“Una ascensió a l'alta muntanya és d'entrada un pretext per l'amistat."

05 de febrer 2016

Travessa pel cor de la Neu Vella

La Setmana Trempapics del 2014 ens va portar a la Reserve Naturelle de Néovielle, un paradís dins del Pirineu, paisatges brutals, grans estanys, cims a tocar del cel, prats alpins coberts de flors, rius i rierols brugents, geologia de fantasia, neus eternes, refugis lliures encisadors (Packe) i d'altres guardats i lletjos (Refugi de la Glère), però igual d'útils.

Va ser una travessa de tres dies, amb l'afegitó el quart dia d' una ascensió d'anada i tornada  al Pic d'Estaragne, una magnífica circular per arrodonir la festa.

 Recorregut Travessa:
1ª Dia: Lac de Cap de Long-Hourquette de Bugarret-Lac Bugarret-Lac Colivela de My-Refugi Packe. 2ª Dia: Refugi Packe-Refugi de la Glère (Deixar pes)-Lac det Mail-Turon de Neouvielle (3035 m.) i tornada al Refugi de la Glère.
3ª Dia: Refugi de la Glère-Hourquette de Mounicot-Hourquette d'Aubert-Lac d'Aumar-Lac d'Orédon (Recollir vehicle i tornada a Lac Cap de Long)
 
Recorregut Pic d'Estaragne:
 Lac Cap de Long-Cruïlla Vall d'Estaragne-Curs del riu Estaragne-Col d'Estaragne-Pic d'Estaragne (3006 m.)-Camí a Lac Cap de Long






A vegades el paisatge humà no és tan harmoniós com el natural, però tot acaba confluint a base de sentit comú i amistat.


Reportatge Fotogràfic Aka
Reportatge Fotogràfic Luis
Reportatge Fotogràfic Sandra
Track Travessa
Track Estaragne

SaluT i Muntanya!!!

20 de gener 2016

Circular per Núria, de la massificació a la solitud més absoluta...

De com la muntanya es tan gran per deixar-se massificar un camí, un cim, un punt, i deixar als privilegiats la resta de solitària, tranquil·la i evocadora immensitat.


Privilegiats:











I ja de tornada ens vam posar cecs d'embotits i formatges, un indret de vici i perdició al costat de la carretera...(sóc vegetarià, crec, potser...si..)


Reportatge Fotogràfic
Track

SaluT i Muntanya!!!

11 de gener 2016

Mont-roig, la revolució dels Somriures...

Una de les coses que més m'agraden d'anar a muntanya es el fet que, al inrevés que passa a la guerra, treu la cara més bona de cadascú.
Els somriures s'eixamplen, les mirades són sinceres, sempre tens un braç on recolzar-te o una veu que et dóna alè...
Deu ser el fet de mirar endavant i només veure infinita natura, infinits camins, infinita llibertat, potser això fa canviar el pensament i el gest.

Un bàlsam en aquesta societat estressada en que vivim.


 La Revolució dels Somriures












Surf de neu a tota Carena











No està Freda, el següent...

 






 
Reportatge Fotogràfic Aka
Reportatge Fotogràfic Magí&Dol

Track

SaluT i Muntanya!!!

23 de desembre 2015

RÈCORD DE RECORDS, O RECORD DE RÈCORDS: crònica d'una excursió Trempapiquera especial el 23/12/2012


Fa molt, moolt de temps (3 anys), en una galàxia mooolt llunyana (Les Garrigues, Catalunya, La Via Làctia)... una bona colla de Trempapiquerus es va aplegar per coronar el sostre de la comarca: Punta del Curull (1022 msnm), inclòs dins de la llista dels 100 cims de la FEEC.




Era un diumenge, 23 de desembre de 2012, en el qual es van donar unes circumstàncies excepcionals doncs 12 personatges que, amb diferent freqüència i grau de dificultat els agradava treballar els quàdriceps i el psoas-ilíacs per ambients muntanyencs, es van poder trobar alhora en un aplec Trempapic. Rècord de personal!!!!!!





  
Aquí els protagonistes, 
flanquejats per un segurata de "2x2 metrosh": 
Àlbert "no-me-toques-los-huevos" Mouleroo


Cap a les 10 hores es reuniren diferents cotxes a Vilosell (665 msnm), petit poble als peus de la Serra de Llena (serralada prelitoral).






La ruta arrencava seguint una pista forestal ben definida, en sentit sud i/o sudest, que, sense massa desnivell, ens apropava als peus dels contraforts del serrat.



En deixar la pista i els conreus, la pendent començà a ser pronunciada, zigzaguejant a través del camí de Vilanova de Prades al Vilosell. Després de pujar uns 250 metres, ens vam trobar amb el nostre objectiu, la Punta del Curull.





Als nostres peus, per una banda, Vilanova de Prades (Conca de Barberà) amb una sorprenent visió de serres, cims i carenes d'incomptables sistemes de mitja muntanya (Prades, Montsant, Mussara, Molló, Llaberia...); per una altra, la gran depressió central amb els Pirineus traient el cap al fons. Al mig, un pessebre...




La bota corria de mà en mà, de boca en boca; a l'ambient se sentia alegria; la càmera s'anava col·locant, anònima, per dirigir la mirada cap a nosaltres...





I una gran foto, històrica, maca, va immortalitzar el moment.






És cert, no hi som tots, manca gent... 
però és que és tan especial!


A continuació, tornada al bosc, a la selva mediterrània. Després de baixar una mica la cota vam remuntar per buscar la cova dels Calaixos, i, com no podia ser d'una altra manera, el grup es va ficar per diferents camins senglars que no portaven enlloc.


Enlloc? Del no res i seguint el rastre del GPS es van trobar amb una gran esquerda que va fer les delícies dels que es volen iniciar a l'espeleologia.







Es troba just a la cara nord-oest d'una antena de telecomunicacions, en un cimet just a sobre del poble de Vilanova de Prades. Us reenvio cap a una plana molt ben realitzada i interessant sobre espeleologia que dóna més informació d'aquesta cova...


Aquesta singularitat geològica que, com altres que hem visitat per aquestes latituds, esquitxen les serralades tarragonines, ens va aportar entreteniment i moments de tafaneria típica dels que solquen les muntanyes no només pel fet de caminar, sinó també pel plaer de conèixer casa nostra (en aquesta cas, qui sap si la casa d'algun avantpassat molt del passat).


Després d'haver jugat com quitxalla, ens vam preparar per fer un mos, dalt de la carena i amb unes vistes immillorables del horitzó pirinenc.



A continuació tocava carenejar per saltar sobre el Coll de l'Abellar, la Penya Alta (1015 msnm), el coll de les Marradetes... buscant les marrades per baixar a la Pobla de Cérvoles.

Ja en aquest poble ens vam adonar de lo curts que són els dies per aquestes èpoques de l'any; s'estava fent fosc i calia afanyar-se per tornar al punt de partida.. les birres s'estaven refredant!!



A mig camí entre La Pobla i el Vilosell, entre bosquets i camps de secà, vam ensopegar amb el riu de Set. Aquest obstacle, seguint la pista del GPS, se salvava tot buscant la carretera que uneix aquests 2 pobles (LP-7013); i d'aquesta manera se'ns proposava acabar la nostra eixida: amb un tram no massa atractiu d'asfalt. Per aquest motiu, uns pocs romàntics de les antigues pràctiques excursionistes, mapa comarcal de paper, escala 1:50000 en mà, van gosar caminar mig a les fosques per un camí alternatiu que seguia trescant, amb la lluna creixent com a fanal, entre terrossos aspres i secs.

Qui va arribar abans? És de suposar doncs per corriols i amb una biòloga al grup la marxa és lenta, però la “porra” es va oblidar en el moment en que tots ens reunírem al bar del casal, a on ganyipàrem unes patates rosses de bossa, brindàrem per la reunió, i férem obsequis pels nouvinguts (de diferent nivell de nouvinguda, relacionada amb el grau de “veterania” dins la colla, està clar!! jijijiji): samarretes trempapiqueres per uns (Alber el Gran, Raul...) i manyacs per una altra... :-*

Tota una trobada nadalenca entre la gent amb la que més sovint m'agradaria trobar-me.
Ara fa 3 anys; ara tocava recordar, després de tant de temps, que bé ens ho passem caminant, trescant, petant la xerrada, seguint els “tracks” dels GPS dels Alberts i d'en Magí... toca recordar lo que em costa pujar una ressenya quan trobo sempre tanta informació a cercar, o a acarar, o a corregir ortogràficament... quin “agonies”!!!

Per aquest motiu dedico aquesta senzilla ressenya amb rècord de retard a tots els que vau participar. Uns estimo a tots!!!!!

En PotaVerda

PD: i com és habitual, adjuntem àlbum de fotos i ressenya de l'excursió!! 


21 de desembre 2015

Una efemèride digne de recordar

Aquest mes de Setembre passat es va complir una efemèride que a mi m'havia passat desapercebuda, però que el company, que està en tot, me la va recordar l'altre dia.

El 18 de setembre del 2005, o sigui fa 10 anys i escaig, un parell d'inconscients ens vam calçar les botes, les motxilles plenes de trastos, i el cap ple de pardals i il·lusió, per afrontar la nostra primera Matagalls-Montserrat.

Va ser èpic, i malgrat tots els esforços, la manca de preparació, tant física com mental (i la manca d'equipació adequada) ens va lastra fins al punt d'haver d'abandonar.

Però malgrat el patiment, i lluny de renegar, l'experiència ens va canviar, ens va fer més forts, ens va endurir en molts sentits, i el camí traçat fins aquell moment va canviar de rail, un abans i un després.

A aquella primera Matagalls li devem, en gran part, el que em fet fins avui, i el que fem i som avui.

Una efemèride digne de recordar, per molts anys!!! :-)











Abans no existien els selfies!!! :-P

SaluT i Muntanya!!!