21 octubre 2014

Per les terres dels Barons d'Erill, decadència serena, natura eterna...

A primers de Novembre vam fer una estada a la Vall de Boí, un indret màgic per nosaltres, plena de grans muntanyes i natura desbordant, però aquesta vegada volíem descobrir una altra part de la comarca de l'Alta Ribagorça, un indret oblidat per al gran públic, però antigament el més important de tota la zona, on es forjà el poder dels Barons d'Erill durant l'edat mitjana, vam trescar per aquella zona de gran poder en el passat, avui un racó privilegiat de serena calma, on perdre's tot trescant de poble en poble o senzillament, asseure, respirar, gaudir del

paisatge i pensar en la relativitat de les coses...


Vam començar el nostre trescar al poble de Malpàs, malgrat que el seu nom no ens oferí cap mala petja de camí cap a Gotarta, aquests dos nuclis els més habitats de la zona (tot en la seva escala...) a Malpàs un cadellet juganer ens va entretenir i de camí se'ns va acoblar un gos vell xaruc i caçador que ens seguí fins que els amos el van recollir.




D'allà vam seguir la pista fins a Igüerri, un petit poble (encara més si cap), amb molt d'encant i amb unes vistes que cada vegada s'anaven obrint més, si a Malpàs i Gotarta semblava que els gossos dominaven, a Igüerri ens vam topar amb una família felina ben maca que ens anava observant des dels esbarzers i les antigues portalades..., també l' eixordador bronzit d'un colmenam d'abelles provinent d'una era ens feu sortir de l'encantador carreró una mica inquiets...jeje...

Vam continuar agafant un corriol (després de perdren's un xic) que ens portà a una pista que tot just estaven construint, una pista al meu entendre totalment innecessària, ja que només podia tenir un propòsit, que els cotxes poguessin arribar al següent poble del nostre periple, Esperan, aquest ja si que abandonat i colgat pels esbarzers i arbres que s'havien fet amos de l'indret, allà ens vam trobar un parell que semblava que estaven prenent mesures del poble...ai..ai..ai..., especulació immobiliària o bé recuperació del poble per viure-hi d'una manera autosuficient i autogestionada, molt em temo que era la opció...



Això si, com sóc un gamberro vaig muntar la bèstia com un "terraformer" especulador qualsevol...


Ens havíem quedat a Esperan, un poble que té un bon nom en les seves condicions actuals, esperant serenament, esperant harmoniosament i esperant eternament...o no, que de nou la "civilització" s'apropa...


Pujant per uns camps abandonats em vaig topar amb una antigalla, una antiga moneda, segurament part d'algun jornal del dur treball de les terres, història en petit format...

Tot seguit vam tenir algun problema per creuar el riu enclotat i entomar el bon camí, però gràcies a les nostra experiència vam trobar el perdut corriol enlairat que ens havia de menar al següent punt d'interès, ErillCastell, el centre de poder dels Erill, ara convertit en poble enrunat i sense pràcticament restes del castell, però malgrat tot dominant sobre la vall i amb unes vistes fastuoses de l'entorn..., indret màgic sens dubte, un ambient de decadència envoltat de grans muntanyes on el pas del temps es nota clarament en l'obra de l'home, però no en la natura..., un bon indret per relativitzar la humanitat envers aquest món de milions d'anys on vivim...



Després de passar una estoneta gaudint de l'indret ens vam encaminar de nou a Malpàs tot saltant una tanca sortejant un ramat d'ovelles i passar per una mina de carbó abandonada (com no...)



Una excursió que ens va deixar un agradós gust, tan física com mentalment, uns indrets perduts en els temps, per gaudir-ne amb calma, per assaborir-ne les essències i tornar amb quelcom més...


Reportatge fotogràfic
Track

SaluT i Muntanya!!!

10 octubre 2014

Montsant, sempre màgic

A finals d'Octubre uns quants trempapics vam atansar-nos a la Serra del Montsant, en un dia ben radiant i calorós malgrat estar ben entrada la tardor.

El primer que vam fer després de sortir de la Morera del Montsant, va ser alliberar un cargolet d'enciam entre els matolls del camí, la bona acció del dia, un camí que ens portà entre bosquets i camps de vinya fins arribar a la primera parada del dia, la Cartoixa d'Escaladei, la primera de tota la Península Ibèrica, al ser cap de setmana hi havia força gent i la entrada es pagava més cara que un dia normal, o sigui que vam admirar la seva antiga arquitectura des del perimetre...











Vam prosseguir la excursió, ja en franca pujada, i esbufegant per la calor, sort que els fruits del bosc ens oferien les seves "delicatessen" per donar-nos energia de la bona.


Vam arribar a la base de la muralla, i calia trobar el pas per poder franquejar-la sense problemes, en aquest cas era molt evident, el Grau de l'Escletxa ens esperava, un tall a la roca que amb una grimpada fàcil ens deixava a l'altiplà del Montsant, i molt proper el primer cim del dia, la Punta Alta del Boter (1007 m.), amb unes vistes amplíssimes de la zona.












Tot caminant per zona planera tot intentant no trepitjar uns grills d'extraordinària mida, ens va agafar gana, o sigui que vam fer un mos per recuperar forces.
Tot seguit vam assolir el segon cim del dia, La Cogulla (1062 m.), trescant una mica més vam arribar al Pi Cugat (arbre majestuós) i d'allà a l'últim cim del dia, el Piló dels Senyalets (1107 m.), on entre corredisses ens vam fer unes quantes fotos...




Ja només quedava completar la circular baixant pel Grau dels Barrots, un grau més vertiginós que el de pujada, equipat amb alguns ferros, però més espectacular que difícil, on vam fruir d'allò més, aquests trempapics...































Un cop sortits del grau ja només quedava baixar per un corriol a voltes bastant empinat que baixava fins al poble, això si la llum del dia ja s'apagava i la muntanya ens va oferir un últim regal en forma de crepuscle de foc...

















Una extraordinària excursió per conèixer alguns dels llocs més emblemàtics de la muntanya, però en queden molts més... :-)


Reportatge Fotogràfic Aka/Bitxo
Reportatge Fotogràfic Sandra
Reportatge Fotogràfic Dolors
Track

SaluT i Muntanya!!!

14 setembre 2014

Una volta pel Caro

A mitjans d'Octubre, vam anar a fer un tomb pel Massís del Port, la gran serralada del sud de Catalunya, poques vegades l'hem visitada i sempre ens sorprèn, sembla mentida que tan aprop del mar estiguin aquestes muntanyes tan feréstegues, extenses, plenes de fauna i flora, valls, rius, engorjats...un privilegi.

Aquesta vegada volíem pujar al Mont Caro (1441 m.), cim més alt del Port, i per fer-ho vam escollir una ruta que sortint vora el Refugi Caro s'enfilava per un corriol ben bonic tot seguint el GR-7 (amb les primeres fulles groguenques volen despuntar) fins arribar al Coll de Pallers, i d'allà tot carenant un reguitzell de cims secundaris (tots ells amb unes cares nord ben vertiginoses) fins arribar al Mont Caro, cim lleig per la humanització a que a estat sotmès, però amb unes vistes impressionants dels voltants.


Com estava previst vam continuar la nostra ruta tot tallant la carretera que s'enfila al Mont Caro per un bonic corriol, que entre arbres retorçats per l'efecte del vent, ens portà a fer l'últim cim del dia, La Barcina (1354 m.) amb unes vistes de la serralada, la plana i el mar que no tenen res a envejar al seu germà gran, i amb una sol·litud pràcticament assegurada.


Desprès d'estar una estoneta gaudint del paisatge vam retornar pel mateix camí fins a agafar un corriol força amagat, que baixant directe s'internava per un tancat bosc fins arribar als carrers de l'urbanització de casalots mig abandonats, on ens vam fer un fart de menjar mores, boníssimes!


Ja només quedava la birreta al bar i el relax, una circular collonuda per aquest Port tan bell, ferèstec i encisador.

Reportatge Fotogràfic
Track

SaluT i Muntanya!!!

24 agost 2014

Una volta alliberadora

A finals de Setembre de l'any passat vaig fer una escapadeta ràpida pels voltants de Núria, aquesta vegada volia descobrir una part desconeguda per mi, tot sortint del mateix Santuari vaig agafar el camí que porta a l' Alberg del Pic de l'Àliga, i d'allà vaig començar a encadenar cims, fent una bonica, panoràmica i fàcil volta circular, tot assolint 6 cims entre el Pic de l'Àliga i el cim de la Coma de Llispet.

Només acompanyat dels meus pensaments, dels voltors i altres rapinyaires sobrevolant el meu cap i del bestiar desperdigat per la muntanya pasturant tranquil·lament, es veuen les coses més simples del que a la plana aparenten, més pures, més bastes, més lliures.

Es precisament per això que aquell dia de Setembre, i tants d'altres dies, els meus ulls esguarden joiosos els grans espais que hi han de les alçades a la plana, entre muntanyes i cap al cel, sense raó aparent, sempre es una visió extraordinària, tranquil·itzadora i alliberadora.

Segur que la peluda i magnífica guineu que vaig sorprendre entre uns rocs no és conscient de l'atrafagamenta de l'home modern, de les seves preocupacions vitals, que quan guanyes alçada tendeixen a desaparèixer ràpidament, o relativitzar-se fins al punt que tornes amb una altre visió a la plana.

Per això, ara, demà i sempre estaré allà dalt.


Reportatge Fotogràfic
Track

SaluT i Muntanya!!!

07 agost 2014

LA GARROTXA ALTA GARROTXA... ÉS PERDEDORA



Amb aquest redundant títol vull fer entendre el següent: que la zona de l'Alta Garrotxa és molt garrotxa (un bonic adjectiu amb el que vam ensopegar poc després d'arribar a la comarca de la Garrotxa, i en la que la Iara i en Luis hi seran durant una temporada. Prové, segons el Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana, del preromà rokkia i/o rokka, origen de la paraula roca, i amb influx, potser, de garriga), és a dir, que és una terra aspre, trencada, de mala petja; i que et pots perdre molt fàcilment. I ara sabreu el perquè de tot plegat...

Vet aquí que tot un secretari Trempapiqueru (l'Albert aka) va proposar a uns wwoofers que hi vivien per una humida i verda comarca del nord-est de Catalunya de fer una excursió per la zona. Per proximitat, l'Alta Garrotxa tenia tots els ingredients per satisfer les nostres expectatives. De bon matí, i des de Riudaura, vam sortir amb una furgoneta nova ((la Iara i en Luis han fent passes per independitzar-se del cotxe dels familiars però, malauradament, no massa del petroli :-(...)( cap a Talaixà.

El nostre programa s'havia decidit en assemblea la nit anterior, dormint en un paller equipat amb llit, matalassos i llençols. L'indret era el Molinou de Riudaura, antic molí reconvertit en granja wwoofer. Amb la il·lusió cega del gaudi de l'endemà, no vam saber discernir la mena de ressenya que volíem seguir: un escrit més líric que tècnic de la revista Vèrtex, amb unes descripcions fantàstiques sobre la història i la bellesa de la zona a recórrer, però no sobre les dificultats, fites i consells per una caminada sense sorpreses. Amb un idíl·lic i atraient títol vam ficar les 6 potes a la galleda i ens vam confiar, també, en tenir un 1:25 000 de l'Alpina i una brúixola. L'espectacle durava 8 hores i havíem de fer el Puig de Sant Marc, el Puig de les Bruixes i el Comanegra, per, a continuació, baixar un altre cop a Sant Martí de Talaixà pels poblats de Monars i Maians.

El nostre equipament era bàsic car no preteníem caminar més de 8 hores, tindríem moltes hores de Sol a sobre i, a més, era estiu (un 16 de juliol del 2014, amb caloreta, bon temps...). Així doncs, per exemple, dos entrepans diminuts aconseguits a Castellfollit de la Roca a preu de llesca torrada de pa de pagès amb pernil, botifarra i mongetes es van convertir en l'àpat principal (i únic) per a 2 dels excursionistes.

Malgrat tot, la passió per fer muntanya ens carregava els músculs d'adrenalina... i ja la vam necessitar per poder pujar per la pista forestal que porta des d'Oix a Talaixà!! La pista no era adequada per una Citroen Berlingo de segona mà del 2004; conseqüentment, en un tàlveg, el cotxe va patinar i, reculant, vam haver d'aparcar el cotxe en un desviament del camí principal totalment inutilitzat. Ens trobàvem prop del Pla de les Guillasses, a gairebé 4 km del teòric punt de partida. Partírem a les 10 del matí per seguir en direcció nord cap a la Palanca del Samsó,
resseguint la riera d'Oix i buscant el sender de Gran Recorregut 11. Els paisatges eren espectaculars: gorges, salts del riu, bosc d'alzina cobrint tot l'espai que les pedres no defenien, penya-segats... i també algun curiós Pont Trencat, amb un forat al mig...

Al despoblat de Talaixà vam recordar una curiosa història. En aquest nucli, que ja estava poblat al segle IX i que el 1918 comptava amb 130 habitants, es va establir en Rodri, un home de Huelva que, junt amb un amic seu, va adquirir dues cases en ruïnes per viure-hi i fer una cantina. Poc després, l'any 1988, una empresa va comprar la totalitat de la Vall d'Hortmoier per fer-hi un vedat, i el Rodri, junt amb el Grup de Defensa de la Vall d'Hortmoier van engegar una campanya en contra del projecte. A la lluita també si suma el Centre Escursionista d'Olot que, en haver rebut en cessió una de les propietats d'en Rodri (ja tot sol doncs el seu company va decidir no viure allà) , va decidir fer un refugi. La lluita general va donar el seus fruits doncs l'Ajuntament de Montagut va declarar d'ús públic tots els camins de la zona i, a més a més, la zona de l'Alta Garrotxa es va convertir en un PEIN.

A partir d'aquí calia no seguir més el GR (que ens havia acompanyat des de la Palanca del Samsó); havíem de prendre un camí rost per pujar, “a barraca”, fins el Puig de Sant Marc (1327 m). A part del nostre mapa vam comptar amb la guia de les fites i senyals que inunden, massa sovint, paratges freqüentats pels excursionistes. Un rètol, senyalant un camí amb fites rectangulars pintades de grog, indicava per on calia pujar a aquest pic i els altres 2 que havíem de coronar aquella jornada. Pujant pujant, i amb alguns moments de dubte, vam seguir les fites grogues amb alegria fins que, amb tristor, ens vam adonar que passàvem tot just per sota del Puig. Vam arribar al Coll de Sant Marc i, al nostre darrera, deixàvem l'impol·lut Puig de Sant Marc i el minúscul Coll de l'Arç. Amb ràbia per no haver sabut interpretar millor el camí que estàvem fent, vam decidir fer cap al Puig de les Bruixes (també dit Caburlé, 1393 m) i dinar allà. Com el seu nom indica, i com tota ressenya explicarà, la seva visió des del vessant sud-est és digne de veure; no hi ha cap muntanya tan pròxima a la que dibuixem quan som vailets, exactament com el pic del barret d'una bruixa.

El dinar va ser meravellós, contemplant totes dues vessants catalanes, la nord i la sud, dels Pirineus axials més orientals. Els entrepans, petits, es van amanir amb els ganyips i les galetones que un bon expert muntanyenc com l'Albert sempre porta a la motxilla :-) La verdor s'estenia per totes dues bandes: l'una, la més humida, pels seus boscos de faig ara amb fulla;
per l'altre, la més seca i més benigne, majoritàriament de prats, principalment a prop dels cims.


No hi havia massa temps per badar i vam començar a carenar per arribar al Comanegra. De nou, les fites grogues que ens havien conduit cap el Puig de les Bruixes ens van enganyar, i després de perdre uns molt valuosos minuts en un falgueram gegant...






... ens vam desviar i vam atacar el nostre segon i últim cim. 7 anys havien passat des que l'Albert i en Luis el van fer per primer cop i, com si no haguessin canviat massa les coses, repetírem errors que un muntanyenc no es pot permetre...

Després de fer el cim del Comanegra, tocava baixar perpendicular a les corbes de nivell en direcció sud-oest, en direcció a la bassa de Monars, i d'allà gaudir de les ombrívoles solanes de les cingles d'en Vilà.

El frondós bosc es va obrir en arribar al primer nucli rehabitat de l'antic despoblat de Monars: Mas Mitjà. Allà, una petita comunitat de persones viu a la seva manera, molt diferent del que impera en aquesta societat catalana occidentalitzada. Gent de diferents països i procedència vivint amb el mínim per viure; no necessiten més que uns horts, unes gallines i, si cal, algunes cabres o ovelles. Amb lo bàsic, com ells, vam seguir caminant fins Mas de l'Om, també habitat, i Meians,
un altre nucli ocupat important. En tots aquests indrets, i pel que ens van comentar, regne la pau des que va marxar la gent que no havia d'estar, gent que trenca l'harmonia allà on sigui i on el desig no es viure en connexió sostenible amb la natura...

I ara, parlant un altre cop de l'excursió, se'ns presentava un dubte: per on baixar fins a Hortmoier? Segons el plànol esquemàtic de la revista Vèrtex calia baixar directes, esquivant el Cingle de les Gralles, i a continuació, seguir un dels molts corriols que baixaven paral·lels al torrent del Toll. Fent això, baixant cap el Sud, toparíem amb Sant Miquel d'Hortmoier i, a l'altra banda de la riera de Beget, el GR-11 que havíem de seguir fins la Palanca del Samsó per, a continuació baixar en sentit Sud fins la furgo. Doncs bé, oblidant la nostra capacitat per interpretar plànols i deixant-nos anar per les explicacions d'un ser viu d'aquests nuclis rehabitats, ens vam engrescar en una aventura que afegiria 4 hores més a les 8 que ja portàvem per arribar al nostre punt de partida. Sense gairebé aigua :-E vam creure que, abans de que es fes negra nit, ja seríem conduint cap a un bar amb braves i birres, amb prou temps per a arribar a sopar a la granja i, el torrenc, amb energia per fer via fins casa seua. No va ser així; el camí, que es pretenia “fàcil, de baixada, curt”, era un petit laberint, una sorpresa cada cop que et trobaves un desviament o un prat on el camí moria.

Sortint de Meians vam faldejar la vessant oriental del Torrent de les Valls, creuant el Clot de Menars i el Clot del Presseguer. Vam passar a prop de dues cases totalment ocultes en l'espesor de la selva, sense veure-les, tot i ser, segons alguns, punts de referència del nostre segur camír. Vam passar per sota del Turó d'en Xa, ja a l'altra vessant del torrent, i vam arribar al Coll de Salarsa, fent malabars cerebrals per no començar a baixar, equivocadament, per l'altra vessant de la muntanya. Vam aconseguir morrejar (de la paraula morro, el que em sembla a mi que vam baixar per la zona del Reposador de Monasenc) i després de molt patir, vam albirar el Barrancot, ja a la vall del Torrent del Barrancot; aquest casalot estava en una vessant, nosaltres érem a l'altra... i pel mig, en direcció Sud, havia d'haver un pont que ens va fer perdre els nervis i gairebé mitja hora. Aquell moment va ser delicat doncs, després d'haver patit bastant per no perdre el Nord, estàvem convençuts que creuar la riera de Beget seria bufar i fer ampolles i, a continuació, la passejada pel GR fins el cotxe seria com la primera baixa d'una muntanya russa: només amb la gravetat ja podríem arribar. Doncs no, embogits per la manca d'aigua en el nostre cos i sense cap pas per poder creuar el curs, la mala llet s'estava alimentant dins nostre. Sort que, després de badar bastant, una veueta ens va animar a “fer-ho fàcil”.

I per pura casualitat el fer-ho fàcil va ser cavall (o camí) guanyador... una pista forestal també creuava el riu per una altra banda i, en el mateix moment, ens trobàvem amb les fites blanques i vermelles. Però l'aventura no s'acabava aquí doncs, al contrari del que ens imaginàvem, creuar el bac de les Freixanes consistia en una pujada de més de 200 metres fins la Collada dels Muls, per després baixar fins Hormoier.



Una mica més animats per retrobar un vell amic (quants GR ens hauran servit de referència a les nostres rutes?), l'alegria va durar poc; la nit es va tirar a sobre i només comptàvem amb un frontal operatiu per a 3 personatges. La manca d'aigua ens passava factura, més encara quan la xafogor era extrema i perdíem molta aigua (no oblideu mai: estiu = moltes hores de Sol - deshidratació màxima = probabilitat de programar excursions molt llargues amb poca aigua). La Font de Joell, com una mena de tresor màgic en mig del bosc il·luminat...



...per una sola bombeta del Decathlon ens va embafar i, a al menys a un dels xitxarel·lo, fa fer perdre la gana (el rebost ja només contenia un plàtan i unes super lembas Txiquilín). Vam arribar a la cruïlla entre el camí de tornada al cotxe i el GR, a la palanca del Samsó, prop del pont de fusta, amb tristessa, amb ganes de tornar a fer la ruta i pujar-al-Comanegra-per-Meians-amb-ganes-de-venjança i.... juas, juas que us heu cregut!!! l'únic que ens va fer aturar va ser l'esplèndid cel de la nit, amb moltes estrelles i amb algunes constel·lacions en forma de gerres de birra, swaharmes, falafels, pizzas, braves... També hi havia un petit neguit: el que a les 23 i escaig de la nit i després de 9 hores de caminada real (en aquest sentit el “track” del wikiloc té menys temps doncs vam modificar els trajectes improductius d'aquesta ruta), el nostre vehicle patinés i no sortís d'algun clot de la pista forestal... el malson es va esvair ràpid: la Xiski, nom pseudo-oficial de la nostra furgoneta, va sortir amb èxit de tot arreu i a Olot vam trobar un local amb cuina oberta... una pizzeria boníssima!!!!

Ahhh... quin plaer explicar tot això des d'una cadira, aixoplugat, amb aigua que surt d'una aixeta, amb llum elèctrica, amb menjar al rebost... però no us podeu imaginar com vam arribar a desvariar a l'hora de seleccionar i repartir els objectius de la nostra ràbia (els mapes que indiquen coses que no hi són, les ressenyes inútils per programar una eixida, els habitants que et convencen de fer una ruta que no és tan maca com diu). Ara bé, els principals responsables de tota l'excursió, per la part bona i per la part dolenta, són els que l'han feta: l'Albert, la Iara i en Luis.... TAAAATARANTANTARA-TARANTANTANTANTAAAAANNNN....
Ah! Se m'havia oblidat, i només amb un mòvil operatiu també... més TAAAATARANTANTARA-TARANTANTANTANTAAAAANNNN.... Cal ser cafre!!!

I amb aquestes calorades, qui porta pantaló llarg de currela?  jajajajaja...



Us repto a que trobeu i compteu les que jo considero les 7 cagades de la jornada. Aquí les teniu al revés:

...ajajajaja ¿uitse'l a, grall ólatnap? ,açnaifnoc uorp esnes, aralc aynesser esnes, mull uorp esnes, suitarepo slibòm esnes, rajnem uorp esnes, augia uorp esneS

I tot així ens va quedar la sensació d'haver fet, com gairebé sempre, quelcom especial, una ruta màgica per un lloc màgic, amb un gran record de la fita feta; crec que aquest “track” el guardaré al meu cor amb mooooolta estima.

I aquí tenim els imprescindibles de l'Albert!!!!

Ruta al Wikiloc: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=7346925 


Una abraçada molt fooorta a tothom!!!

PotaVerda