02 juliol 2014

Serra del Boix

A mitjans de Setembre, encara amb la calor de l'estiu ben present ens vam apropar a la Serra del Boix, una d'aquelles serres mediterrànias semi-desconegudes per el gran públic, habitades d'antuvi per l'home (abrics, pintures rupestres i coves en són testimonis), serra fuetejada pels elements, sobretot per un vent ben punyent a tota la zona que modela el paisatge al seu gust (Roques Foradades, formes impossibles, blocs penjants...) i que dóna una forta personalitat i misticisme a aquestes muntanyes del sud.



Llastimosament la mà de l'home també es fa notar en la manca de massa arbrada en gran part del terreny, branques i socs socarrimats testifiquen la insensatesa humana que ens toca viure en el nostre temps, vivim lluny de la natura, tan espiritual com físicament, i això es paga.

Tot trescant per aquests camins d'esbarzers i roques punxegudes, de mala petja però encisadors en la seva salvatjor ens vam apropar als tres cims que faríem aquell dia, cims tímids en alçada però grans en vistes i personalitat, boniques atalaies ventades on apreciar totes les precioses serres tarragonines a un cantó, i l'amplitud del mediterrani per l'altre, amb lo Delta de l'Ebre com a punt destacadíssim a l'horitzó.













Indrets de calma, místics, potser melangiosos, però d'una formidable personalitat que t'embolcalla, com si et digués que tu, d'alguna manera indesxifrable, pertanys a aquest territori castigat, abrupte, intens i preciós.




Reportatge Fotogràfic
Track

SaluT i Muntanya!!!

17 juny 2014

Aneto

Els Trempapics a l'Aneto, amb això està tot dit, una jornada gloriosa!!! (30-08-2013)


 
Track
Fotos Aka
Fotos Magí
Fotos Potaverda

SaluT i Muntanya!!!

03 maig 2014

Dos dies pel regne del Comaloforno

A mitjans d'Agost vam pujar a la Vall més ben parida del Pirineu, o sigui la Vall de Boí a l'Alta Ribagorça, on s'alcen uns quants dels cims mítics de tot el Pirineu i de Catalunya en particular, i nosaltres teníem un d'ells entre cella i cella, el Comaloforno (3033 m.) el qual és el cim més alt completament en territori català, un muntanyot que ens estava cantant com les sirenes als mariners, calia anar-hi...

Vam agafar els bàrtulos després de passar una agradable nit a la vora de la Noguera de tor , i vam començar a pujar per la Vall de Llubriqueto, un camí que ja ens el coneixem de memòria de les vegades que em passat, però que mai ens cansarem de fer-lo, conté totes les essències de la
muntanya, començant per un bosc caducifoli, molsa, humitat i
frondositat, a mesura que vas pujant et vas trobant el bosc perenne de pi roig i avetoses per finalment arribar a la zona de prats alpins i pins negres de formes estranyes i troncs castigats per la rigorositat de l'alçada, tot això seguint el curs del riu que baixa dels estanys (Roi,Gémena...), a voltes amagant-se, per després creuar-lo per algun pontet de fusta i trobar-nos-el més tard fent tranquils meandres pel prat alpí, és un espectacle de camí, només fer-lo fins al Pla de la Cabana ja
val la pena, i molt. I si a més a més pugeu als estanys i potser, més
enllà si us aventureu als grans cims que envolten la contrada, els
vostres ulls i cor fruiran d'un espectacle inoblidable...

Del Pla de la Cabana ens desviarem per pujar cap als Estanys Gémena, feia
un dia espatarrant, un sol aclaparador ens queia al damunt, però es
caminava sense agobis. Després de passar el Gémena de Baix i dalt
tocava pujar fort fins a arribar a tocar dels Estanys Gelats, ja entre un
terreny més trencat de grans blocs de pedra, en aquella zona la Maria
digué que ja en tenia prou per avui i que el paratge ja li semblava maco
per estar-s'hi mentre els altres dos membres de grupet trempapic, amb
els ulls clavats a la muntanya, seguíem cap amunt.

I ens vam plantar just a la vertical del cim, una canal de pedra
descomposta i força vertical semblava que anava en la bona direcció, no
vam trigar ni un segon en donar per bona l'opció, vam començar a pujar
fort entre un maremàgnum de pedra podrida, descomposta, anàvem
evolucionant fins que arribant ben amunt ens vam trobar amb les marques
del camí que conduïen del Besiberri Sud al Comaloforno (aquest és el
camí que anys abans haviien seguit els companys Potaverda i Magí per
assolir el Comaloforno i Besiberri Sud), això ja ho teníem a tocar!

L'últim tros fou una grimpada no gaire exposada i un trosset de cresteta que ens
deixà just al cim, una alegría immensa, unes vistes tremendes i una
sensació de plenitud acollonant! Cim més alt completament Català, cim
més alt de l'Alta Ribagorça, un dels Cent Cims i per sobre de tot la
sensació d'estar on veritablement volíem estar, damunt d'unes pedres a
3000 metres, sense ni déu al voltant i prenent el sol relaxadament tot
observant la immensitat, que fàcil oi?!
Vam fer una mica d'envejeta als trempapics que no hi eren amb nosaltres via wassap en
rigorós directe i en Potaverda se'm continuar rient del meu tallat de
cabell, Príncipe de beckelar em deia el mamón...xD

Però no vam estar gaire estona, el deia ja anava de baixada, teníem a
l'altre component de l'expedició prenent la fresca als estanys i calia
trobar un lloc per muntar el xiringuito per passar la nit, vam desfer la
cresteta, vam desgrimpar i vam encarar la canal de roques avall, i val a
dir que va tenir el seu punt aventurer transitar per aquella canal,
sota els nostres peus les roques es movien i sense voler anàvem llençant
quilos i quilos de roques canal avall, algunes d'elles en efecte dominó
creaven unes esllavissades, sorolls que sonaven per tota la contrada i
olors de combustió que feien esfereir un xic, un d'aquells indrets on
prens consciència de lo petits que som els homes...

 Amb cura i xinoxano vam acabar baixant fins a retrobar-nos amb la Maria, i
d'allà vam anar a buscar els bártulos que havíem deixa´t semi amagats
vora l'estany Gémena de dalt, allà vam decidir fer nit.



L'endemà vam decidir anar cap a l'Estany Roi, un indret especial per
nosaltres, allà ens vam trobar amb gent que feia panxing i es banyava a
les fredes aigües, això mateix faríem més tard, però primer tocava
pujar a la collada de Fenerui i d'allà per una magnífica carena arribar
al Pic Roi (2584 m.), de nou amb unes vistes i sensacions immillorables.



Després ja tocava banyet, exfoliació per part de centenars de capgrossos, panxing i una agradable baixada de retorn.

Va ser un cap de setmana genial, quin plaer. :-)

Reportatge Fotogràfic
Track

SaluT i Muntanya!!!

29 març 2014

Escobes, les espines amb orujo es treuen millor

A mitjans de Juliol un grapat de Trempapics vam fer una incursió a terres Andorranes, teníem un repte a assolir, en Rankor tenia feia anys entre cella i cella un pic icònic, punxegut, de difícil accés i d'obscur color negrós, un cim anomenat Escobes (2781 m.), situat a la Vall d'Incles.

Calia posar remei a l'obscur desig d'en Rankor, jeje...

Com a referència vam agafar el fantàstic llibre "Circuits d'Alta Muntanya pel Pirineu Occidental Català (25 Itineraris per carenes del Salòria als Besiberris)", una circular, d'aquelles carenant de pic a pic, com ens agrada!

Vam quedar per dinar a Tàrrega, i després de fer un menú vam tirar cap amunt ben ràpid, però va ser arribar a Andorra i ens vam trobar empantanegats, just havia caigut un aiguat intens amb granís i el ciment i asfalt es veu que no havia aguantat l'embat de la natura, si és que en aquestes terres la Muntanya mana!

Un cop superada l'empanteganamenta i arribats al fantàstic indret del Pont de la Baladosa ens vam preparar els bàrtulos i vam començar a caminar cap al Refugi de Juclar, durant tot el camí ens va plovisquejar lleugerament, però res que molestés en excés, el paisatge era extraordinari i la terra traspuava humitat i verdor.



 






 








Vam passar pel monòlit aixeca't en record de l'accident d'helicòpter que va deixar 5 vides en aquell indret (per cert, un fantàstic mirador) i finalment vam arribar a l'Estany de Juclar, i immediatament al Refugi de Juclar, on vam plantar les tendes (bessones) per les proximitats, just havia deixa't de plovisquejar, o sigui que no ens importunà l'aigua per muntar el camp base.















Vam sopar dins del Refugi, i després vam petar la xerrada a la fresca de la nit, amb un cel ple d'estels (els núvols havien desaparegut), i entre riure's anàvem fumant algun caliquenyo i ens anàvem passant una ampolleta de bon orujo casolà gallec cortesia de la companya Sandruki, o sigui que ens vam anar a dormir a les tendes amb una "taja" considerable, i l'endemà calia matinar i fotre-li canya a l'assumpte...xD
 
Doncs si, l'endemà ens vam aixecar una mica resacossos, però sorprenentment no ens va afectar per començar a caminar amb ganes, seran els aires de la muntanya! :-)

El camí envoltava els Estanys del Juclar, algun "neverillu" un pèl inclinat i amb caiguda lliure a l'Estany i alguna cadeneta per baixar una grimpadeta, les úniques dificultats d'aquest tros de la ruta, després la cosa ja començava a tirar amunt amb ganes, ja amb més presència de neu, per anar a buscar la Collada de Juclar primer, i tot seguit el Coll de l'Alba, amb unes meravelloses vistes a banda i banda del coll.





















Vam fer una petita parada i ja a guardar pals, començava l'últim tram de l'ascensió, la més disfrutona, recte cap amunt tot seguint fites, grimpada maca però sense dificultats, indret idoni per la fotogènia grimpadera, jaja!!!






















Aquesta pujada ens deixà just uns metres abans del Pic Noé (2746 m.), tot seguint una estètica aresta vam assolir el primer cim del dia, impressionants vistes de la contrada i sobretot de l'objectiu principal, el Pic Escobes, majestuós!




























Vam desfer l'aresta feta i la vam prosseguir fins a arribar a la grimpada final, aquesta si amb un grau més elevat de dificultat, però, modèstia a part, res fóra del comú per uns trempapics com nosaltres :-P

 
























Ja hi érem! Tothom estava feliç, però en Rankor tenia la cara d'aquell que es treu una "espineta", joiós diria jo, jaja!!! :-D


Vam estar una estoneta al cim gaudint de l'indret, però no vam trigar gaire en començar a desfer el camí, núvols amenaçadors començaven a desenvolupar-se, o sigui que vam desgrimpar i vam encarar muntanya avall pel directe, a l'estil trempapiqueiru més genuí, pel dret! També vam descartar pujar l'últim cim planificat, un altre dia!




















Un cop a l'alçada de la Collada de Juclar vam veure un helicòpter evolucionar per la zona, semblava un rescat, però des de la llunyania no ho podríem assegurar.



I ja sense entrebancs vam arribar xinuxanu a les tendes, vam recollir, vam provar els moderns i ecològics sanitaris del Refu i vam tirar avall just quant la negror i els llampecs començaven a fer acte de presència, però ens va respectar l'oratge, fins i tot vam tenir solet en arribar al cotxe

Només quedava fer la birra de rigor i comentar la jugada, va ser un cap de setmana collonut amb companyia collonuda tot descobrir un trosset del Pirineu preciós...
I una muntanya collonuda, eh Jordi! ;-)



Reportatge Fotogràfic Aka
Reportatge Fotogràfic Magí
Track

SaluT i Muntanya!!!





11 març 2014

Gran Pic del Pessó, una ascensió clàssica

A principis de Juliol el Pirineu està exultant, una verdor intensa i un munt de floretes multicolors, cims altius junt amb el cel blau intens, estanys cristal·lins i les congestes de neu, el fan irresistible per qualsevol Trempapic, és com el pol·len per les abelles (podria posar altres símils però només se'm acudeixen d'escatològics...xD)

Un parell de trempapics acudiren a la crida de la muntanya ràpidament, vam arribar a Cabdella (Vall Fosca) amb el cotxe-llit, just a l'entrada del poble vam aparcar, vam sopar tranquil·lament amb una birreta per fer passar el sòlid millor, i vam esperar la caiguda del sol tot xerrant de tot una mica, poc després de la posta de sol ja dormíem, l'endemà teníem una cita important, calia estar descansat i fer bona cara, jeje.

Ens aixequem poc després de l'albada, esmorzem i enfilem muntanya amunt sortint del mateix poble, fa un dia espectacular, no es veu ni un núvol..., travessem un corriol ben emboscat, i de sobte un gos ens encalça i ens segueix uns centenars de metres tot marcant-nos el camí de pujada, per després d'una estona desaparèixer camí amunt, aquests cànids de poble sí que saben que és la llibertat!

Despès del boscam també ens encalça el sol i comencem a fer un striptease, posar-nos cremeta i altres complements antisol, es que som uns professionals de cap a peus nens, que us penseu :-P

Anem pujant tot seguint el curs fluvial del riu Riqüerna que se'n fila vall amunt, seguim l'antic camí que uneix la Vall Fosca amb la Vall de Boí travessant el port de Rus, ai si les pedres parlessin!!!

Arribem a la meravellosa cascada on fem un petit book de fotus, quin indret més ben parit. i continuem amunt tot fent zigazagues cada cop més empinades i deixant el camí que va al Port de Rus, nosaltres enfilem a buscar l' Estany de Francí, on fem un mos i mirem el mapa i ressenya per veure cap a on tirem, i si, efectivament, ens equivoquem de camí i pujarem a partir d'allà per on en principi hauríem d'haver baixat segons la ressenya que portàvem, però som trempapics i tant ens dóna per on pujar o baixar, total el cim no es mou de lloc... :-P






















O sigui que pujem per un terreny un xic incòmode de blocs de pedres, neu traïdorenca tapa-forats i canals d'herba relliscosa (la zona té el simpàtic topònim de Forat Negre...), tot passant a la vora de l'Estany de Ribanegra, després de sortir del "clot" ens esperava una travessa ja en un terreny més amable, però amb un desnivell acusat, però faltava l'última trampa abans d'arribar al Collet de l'Ossó, una llengua de neu amb un grau d'inclinació ben respectable ens feu estrènyer el cul un pèl i treure els piolos per precaució, un pel mig de la llengua i l'altre per la rimaia ho vam superar amb una classe insuperable, hophophop!!! :-D




















I aquí és on en Magí, veient l'èxit a tocar va pensar que fóra bona idea pujar pel dret cap al Pic de les Mussoles, sort que la part poruga del tàndem (o sigui jo) imposà apropar-nos primer al collet i després decidir, uff.. però quina paredaca ens esperava per pujar al Mussoles!!! Feia por!!! :-S, o sigui que vam guardar pals i altres estris i ens vam preparar per la senzilla grimpada que ens portà a assolir el gegant de la contrada, el Gran Pic del Pessó (2897 m.) amb unes vistes bestials, al sud la vall Fosca, al nord la Vall de Boí, i una curiositat que ens va fer gràcia, vam distingir amb tota claredat el turonet on setmanes abans havíem estat amb gran part de la colla per Sant Joan :-)






















I d'això que mirem el cel i no hi ha discussió, toca baixar a bon pas, els nuvolots que semblaven continguts a la cara nord, comencen a depenjar-se cap al sud, i a gran velocitat...

Anem baixant pel dret, a l'estil genuí trempapic, gaudint de les vistes i sorprenent un isard que sembli que ens admira....o serà al revés! També li fem un bon book de fotus, quines bèsties de muntanya estan fetes...






















 
I d'això que semblava que ens salvàvem de l'aiguat (malgrat estar rodejats d'uns cúmuls negres com el carbó) i de sobte...BROOOUUMMMM!!!!!!!!! Un llampec ens sorprengué just darrere nostre...ufff....quin sustu col·lega!, no cal dir que vam apurar el pas i la pluja (ja caient amb bones ganes) no ens agafà fins al corriol del bosc i el mateix poble. Salvados!!! :-P

A la tornada amb cotxe vam entomar cada una de les tempestes que s'anaven formant, vent huracanat, gerres d'aigua, pedra..., almenys va quedar ben net el cotxe... :-)

Una ascensió d'aquestes amb gust clàssic trempapic, molts quilòmetres, desnivell, muntanyes altes, un xic d'estrènyer el cul i com sempre, la millor companyia!

Reportatge Fotogràfic Aka
Reportatge Fotogràfic Magí
Track

SaluT i Muntanya!!!