06 desembre 2014

Tuc de Comamarja, l'atalaia de la Vall

Últim dia de la nostra estada a la Vall de Boí, i com a colofó vam pensar que era una bona idea intentar assolir un d'aquests cims que senyoregen la Vall, però que ben poca gent hi puja (per no ser un tresmil? per no haver camins marcats?...) un d'aquests cims oblidats que tan ens agraden, per la tranquil·litat i la serenor que desprenen, perquè ens agrada caminar per indrets poc trepitjats, perquè sempre ens ofereixen més del esperat, i aquesta vegada no va ser una excepció.

Vàrem sortir del Pla de l'Ermita (infaust resort a l'empara de la estació d'esquí de Boí-Taüll, a aquestes alçades de l'any indret abandonat i sense vida), i vam començar a caminar uns metrets per la carretera buscant un corriolet que s'enfilava muntanya amunt per després planejar i topar-nos amb el Faro de Taüll, des de on es baixen les famoses falles a l'estiu, unes vistes privilegiades sens dubte veient la totalitat de la part mitja de la Vall de Boí i la vall subsidiària que s'enfila cap al Port de Rus, pas d'importància històrica entre la Vall de Boí i la Vall Fosca.








 










Tombant el Pui Redó (1936 m.) però sense assolir-lo tot passant un magnífic portell vam canviar de vessant, teníem a sota la vall subsidiària de Sant Nicolau, en un terreny herbat i amb un desnivell considerable vam suar de valent per atançar-nos a la Serra de Llats, tot seguint la carena entre boscos de pi negre i sorprenent algun isard despistat vam deixar la boscúria per començar a pujar decididament, i amb alguna petita grimpada, fins primer a l'avantcim i recuperant alè vam fer l'últim esforç per assolir al nostre objectiu, el Tuc de Comamarja (2561 m.), unes vistes aclaparadores, autèntica atalaia de la contrada, mirant cap a baix totes les valls que formen aquest bell tros del Pirineu axial, i a l'alçada de la vista tot el reguitzell de gegants, Pic gran del Pessó, Punta Alta, Contraix, Comaloforno, Besiberris, Vallhiverna, Maladetes...un tros de cel muntanyenc al nostre abast, per gaudir-lo i sentir-lo reposadament i ben endins.


El ventet començava a xiular i el sol anava caient, o sigui que vam començar a baixar tot descendint pel Serrat de Solanell, la primera part un xic dreta però sense problemes, per continuar més suau, per terreny herbat, fins arribar de nou al punt de sortida ja quan el sol començava a renunciar i deixava pas a les foscors i el fred de la nit...

Sens dubte una excursió que ens a deixat un bonic record i un gran colofó als dies que vam passar vivint a la vall i en total comunió amb ella...


Reportatge Fotogràfic
Track

SaluT i Muntanya!!!

27 novembre 2014

Gelada, pas entre valls

Al dia següent vam anar a la Vall de Barravés, sempre havia volgut fer el pas natural i ancestral de l'esmentada vall a la Vall de Boí pel Coll de Gelada, lloc de pas de feines ramaderes, comerç i comunicació en general entre aquestes dues valls.

Vam sortir de Senet, poblet just a la frontera amb Aragó, el poblet veí es el d'Aneto, just a l'altre vesant de la muntanya, pobles amb les mateixes costums, feina, tradicions i llengua però separats administrativament per una frontera invisible, això si que es posar fronteres fictícies i anòmales, però els nacionalistes excloents (o nazis, que ara està de moda anomenar-nos així) som nosaltres, clar.

Ens va costar un xic trobar el camí que sortia del poble, després de donar unes voltes vam ensopegar amb les senyals que marcaven el primer tram que havíem de seguir, la Ruta de la Fauna de Senet, un camí ben senyalitzat amb plafons explicatius de fauna i flora de la contrada.

Vam deixar el camí portat fins ara per agafar un altre que començava a pujar fort fins arribar a la Cabana d'Artigalonga, un antic refugi de pastors i pagesos (als prats es cultivaven patates, ordi, sèguel...) que fou restaurada fa poquet, avui desapareguts els camps de conreu només serveix de refugi als pastors i als excursionistes que ho necessitin.

A partir de la Cabana era un camí força ample que zigzagegava enfilant-se cap al Coll de Gelada, cal dir que el pas del bestiar es feia evident, calia anar amb compte de no trepitjar les grans merdes que sovintejaven i que a vegades convertien en un fangar merdós i pestilent alguns trams...

Vam arribar al Coll, la primera vegada que l'assolia per aquesta banda, ja estàvem a la Vall de Boí, tots els camins hi duen :-P, ens van rebre al coll una manada de cavalls pastant, reposant o dormint fort, fins i tot vam arribar a pensar que un d'ells estava malalt ja que movia les potes estan estirat completament, ens vam apropar i vam comprovar que estava somiant, si es que realment aquestes bèsties gaudeixen com ningú aquí dalt!!!


Ja només quedava l'ascensió final (ja que estàvem a un coll, perquè no fer un cim?:-) ja sense camí i només amb l'instint i seguint les traces de bestiar i Isards vam assolir el  Pic de les Pales del Port (2251 m.) vam fer la foto de rigor ràpid perquè començava a ventar fort i vam continuar cap amunt, guanyant alçada a marxes forçades i trobant les primeres restes de neu, que sempre fan il·lusió, fins arribar al Cap de Gelada (2447 m.) una atalaia amb unes vistes A-CO-LLO-NANTS!!! Per una banda la Vall de Barravés, amb la zona del Vallhiverna en primer terme i darrere tooota la zona del Massís de la Maladeta, i de l'altre la Vall de Boí amb les valls subsidiàries de Sant Nicolau, la Punta Alta, etc...magnífic!

Volíem continuar el nostre caminar fins a al següent cim, el Tossal de les Roies de Cardet, però no vam veure clara la desgrimpada i ho vam deixar estar, malgrat tot l'indret es mereixia una estada llarga i vam dinar envoltats de cel, muntanyes i valls...


El vent començava a apretar de nou i vam començar a baixar, però sempre et trobes alguna sorpresa per la muntanya, aquesta vegada ens va sorprendre trobar un seguit de quadrats i rectangles anclats al terreny de diferent textura i colors, semblaven proves de gespa sintètica per veure com reaccionaven a la intempèrie, deu ni dó quin lloc per fer aquestes proves, una mica alts, però ja buscaven això suposem, això si, res a pelar amb la gespa natural...


La tornada es va fer plàcida mentre anava caient el sol a poc a poc i un altre dia s'acabava en aquest tros de món tan bonic... :-)

Reportatge Fotogràfic
Track

SaluT i Muntanya!!!

07 novembre 2014

Cap de la Faiada

El dia s'aixeca de nou mig-rúfol, arribem al lloc de sortida (Parking del camí de l'Aigua, Ctra N-260 (Pont de Suert-Pobla de Segur, Km 345) encara amb una mica de txirimiri, que gradualment donarà pas a un sol ben esplèndid que ens acompanyarà tota la jornada.

Comencem salvant el riu mitjançant un pont, ens internem a un tram de bosc ben espès fins entomar  el camí que puja fort fent zigazagues, un camí ben ample i obert que a mida que anem guanyant alçada ens permet unes vistes molt maques de la zona, amb el Monestir de Lavaix com a gran protagonista.

Anem passant per plafons informatius de fauna i flora característiques de la zona (estem recorrent un tram senyalitzat com a Ruta de la Fauna de Montiberri) i aviat ens internem en un corriol empedrat ben molsós que ens porta al poble deshabitat de Montiberri, com molts altres de la zona, un indret decadent, però bell...










Sortim del poble enrunat i en breu arribem a una cruïlla, nosaltres agafem el camí que puja fort i directe, ens internem a les entranyes de la Faiada de Malpàs, un d'aquells indrets màgics que tenim repartits per les nostres muntanyes, si follets i fades existeixen, aquí segur resideixen amagats entre els faigs, molses, bolets i demés botànica d'aquest bosc màgic...


Sortim de la selva i entrem en una zona més oberta on pins, esplanades herbades i matolls agafen el relleu, seguint el voleiar dels voltors arribem al Cap de la Faiada (1699 m.) un espectacular mirador, cap al sud el pantà d'Escales i cap al nord les grans muntanyes i valls del Pirineu axial, un espectacle.
Llàstima de les antenes que l'espatllen un pèl, coses del progrés...


Desprès de fer un mos entomem el camí de baixada seguint les nostres passes fins arribar de nou a la cruïlla, aquesta vegada per acabar la circular agafem el camí que ens porta a Casós, un mas peiral ben robust i ben conservat, no vam veure ningú, viure no hi viuen, però encara hi ha algú que s'encarrega, aquí la dolça decadència encara no ha arribat, esperem que continui així!!!










Davant de la casa peiral hi havia una esplanada que ens estava cridant, ens vam apalancar a la terra deixant que el sol ens escalfés la pell, sincerament, quin gustasso!!!

Una excursió plena d'encants, us la recomano fer-la a la tardor o a la primavera ;-)

Reportatge Fotogràfic
Track
Ressenya amb informació més detallada

SaluT i Muntanya!!!



01 novembre 2014

Passejada tardorenca pels camins de la Vall de Boí

I això que et despertes al bell mig de la Vall de Boí, fa un dia humit, amb els núvols enganxats a la muntanya, els colors tardorencs a les fulles i ple de bolets al sotabosc, la decisió es fàcil, farem una caminada de poble en poble pels corriols utilitzats antigament com a comunicació principal, quantes històries hauran passat en aquests camins...ara, essencialment, els fa servir la gent en el seu temps d'oci, un ús ben diferent que permet gaudir de tots els seus encants...



































Quan sigui gran estaria prou bé passar llargues temporades en aquest paradís, el temps dirà, però jo ja vaig practicant amb els artilugis per mantenir la mobilitat :-P


Reportatge Fotogràfic
Track

SaluT i Muntanya!!!


21 octubre 2014

Per les terres dels Barons d'Erill, decadència serena, natura eterna...

A primers de Novembre vam fer una estada a la Vall de Boí, un indret màgic per nosaltres, plena de grans muntanyes i natura desbordant, però aquesta vegada volíem descobrir una altra part de la comarca de l'Alta Ribagorça, un indret oblidat per al gran públic, però antigament el més important de tota la zona, on es forjà el poder dels Barons d'Erill durant l'edat mitjana, vam trescar per aquella zona de gran poder en el passat, avui un racó privilegiat de serena calma, on perdre's tot trescant de poble en poble o senzillament, asseure, respirar, gaudir del

paisatge i pensar en la relativitat de les coses...


Vam començar el nostre trescar al poble de Malpàs, malgrat que el seu nom no ens oferí cap mala petja de camí cap a Gotarta, aquests dos nuclis els més habitats de la zona (tot en la seva escala...) a Malpàs un cadellet juganer ens va entretenir i de camí se'ns va acoblar un gos vell xaruc i caçador que ens seguí fins que els amos el van recollir.




D'allà vam seguir la pista fins a Igüerri, un petit poble (encara més si cap), amb molt d'encant i amb unes vistes que cada vegada s'anaven obrint més, si a Malpàs i Gotarta semblava que els gossos dominaven, a Igüerri ens vam topar amb una família felina ben maca que ens anava observant des dels esbarzers i les antigues portalades..., també l' eixordador bronzit d'un colmenam d'abelles provinent d'una era ens feu sortir de l'encantador carreró una mica inquiets...jeje...

Vam continuar agafant un corriol (després de perdren's un xic) que ens portà a una pista que tot just estaven construint, una pista al meu entendre totalment innecessària, ja que només podia tenir un propòsit, que els cotxes poguessin arribar al següent poble del nostre periple, Esperan, aquest ja si que abandonat i colgat pels esbarzers i arbres que s'havien fet amos de l'indret, allà ens vam trobar un parell que semblava que estaven prenent mesures del poble...ai..ai..ai..., especulació immobiliària o bé recuperació del poble per viure-hi d'una manera autosuficient i autogestionada, molt em temo que era la opció...



Això si, com sóc un gamberro vaig muntar la bèstia com un "terraformer" especulador qualsevol...


Ens havíem quedat a Esperan, un poble que té un bon nom en les seves condicions actuals, esperant serenament, esperant harmoniosament i esperant eternament...o no, que de nou la "civilització" s'apropa...


Pujant per uns camps abandonats em vaig topar amb una antigalla, una antiga moneda, segurament part d'algun jornal del dur treball de les terres, història en petit format...

Tot seguit vam tenir algun problema per creuar el riu enclotat i entomar el bon camí, però gràcies a les nostra experiència vam trobar el perdut corriol enlairat que ens havia de menar al següent punt d'interès, ErillCastell, el centre de poder dels Erill, ara convertit en poble enrunat i sense pràcticament restes del castell, però malgrat tot dominant sobre la vall i amb unes vistes fastuoses de l'entorn..., indret màgic sens dubte, un ambient de decadència envoltat de grans muntanyes on el pas del temps es nota clarament en l'obra de l'home, però no en la natura..., un bon indret per relativitzar la humanitat envers aquest món de milions d'anys on vivim...



Després de passar una estoneta gaudint de l'indret ens vam encaminar de nou a Malpàs tot saltant una tanca sortejant un ramat d'ovelles i passar per una mina de carbó abandonada (com no...)



Una excursió que ens va deixar un agradós gust, tan física com mentalment, uns indrets perduts en els temps, per gaudir-ne amb calma, per assaborir-ne les essències i tornar amb quelcom més...


Reportatge fotogràfic
Track

SaluT i Muntanya!!!