23 febrer 2015

L'escalada mola!!! Mola molt!!!

A principis de Febrer vam gaudir de l' oportunitat de practicar una disciplina, que ens era pràcticament desconeguda per nosaltres, l'escalada.

Una colla d'amics ens van convidar a passar el dia amb ells a Sant Andreu de la Barca, matí d'escalada pel sector del Pic de l'Àliga, i migdia i tarda de dinar i tertúlia a casa, un bon plan :-)

En una curta i fàcil aproximació ens vam plantar a peu de vies, ens vam
preparar els bartulos (ens van deixar uns peus de gat) i en vàries cordades (sempre compostes per un expert i un neòfit) anàvem evolucionant per les verticals parets.
Vam escalar diverses vies, totes elles de Vº, que malgrat les dificultats de ser primerencs, ens en vam sortir prou bé, i fins i tot en vaig obrir una jo solet!! una d'elles s'anomenava "Dónde está la Trampa", de les altres no m'enrecordo, però també amb noms curiosos...

Una menció especial pel Pablo, que malgrat anar amb crosses ens va voler acompanyar a peu de via per dirigir i cuidar que tot anés bé, la veritat és que era curiós veure com evolucionava pel terreny a peu coix :-D, i la nostra Sandra, que ens va ensenyar pacientment "los entresijos" de l'escalada.

En va agradar tant l'experiència que en poc temps tornaríem a calçar-nos els peus de gat, això de penjar-se per una paret ens va agradar molt i molt, cada pas és un éxit, només hi ha una direcció, sempre amunt, i deixes de banda tots els problemes, només està la roca, tu i el company que t'assegura, tota la resta s'esfuma...


Des d'aquí una abraçada a la gent de Sant Andreu de la Barca, sou molt bona gent!!!

Reportatge Fotogràfic

SaluT i Muntanya!!!




12 febrer 2015

La Tierra InterMedia del Sobrarbe: LA ÉPICA DEL COTIELLA

Hace mucho, muuuucho tiempo (2 años y 2 meses bien buenos), un grupo de amantes de la montaña se encontraron en la comarca oscense, de duro nombre y oscura historia, del Sobrarbre.

Escoger este punto de encuentro no era baladí: se buscó un lugar franco, InterMedio, entre las diferentes procedencias de las amigas para establecer el campo base desde el cual abrir diferentes vías y excursiones. El objetivo número uno era hollar el Cotiella (2912 msnm), un gigante entre los ríos Cinca y Ésera. El centro de operaciones se estableció en Ainsa, más concretamente en un albergue muy majo: el Mora de Nuei.

La fecha acordada para la ascensión fue el sábado día 10 de noviembre (del 2012, no lo olvidemos...) pese a que algunas, con el mono de montaña, se pusieron a subir el día anterior otros piquitos del macizo imponente del Punta Llerga (2267 msnm). Aquel sábado, en cambio, nos juntamos ya las Botxis Sandra, Virginia, Albert y Luis, y también Pablo y mi querídisima excompañera de piso y Trempapiquera Sandra. El encuentro aquella fría y húmeda mañana de otoño fue, por lo bajo, curiosa: entendiendo que el tiempo cronológico corría en nuestra contra, cualquier oportunidad para arrancar minutos al reloj era aprovechable. 

Así pues, habiéndose perdido Albert y Luis por las vueltas y revueltas de la pista que llevaba al punto de salida, las botxis y los compañeros de Cataluña, sin conocerse previamente, se encontraron a la hora acordada en el lugar escogido (el refugio de Santa Isabel, en el collado homónimo, casi al final de una pista forestal que sale de Saravillo) y empezaron la ascensión, confiando en que los rezagados lograrían alcanzarles por el camino.

 
Y así fue... en un punto aleatorio de la cuesta inicial, por el paraje de El Estaso, un sinfín de sonrisas, y abrazos y besos guardados desde aquella mítica semana en la Senda de Camille, se desparramaron por tierras aragonesas, a los pies del gigante Cotiella.




La ruta siguió por senderos y mojones que atravesaban la vertiente noroeste de la cima. Grandes paredes de piedra, prados, tarteras, solitarios pinos negros nos rodearon mientras superábamos metros
de altura por el Entremón, hasta, como ya pronosticaba la predicción del tiempo, la niebla empezó a cubrirnos de blanco.



A medida que ganábamos cota, el suelo se tornaba también albo, y la nieve hizo acto de presencia, cayendo tímida pero incansablemente. La falta de material adecuado para progresar con hielo hasta la cumbre, la intranquilidad del que sabe que aquello podía convertirse en una tormenta de nieve, la felicidad con la que habíamos hecho ya parte del camino y las ganas de contarlo después de una ducha y con una caña en la mano... todo ello nos hizo decidir dar la vuelta por el mismo camino por el que habíamos subido.



 
Con mucho tiempo por delante, el descenso nos ayudó a descubrir detalles del paisaje que, de espaldas a él, antes no habíamos podido (o querido) admirar...



...grandes vistas de los valles que estábamos sorteando por las alturas se presentaron frente a nosotros...






Tuvimos tiempo, también para hacer un poco de "xerinol·la" con nuestra amiga Pilosa, la Peluda para los amigos, que nos encantó con buenos tragos de vino.




Después de hacer unas birras, los 6 merodeadores de cumbres nos dirigimos a Aínsa para descansar un poco y prepararnos para la cena: duchita, tapeo, hablar sobre el vegetarianismo y lo buena que está la carne "feliz"... todo ello para celebrar la jornada que habíamos vivido juntos y la que esperábamos hacer el día siguiente.




El 11 de noviembre, domingo, las (y los) Botxis de la Senda de Camille (ya sin Sandra ni Pablo) nos preparamos para hacer una circular a los pies del Peña Montañesa, rodeando el Peña Solano (1916 msnm) y el Puntón Feixa Buxo (1828 msnm).
 





Esta improvisada excursión nos llevó a descubrir el pueblecito de Ceresa (y sus majestuosos pavos blancos), La Collada y sus casetas, el multicolor valle del barranco de la Garona...






 


...los contrafuertes de los picos de  Punta Llerga (2267 msnm) y Punta Palomera (2232 msnm) al otro lado del Barranco de Gradiello...










 ...la falda norte de los picos antes mencionados (con los parajes de el Abrizonal, El Campanal, El Ostré o el Sabuqué) por donde atravesamos hayedos, pinares y precipicios...



Acabó aquel intenso fin de semana con ganas de seguir viéndonos periódicamente, donde se pudiera, donde hiciera falta... 


 ...con el deseo de seguir manteniendo el espíritu Botxilero, la amistad que un oso llamado Camille forjó en un rincón del Pirineo aragonés y que nada, ni la distancia entre Madrid y Cataluña, podrá amedrentar... por los siglos de los siglos, amén!!!!






También recordaremos por los siglos de los siglos... aquella cartera misteriosa (con dinero y tarjetas y todo) que durante dos días desapareció de la faz de la tierra InterMedia, y apareció... en el Zurrón Mágico del Brujo Luis! increíble, sí, en el mismo bolsillo donde lo dejó el día de su desaparición, pero encontrado ya en Barcelona.

Después de este despiece con estilo más cercano al medievo que al siglo XXI ("que más quisieras, juglar de pacotilla"  Luis dixit :-P ), ajuntamos la parte más tecnológica de aquellas jornadas sobrarbenses, con música de Bran Barr:


RUTAS:


FOTOS:




Y ya lo dice el refrán, "más vale tarde que nunca" 

¡Salud y montaña a todos los lectores! 



PotaVerda


PD: de regalo, una impagable foto del duende Traga-matas, del cual no se conoce imagen alguna de su tronco pues es bien conocido en estos parajes oscenses que siempre está embutido en cualquier cosa verde, ansioso por engullir proteína y fibra vegetal. 


...y una cancioncita que resonó en el coche, de vuelta a Barcelona... ;-D "...del campo a la ciudad... y a pegarse la grande vida..."

https://www.youtube.com/watch?v=j7kP4FGC3xM



11 febrer 2015

3ª Marxa dels Castells del Baix Gaià, o com posar una excusa per fer una Mega-Calçotada :-P

A finals de Gener un nodrit grup de Trempapics es va posar d'acord per participar en la 3ª Marxa dels Castells del Baix Gaià, l'èxit de convocatòria va sorprendre gratament, teníem moltes ganes de caminar els 25 km. del recorregut, conèixer els Castells i els seus camins, veuren's i explicar-nos batalletes o...fóra un motiu més mundà com la mega-calçotada final???...xD
Qui sap, però en tot cas va valer la pena cada un dels motius, i va ser unànime la intenció de convertir la Marxa en una clàssica per nosaltres, per engegar l'any amb força...i la panxa plena, que també és important!!! :-P

Ben aviat es van formar dos grups, un de caminadors i un altre de trotadors (tenien més gana xD), que van trescar per corriols, pistes, platges, pobles i castells entre el mar i la muntanya, un bon recorregut si senyor!
Els dos grups van arribar a bon port i vam poder gaudir plegats de les viandes que els organitzadors ens van oferir: pa amb tomàquet, butifarra, aigua, vi, coca-cola, amanides, fruites, cafès i una quantitat industrial de calçots que van fer les delícies del personal.


Personalment dies així em fan un goig especial, trescar amb tants amics i passar el dia collonudament no té preu, em fa feliç :-)

Reportatge Fotogràfic
Track
Enllaç de l'Organització

SaluT i Muntanya!!!



06 febrer 2015

Neu màgica al bosc, i al jacuzzi...

A mitjans de Gener, havent celebrat el meu aniversari per "todo lo alto" en un spa de Prullans, amb sorpresa inclosa en forma de Jacuzzi a l'aire lliure i nevada sobre els nostres caps (quin momentassu!!!) vam decidir que a l'endemà fariem una raquetada per la zona, concretament ens vam desplaçar a l'estació d'esquí nordic d'Arànser, ens vam treure el forfait i vam començar a raquetejar per un paisatge de somni...

Teniem intenció d'apropar-nos al Pla de Llet, però al cap d'una estona de raquetejar l'oratge va
empitjorar i vam decidir tornar sobre els nostres passos, en tot cas sempre val molt la pena endinsar-se per aquests paisatges de cotó fluix, tenen una màgia que t'embriaga els sentits, la calma, el cruixir de la neu sota les raquetes...deliciós.

No podia faltar un agraïment a totes les felicitacions rebudes!!! :-)


Reportatge Fotogràfic

SaluT i Muntanya!!!

28 gener 2015

Montclar, de terra de frontera a terra oblidada

Ja acabant les festes nadalenques, just abans de reis, vàrem fer una excursió per la part nord est de la Conca de Barberà, sortint de Rocafort de Queralt de seguit vam agafar el camí que en forma de pista enfangada (havia plogut els dies anteriors) ens portà al Coll de Puig de Gaig, abans havíem passat per un Mas abandonat, un de tants d'aquestes contrades.
El paisatge era de conreus, bosquets i molins de vent, molt típic d'aquesta zona, igual que la solitud preuada.

Seguint pista amunt i ja assolint la carena del Montclar amb unes magnífiques vistes (ens trobem a més de 900 metres) vam arribar primer a la torre del que va ser d'antuvi el Castell de Montclar (Segle XI), recordem que tot aquest territori va ser marca, o sigui, frontera, entre el món sarraí i el món cristià durant molt de temps, per això aquesta profusió de torres, castells i topònims referents a aquella época.

Just després, tot baixant una mica vam arribar a la església de Sant Miquel de Montclar, també de la mateixa època, però aquesta completament restaurada, i amb ús ja que ens vam trobar tots els estris per fer missa, fins i tot naltros ens vam animar...

Seguint per la carena ben definida ens vam apropar al cim de Sant Miquel de Montclar (948 m.), vistes de 360º, superbes, d'una zona perduda al mig de tot i de res, com explica l'autor de la ressenya que vam seguir estem a la Conca de Barberà, però de fet a la Baixa Segarra, clar que som a l’Alt Gaià, amb l‘Alt Camp i l’Anoia a tocar …


Feia un vent gèlid de cal déu, o sigui que vam retrocedir fins a la església i ens vam refugiar dins per dinar, i havent acabat vam procedir a oficiar una pseudo missa, es veu que va funcionar, perquè el ventet va parar i un solet ben agradós ens va escalfar durant una estoneta...ALELUYA!!!










La tornada per pista, tot passant primer per la font del Codonyer i més tard pel llogarret de Montbrió de la Marca es va fer calmada, com no pot ser d'una altre manera en aquest territori, segurament res a veure a passejar per aquests camins durant el segle XI...

Una altre excursió de descoberta, per un territori semi-oblidat que d' antuvi fou el focus d'atenció de sarraïns i cristians, matanse dia, si i dia també, per eixamplar els seus dominis...

Reportatge Fotogràfic
Track

SaluT i Muntanya!!!