21 gener 2015

El Torn, Mar i Muntanya en petit format

El dia anterior a Nadal, en un dia rúfol, vam fer una sortida per la platja...i per la muntanya, o sigui un matxembrat d'aquests que només ens pot oferir el nostre territori.

Sortint de l'Hospitalet de l'Infant pel passeig marítim i després per un tram de platja, vam entomar el camí de ronda just on uns antics búnkers de la Guerra civil encara vigilen el mar impertèrrits al pas del temps...
Després d'una estoneta caminant pel camí de ronda i havent passat un mega càmping (buit i sense vida aparent) vam baixar de nou a la vora del mar per recòrrer en tota la seva extensió la magnífica Platja del Torn, antigament lloc predilecte de desembarcament de corsaris i ara catalogat com espai d'interès natural (a banda de ser una coneguda platja nudista).

Arribàrem xino-xano a la formació rocosa característica anomenada Illot del Torn (que en el passat la encapçalava una torre de guaita, recordem, els corsaris) i vam començar la pujada (en aquest cas per una carretereta) fins entomar un corriol que ens deixà al cim del Torn (153 m.) amb unes bones vistes de l'entorn, llàstima que una boirina emprenyadora donava poca visibilitat, tan de la banda de la Serra de Vandellós -Tivissa a l'interior, com de la part de la costa.


Vam desfer els nostres passos fins a la carretera i vam començar a carenejar per un corriolet ben maco, assolint el cim de la Punta Rojales (147 m.) i baixant fins a les restes d'unes bateries antiaèries de la Guerra Civil (es pot deduir que en el seu temps va ser una zona estratègica), ja només quedava l'últim tram de tornada fins a L'Hospitalet de l'Infant.










Una d'aquelles excursions relaxades, solitàries, amb indrets amb molta història i sorprenents paratges i natura, això si, cal escollir bé l'època de l'any, per raons climatològiques i de massificació humana...

Reportatge Fotogràfic
Track

SaluT i Muntanya!!!





16 gener 2015

Capafonts, Puig Pelat i Picorandan, tot jugant a ser xiquets

A mitjans de desembre, en un dia fred però acompanyats en tot moment per un bon sol d'hivern, ens vam apropar a la bonica Serra de Prades per donar un volt.

Vàrem sortir de Capafonts, vila enclavada en un magnífic paratge, envoltada de les muntanyes, boscos i espadats que són tan característics d'aquesta serra del sud de Catalunya, vila que li ve el nom de les 53 fonts censades del terme municipal, de sed no es moriran pas...

Sortint per la banda més obaga de l'indret ens vam topar de seguida amb algunes clapes de gebre, senyal que el fred ja apretava força quan el sol sucumbeix a la negre nit.

Tot guanyant desnivell pujant per un bonic corriol i arribant a la zona de Els Motllats, ens vam desviar per una pista (on ens vam topar amb uns quants 4x4 fent ruta per la zona, i observant que feien i les seves converses, més perduts que un garrofí a la mar..., mai ho entendré, amb lo preciós que es caminar per aquests indrets tot observant la natura sense sorolls i fums estranys...)
Agafant un corriolet tot carenejant vam assolir el primer cim del dia, el Puig Pelat (1075 m.) de magnífiques vistes (vistes que no vam poder gaudir quan el vam assolir per primer cop, veieu la entrada i ho entendreu perfectament...)

Tot baixant de nou a la pista vam arribar a la urbanització fantasma dels Motllats, un grapat de cases, casalots i demés construccions, totes elles en varis graus de decadència, que sempre fan reflexionar sobre la humanitat i la seva estupidesa, d'aquí uns anys no quedarà res, la natura s'ho haurà menjat tot, tota una lliçó...

Vam virar la nostra direcció just a la Creu de Nogués i entre un bosc mig talat i el barranc del Trinco-Trinco (s'anomena així, no penseu malament...:-P) vam arribar a la Creu Trencada, un bon indret per reposar al solete.
Vam prosseguir el nostre caminar per pista en direcció al inconfusible monòlit del Picorandan (991 m.) que en petita grimpada el vam assolir, les vistes de Capafonts i les muntanyes que l'envolten són magnífiques!!!








Només quedava baixar entremig del bosc fins arribar de nou a Capafonts i acabar aquesta bona circular fent la birra i les patatones de rigor, i donant marge al xiquet que tots tenim dins ;-), una zona d'esbarjo infantil va ser el lloc propici :-)


Reportatge Fotogràfic
Track

SaluT i Muntanya!!!

08 gener 2015

Cogulló de Cabra

A principis de Desembre, amb un bon sol d'hivern, vam apropar-nos a Cabra del Camp per fer un cent cim més, el Cogulló de Cabra, una d'aquestes atalaies petites de talla però amb bones raons quan el veus i ets al damunt.


Sortint del poble, entre camps i marges boscats, vam arribar al Coll de Cal Sàrria on començàvem una bonica carena que ens dugué enlairant-nos de mica en mica fins a la grimpada final al cim, la primera vegada, que me'n recordi, que unes escales ens deixen just al cim, ben curiós :-)

Després de gaudir del bon sol, les vistes i ganyipar quelcom, vam prosseguir la circular tot passant pel Pou Solivella, un pou ben conservat i
amb aigua ben fresca, són aquestes petites coses que et fan treure l'infant que hom té dins, jugant a arreplegar el cubell d'aigua, tocar-la i llençar-la, escudrinyar les profunditats del pou per veure senyals de quelcom malèfic o meravellós, sempre buscant l'aventura i la fantasia...

Una d'aquestes excursions-passejades que, sense gaire esforç i amb poc temps, senten tan bé al cos i a l'ànima.

Reportatge Fotogràfic
Track

SaluT i Muntanya!!!

23 desembre 2014

Botxi KDD por la Sierra de Guara

Mediados de Noviembre, toca botxiKDD cómo viene siendo tradición desde que los inescrutables pasos de Camille unieron el caminar de madrileñas y catalanes, esta vez decidimos intentar algún tresmil fácil oscense, pero la previsión del tiempo, una vez más, nos juega una mala pasada y debemos modificar nuestro objetivo, modificamos zona y bajamos cota, pero ni así...un frío y sobre todo un viento huracanado que nos zarandea literalmente sin piedad nos hace desistir a las primeras de cambio, el objetivo secundario (Tozal de Guara) también deberá esperar.

Pero no somos gente que desistimos fácilmente, y ya con las botas puestas y la mente pensando en caminar buscamos alternativas, entre mapas y plafones informativos vemos la luz, realizaremos una caminata por la zona de Chimiachas, saliendo justo del pueblo que nos da cobijo este fin de semana, Alquézar, una bonita, pintoresca i turística población del Somontano Aragonés (y dónde en vez de bandadas de gorriones o palomas hay bandadas de buitres, digno de ver)











Salimos a buen paso siguiendo un sendero bien marcado, nos encontramos alguna caseta de pastor (reformadas cómo reclamo turístico y ya sin uso práctico) y llegamos a las Balsas de Basacol, que antiguamente servían para abastecer de agua el pueblo de Alquézar, ahora también convertida en reclamo turístico, un lugar agradable i tranquilo para sentarse al sol y leer un buen libro...













Dejamos atrás la balsa y siguiendo el sendero soleado y sin apenas viento que nos ofrece unas bellas vistas de la Sierra de Guara con su zona alta bien innivada, también unas voces nos alertan de la presencia de escaladores colgados literalmente de las grandes paredes de la zona (esta es una zona clásica de escalada) y en todo momento escoltados por decenas de buitres en su majestuoso vuelo, llegamos al desvío que nos debía acercar al abrigo de Chimiachas, unas cuevas antiguamente habitadas por nuestros ancestros, pero nos encontramos que algo nos impide el acceso, y esta vez no es el mal tiempo, es el hombre en su esencia más primitiva, se ve que hemos escogido mal el día y nos encontramos que hoy es día de caza en la zona, un "simpático" cazador apostado en el cruce nos indica, rifle en ristre, que no es buena idea internarse en el bosque plagado de cazadores buscando su presa..., tras valorar la situación decidimos desistir de bajar a ver Chimiachas, y proseguimos nuestro camino, no sin antes dejar clara nuestra opinión...



Ahora el caminamos por una inmensa planicie con unas vistas de la tres sorores espectacular (zona de Ordesa y Monte Perdido) y de la Peña Montañesa, todas ellas recubiertas de un buen manto de nieve.



Tras dejar atrás los coches de los cazadores apostados en medio del camino, recibimos la visita de tres o cuatro perros que hacen pellas del evento de sus dueños y prefieren trotar junto a nosotros por un buen rato (sabia elección), y uno de ellos nos seguiría casi hasta el final de nuestra andadura, hasta que un Jeep buscando perros perdidos lo recogió, pobrecillo, no parecía muy contento...










Llegamos a una pequeña elevación custodiada por una torre de vigía y lo que parecían unas antenas de radio y bajamos al Mesón de Sevil, antiguo caserío que sirvió durante siglos de posada y fonda para los pastores trashumantes y arrieros que transitaron por estas montañas, aprovechamos para comer y relajarnos ante el buen sol que hacia y un regalito en forma de muñeco para el que escribe estas lineas de parte de las botxis salió a la palestra, desde entonces casi siempre me acompaña por la montaña :-)


Con pocas ganas de abandonar el lugar pero sabiendo que las horas de luz ya eran pocas nos pusimos de nuevo en marcha siguiendo una amplia pista, que nos conduciría primero al despoblado de San Pelegrín, y por último a Alquézar dónde dimos por finalizada la excursión justo cuando el sol se despedía...












Sólo faltaban las cervecitas bien merecidas en el bar del pueblo, y la cenita y amena conversación en nuestra cueva de fin de semana para finalizar la fantástica jornada, supimos darle la vuelta al mal tiempo, y obtuvimos nuestra recompensa :-)

Al día siguiente dimos un paseo por las pasarelas del Río Vero, un agradable camino que nos amenizó la mañana y nos hizo entrar hambre para llenar la barriga en la plaza del pueblo :-D
La verdad es que Alquézar es un lugar muy bello!!!



Reportaje Fotográfico BotxiAka
Reportaje Fotográfico Botxi Sandruki
Reportaje Fotográfico BotxiSandrix
Reportaje Fotográfico BotxiVir

Track

SaluT i Muntanya!!!

06 desembre 2014

Tuc de Comamarja, l'atalaia de la Vall

Últim dia de la nostra estada a la Vall de Boí, i com a colofó vam pensar que era una bona idea intentar assolir un d'aquests cims que senyoregen la Vall, però que ben poca gent hi puja (per no ser un tresmil? per no haver camins marcats?...) un d'aquests cims oblidats que tan ens agraden, per la tranquil·litat i la serenor que desprenen, perquè ens agrada caminar per indrets poc trepitjats, perquè sempre ens ofereixen més del esperat, i aquesta vegada no va ser una excepció.

Vàrem sortir del Pla de l'Ermita (infaust resort a l'empara de la estació d'esquí de Boí-Taüll, a aquestes alçades de l'any indret abandonat i sense vida), i vam començar a caminar uns metrets per la carretera buscant un corriolet que s'enfilava muntanya amunt per després planejar i topar-nos amb el Faro de Taüll, des de on es baixen les famoses falles a l'estiu, unes vistes privilegiades sens dubte veient la totalitat de la part mitja de la Vall de Boí i la vall subsidiària que s'enfila cap al Port de Rus, pas d'importància històrica entre la Vall de Boí i la Vall Fosca.








 










Tombant el Pui Redó (1936 m.) però sense assolir-lo tot passant un magnífic portell vam canviar de vessant, teníem a sota la vall subsidiària de Sant Nicolau, en un terreny herbat i amb un desnivell considerable vam suar de valent per atançar-nos a la Serra de Llats, tot seguint la carena entre boscos de pi negre i sorprenent algun isard despistat vam deixar la boscúria per començar a pujar decididament, i amb alguna petita grimpada, fins primer a l'avantcim i recuperant alè vam fer l'últim esforç per assolir al nostre objectiu, el Tuc de Comamarja (2561 m.), unes vistes aclaparadores, autèntica atalaia de la contrada, mirant cap a baix totes les valls que formen aquest bell tros del Pirineu axial, i a l'alçada de la vista tot el reguitzell de gegants, Pic gran del Pessó, Punta Alta, Contraix, Comaloforno, Besiberris, Vallhiverna, Maladetes...un tros de cel muntanyenc al nostre abast, per gaudir-lo i sentir-lo reposadament i ben endins.


El ventet començava a xiular i el sol anava caient, o sigui que vam començar a baixar tot descendint pel Serrat de Solanell, la primera part un xic dreta però sense problemes, per continuar més suau, per terreny herbat, fins arribar de nou al punt de sortida ja quan el sol començava a renunciar i deixava pas a les foscors i el fred de la nit...

Sens dubte una excursió que ens a deixat un bonic record i un gran colofó als dies que vam passar vivint a la vall i en total comunió amb ella...


Reportatge Fotogràfic
Track

SaluT i Muntanya!!!