07 novembre 2014

Cap de la Faiada

El dia s'aixeca de nou mig-rúfol, arribem al lloc de sortida (Parking del camí de l'Aigua, Ctra N-260 (Pont de Suert-Pobla de Segur, Km 345) encara amb una mica de txirimiri, que gradualment donarà pas a un sol ben esplèndid que ens acompanyarà tota la jornada.

Comencem salvant el riu mitjançant un pont, ens internem a un tram de bosc ben espès fins entomar  el camí que puja fort fent zigazagues, un camí ben ample i obert que a mida que anem guanyant alçada ens permet unes vistes molt maques de la zona, amb el Monestir de Lavaix com a gran protagonista.

Anem passant per plafons informatius de fauna i flora característiques de la zona (estem recorrent un tram senyalitzat com a Ruta de la Fauna de Montiberri) i aviat ens internem en un corriol empedrat ben molsós que ens porta al poble deshabitat de Montiberri, com molts altres de la zona, un indret decadent, però bell...










Sortim del poble enrunat i en breu arribem a una cruïlla, nosaltres agafem el camí que puja fort i directe, ens internem a les entranyes de la Faiada de Malpàs, un d'aquells indrets màgics que tenim repartits per les nostres muntanyes, si follets i fades existeixen, aquí segur resideixen amagats entre els faigs, molses, bolets i demés botànica d'aquest bosc màgic...


Sortim de la selva i entrem en una zona més oberta on pins, esplanades herbades i matolls agafen el relleu, seguint el voleiar dels voltors arribem al Cap de la Faiada (1699 m.) un espectacular mirador, cap al sud el pantà d'Escales i cap al nord les grans muntanyes i valls del Pirineu axial, un espectacle.
Llàstima de les antenes que l'espatllen un pèl, coses del progrés...


Desprès de fer un mos entomem el camí de baixada seguint les nostres passes fins arribar de nou a la cruïlla, aquesta vegada per acabar la circular agafem el camí que ens porta a Casós, un mas peiral ben robust i ben conservat, no vam veure ningú, viure no hi viuen, però encara hi ha algú que s'encarrega, aquí la dolça decadència encara no ha arribat, esperem que continui així!!!










Davant de la casa peiral hi havia una esplanada que ens estava cridant, ens vam apalancar a la terra deixant que el sol ens escalfés la pell, sincerament, quin gustasso!!!

Una excursió plena d'encants, us la recomano fer-la a la tardor o a la primavera ;-)

Reportatge Fotogràfic
Track
Ressenya amb informació més detallada

SaluT i Muntanya!!!



01 novembre 2014

Passejada tardorenca pels camins de la Vall de Boí

I això que et despertes al bell mig de la Vall de Boí, fa un dia humit, amb els núvols enganxats a la muntanya, els colors tardorencs a les fulles i ple de bolets al sotabosc, la decisió es fàcil, farem una caminada de poble en poble pels corriols utilitzats antigament com a comunicació principal, quantes històries hauran passat en aquests camins...ara, essencialment, els fa servir la gent en el seu temps d'oci, un ús ben diferent que permet gaudir de tots els seus encants...



































Quan sigui gran estaria prou bé passar llargues temporades en aquest paradís, el temps dirà, però jo ja vaig practicant amb els artilugis per mantenir la mobilitat :-P


Reportatge Fotogràfic
Track

SaluT i Muntanya!!!


21 octubre 2014

Per les terres dels Barons d'Erill, decadència serena, natura eterna...

A primers de Novembre vam fer una estada a la Vall de Boí, un indret màgic per nosaltres, plena de grans muntanyes i natura desbordant, però aquesta vegada volíem descobrir una altra part de la comarca de l'Alta Ribagorça, un indret oblidat per al gran públic, però antigament el més important de tota la zona, on es forjà el poder dels Barons d'Erill durant l'edat mitjana, vam trescar per aquella zona de gran poder en el passat, avui un racó privilegiat de serena calma, on perdre's tot trescant de poble en poble o senzillament, asseure, respirar, gaudir del

paisatge i pensar en la relativitat de les coses...


Vam començar el nostre trescar al poble de Malpàs, malgrat que el seu nom no ens oferí cap mala petja de camí cap a Gotarta, aquests dos nuclis els més habitats de la zona (tot en la seva escala...) a Malpàs un cadellet juganer ens va entretenir i de camí se'ns va acoblar un gos vell xaruc i caçador que ens seguí fins que els amos el van recollir.




D'allà vam seguir la pista fins a Igüerri, un petit poble (encara més si cap), amb molt d'encant i amb unes vistes que cada vegada s'anaven obrint més, si a Malpàs i Gotarta semblava que els gossos dominaven, a Igüerri ens vam topar amb una família felina ben maca que ens anava observant des dels esbarzers i les antigues portalades..., també l' eixordador bronzit d'un colmenam d'abelles provinent d'una era ens feu sortir de l'encantador carreró una mica inquiets...jeje...

Vam continuar agafant un corriol (després de perdren's un xic) que ens portà a una pista que tot just estaven construint, una pista al meu entendre totalment innecessària, ja que només podia tenir un propòsit, que els cotxes poguessin arribar al següent poble del nostre periple, Esperan, aquest ja si que abandonat i colgat pels esbarzers i arbres que s'havien fet amos de l'indret, allà ens vam trobar un parell que semblava que estaven prenent mesures del poble...ai..ai..ai..., especulació immobiliària o bé recuperació del poble per viure-hi d'una manera autosuficient i autogestionada, molt em temo que era la opció...



Això si, com sóc un gamberro vaig muntar la bèstia com un "terraformer" especulador qualsevol...


Ens havíem quedat a Esperan, un poble que té un bon nom en les seves condicions actuals, esperant serenament, esperant harmoniosament i esperant eternament...o no, que de nou la "civilització" s'apropa...


Pujant per uns camps abandonats em vaig topar amb una antigalla, una antiga moneda, segurament part d'algun jornal del dur treball de les terres, història en petit format...

Tot seguit vam tenir algun problema per creuar el riu enclotat i entomar el bon camí, però gràcies a les nostra experiència vam trobar el perdut corriol enlairat que ens havia de menar al següent punt d'interès, ErillCastell, el centre de poder dels Erill, ara convertit en poble enrunat i sense pràcticament restes del castell, però malgrat tot dominant sobre la vall i amb unes vistes fastuoses de l'entorn..., indret màgic sens dubte, un ambient de decadència envoltat de grans muntanyes on el pas del temps es nota clarament en l'obra de l'home, però no en la natura..., un bon indret per relativitzar la humanitat envers aquest món de milions d'anys on vivim...



Després de passar una estoneta gaudint de l'indret ens vam encaminar de nou a Malpàs tot saltant una tanca sortejant un ramat d'ovelles i passar per una mina de carbó abandonada (com no...)



Una excursió que ens va deixar un agradós gust, tan física com mentalment, uns indrets perduts en els temps, per gaudir-ne amb calma, per assaborir-ne les essències i tornar amb quelcom més...


Reportatge fotogràfic
Track

SaluT i Muntanya!!!

10 octubre 2014

Montsant, sempre màgic

A finals d'Octubre uns quants trempapics vam atansar-nos a la Serra del Montsant, en un dia ben radiant i calorós malgrat estar ben entrada la tardor.

El primer que vam fer després de sortir de la Morera del Montsant, va ser alliberar un cargolet d'enciam entre els matolls del camí, la bona acció del dia, un camí que ens portà entre bosquets i camps de vinya fins arribar a la primera parada del dia, la Cartoixa d'Escaladei, la primera de tota la Península Ibèrica, al ser cap de setmana hi havia força gent i la entrada es pagava més cara que un dia normal, o sigui que vam admirar la seva antiga arquitectura des del perimetre...











Vam prosseguir la excursió, ja en franca pujada, i esbufegant per la calor, sort que els fruits del bosc ens oferien les seves "delicatessen" per donar-nos energia de la bona.


Vam arribar a la base de la muralla, i calia trobar el pas per poder franquejar-la sense problemes, en aquest cas era molt evident, el Grau de l'Escletxa ens esperava, un tall a la roca que amb una grimpada fàcil ens deixava a l'altiplà del Montsant, i molt proper el primer cim del dia, la Punta Alta del Boter (1007 m.), amb unes vistes amplíssimes de la zona.












Tot caminant per zona planera tot intentant no trepitjar uns grills d'extraordinària mida, ens va agafar gana, o sigui que vam fer un mos per recuperar forces.
Tot seguit vam assolir el segon cim del dia, La Cogulla (1062 m.), trescant una mica més vam arribar al Pi Cugat (arbre majestuós) i d'allà a l'últim cim del dia, el Piló dels Senyalets (1107 m.), on entre corredisses ens vam fer unes quantes fotos...




Ja només quedava completar la circular baixant pel Grau dels Barrots, un grau més vertiginós que el de pujada, equipat amb alguns ferros, però més espectacular que difícil, on vam fruir d'allò més, aquests trempapics...































Un cop sortits del grau ja només quedava baixar per un corriol a voltes bastant empinat que baixava fins al poble, això si la llum del dia ja s'apagava i la muntanya ens va oferir un últim regal en forma de crepuscle de foc...

















Una extraordinària excursió per conèixer alguns dels llocs més emblemàtics de la muntanya, però en queden molts més... :-)


Reportatge Fotogràfic Aka/Bitxo
Reportatge Fotogràfic Sandra
Reportatge Fotogràfic Dolors
Track

SaluT i Muntanya!!!

14 setembre 2014

Una volta pel Caro

A mitjans d'Octubre, vam anar a fer un tomb pel Massís del Port, la gran serralada del sud de Catalunya, poques vegades l'hem visitada i sempre ens sorprèn, sembla mentida que tan aprop del mar estiguin aquestes muntanyes tan feréstegues, extenses, plenes de fauna i flora, valls, rius, engorjats...un privilegi.

Aquesta vegada volíem pujar al Mont Caro (1441 m.), cim més alt del Port, i per fer-ho vam escollir una ruta que sortint vora el Refugi Caro s'enfilava per un corriol ben bonic tot seguint el GR-7 (amb les primeres fulles groguenques volen despuntar) fins arribar al Coll de Pallers, i d'allà tot carenant un reguitzell de cims secundaris (tots ells amb unes cares nord ben vertiginoses) fins arribar al Mont Caro, cim lleig per la humanització a que a estat sotmès, però amb unes vistes impressionants dels voltants.


Com estava previst vam continuar la nostra ruta tot tallant la carretera que s'enfila al Mont Caro per un bonic corriol, que entre arbres retorçats per l'efecte del vent, ens portà a fer l'últim cim del dia, La Barcina (1354 m.) amb unes vistes de la serralada, la plana i el mar que no tenen res a envejar al seu germà gran, i amb una sol·litud pràcticament assegurada.


Desprès d'estar una estoneta gaudint del paisatge vam retornar pel mateix camí fins a agafar un corriol força amagat, que baixant directe s'internava per un tancat bosc fins arribar als carrers de l'urbanització de casalots mig abandonats, on ens vam fer un fart de menjar mores, boníssimes!


Ja només quedava la birreta al bar i el relax, una circular collonuda per aquest Port tan bell, ferèstec i encisador.

Reportatge Fotogràfic
Track

SaluT i Muntanya!!!