pota verdA