“Una ascensió a l'alta muntanya és d'entrada un pretext per l'amistat."

20 de maig 2015

Reus-Prades-Reus

A mitjans de Juny tenia una cita amb la Marxa de Resistència, Reus-Prades-Reus, m'havien parlat bé d'ella i tenia ganes de conèixer els seus secrets, a banda que vivint tant aprop del seu recorregut no tenia excusa.
O sigui que matinada, últims preparatius a les proximitats de la línia de sortida i som-hi a fer els 55
km. de corriols i pistes, que tot sortint de Reus s'endinsaven cap a la Serra de Prades per fer un recorregut molt bell, i retornar a la civilització amb un grapat de km.'s a les cames.

Va fer un dia prou bo per trescar, malgrat ser ja una època de l'any amb un bon grau d'insolació, les cames i el ànim seguien a tope i malgrat l'últim tros de pista-carretera que es va fer una mica feixuc, les sensacions van tornar a ser prou bones, per acabar a la posició 132 de 763 participants, amb un temps de 7:19 h.

Una Marxa molt ben organitzada i trempada, amb una bona volta per conèixer part d'aquesta Serra Prelitoral Tarragonina tan ufanosa.

Video
Fotus Organització
Fotos Aka

SaluT i Muntanya!!!



14 de maig 2015

Travessa del Montseny

A mitjans de Maig un grup de tres Trempapics vam tenir el goig de participar a la Travessa del Montseny, una marxa de resistència que enllaça tots els cims del Montseny (Tagamanent, Matagalls, Agudes i Turó de l'Home) en prop de 48 km.

Com la Travessa no era circular vam deixar un cotxe al final de la marxa (Gualba) i ens vam apropar a la sortida amb l'altre vehicle (Aiguafreda), hi havia un munt de gent preparada per donar-li a les cames fort, el dia es presentà genial per fer activitat, i ens vam anar menjant els km's amb bon pas i gran ànim.

No vam arribar junts a la meta, perquè a un menda li va donar per començar a còrrer a partir del Matagalls, amb unes sensacions òptimes, cal dir, però el fet era arribar i gaudir, i així ho vam fer, hi ho vam celebrar amb la merescuda birra tots junts de nou.

Una marxa molt recomanable, et fas tot el Montseny en una jornada, tot passant pels cims i els indrets més representatius del massís, un veritable plaer.


Reportatge Fotogràfic

SaluT i Muntanya!!!



07 de maig 2015

La Ruta del Cister, el regal de caminar...

A mitjans de Maig em va donar per fer un volt, un volt una mica llarg pels estàndards, però un volt al cap i a la fi.

Vaig agafar el cotxe, em vaig atansar a Santes Creus, i motxilla a l'esquena vaig començar a caminar tot seguint les marques del GR-175, que em va portar, tot seguint un recorregut circular, per camps, boscos i pobles, tot enllaçant els tres Monestirs Cistercencs existents a la Catalunya Nova (d'aquí el nom de la Ruta del Cister, aquests són Santes Creus, Poblet i Vallbona de les Monges), a conèixer aquesta bella part del territori entre les comarques del Baix Camp, La Conca de Barberà i l'Urgell, i quina millor manera de conèixer'l que recorre'l a peu...

Durant tres dies vaig gaudir d'un ambient primaveral, assolellat de dia i lleugerament frescot de nit, que feia agradable el fet de caminar...
D'una tranquil·litat i assossegament tan intens, tot passant per pobles semidesèrtics, camps verds, voreres tamisades de mil flors i colors, i corriols pel mig del bosc tot sorprenent animals i animalons, que a l'ànima no li costava gens d'esforç entrar a formar part de tot allò, deixant-se portar...






















En les dues primeres etapes, de Santes Creus a l'Alberg Jaume I, i de l'Alberg a l'Antic Balneari de Rocallaura, el caminat va assaborir el plaer del caminar reflexiu, sense presses i acompanyat només pels mateixos pensaments i emocions...











L'últim dia, el camí, ja de bon matí, em va posar al meu costat un acompanyant, que no em va deixar fins a finalitzar l'etapa, i la travessa. En forma de gos, juganer i extremadament afectuós, em va anar seguint, fins que l'evidència que els nostres camins s'havien creuat per alguna raó, va fer que gaudís de la seva presència, de la seva rara estimació, dels seus ulls que em miraven com si fos un vell conegut..., aquesta última etapa va ser molt especial, ja no només parlava interiorment amb mi, sinó que també li parlava a un gos...


El vam adoptar per uns dies a casa, fins que vam trobar una família millor on pogués continuar la seva vida, em va deixar una petja molt maca, va ser un preciós regal, inesperat, que em va fer el camí, i que sempre recordaré...

Us aconsello aquest camí, qui busqui tranquil·litat ja pot anar-hi, la màgia depèn de vosaltres...

Reportatge Fotogràfic
Track

SaluT i Muntanya!!!

15 d’abril 2015

Una volta per la Serra de Miralles

A mitjans de Maig vam fer una excursió per la comarca de l'Anoia, concretament per la Serra de Miralles, un enclavament força desconegut en l'imaginari geogràfic català, i com sempre no ens va decebre la descoberta.

Vam començar a l'ermita de Santa Maria de Miralles, d'origen medieval, com moltes d'altres restes d'aquella època que es poden trobar en aquests indrets perduts i que fa centúries eren centres de poder.
Caminant per pistes i corriols vam arribar al Coll del Bord on vam entomar un corriolet que ens va menar directament a l'Agulla Grossa (846 m.) i desfent el camí fins de nou al Coll vam pujar per un altre corriol al Grony de Miralles (866 m.), tots dos amb unes vistes molt boniques de l'entorn, cal dir que feia un cel molt fotogènic, amb uns núvols amenaçadors que no van deixar caure una gota en tot el dia, és més, va fer bastanta calor malgrat l'airet que a vegades corria.
'

Passant per camps d'ordi encara verds, tamisats a les voreres per les omnipresents roselles, ens vam atansar al Castell de Queralt, enclavat en un indret espectacular, i just uns metres més abaix a la ermita de Sant Jaume de Queralt, on una gentada assistia a un aplec, vam tenir la temptació d'afegir-nos (les olors de la barbacoa eren encisadores) pero vam resistir i deixant espai entre la gentada i nosaltres ens vam parar sota una pineda per menjar les nostres viandes, que per això ens les havíem preparat!


Ja només quedava una caminada tranquil·la fins de nou a l'ermita de Santa Maria, hi ho vam culminar amb unes bones braves a Santa Maria de Miralles.

Una excursió senzilla, relaxada, molt primaveral i amb excel·lent companyonia, tots cinc ho vam gaudir. :-)

Reportatge Fotogràfic
Track

SaluT i Muntanya!!!

11 d’abril 2015

A la Serra de Prades l'aigua sóna...

A mitjans d'Abril, amb l'esclat definitiu de la primavera, ens vam encaminar cap a les Muntanyes de Prades, vàrem deixar el cotxe al poble d'Arbolí i agafant un Pr (antic camí de ferradura) ens vam atançar a les proximitats del despoblat de Gallicant, sempre en animada conversació sobre feines i futurs incerts, i en comptes de seguir fins al poble vam agafar un corriol a mà dreta que en una franca pujada ens va deixar just al cim del Puig de Gallicant (1010 m.), un cim amb escasses vistes ja que està practicament envoltat de bosc.














Vam seguir el corriolet cap a l'altre banda i ens vam trobar en un camp a petar de flors i un container amb el logotip de Danone que feia el fet de improvisat refugi, coses rares que hi ha per aquestes muntanyes, aquella jornada no sería la única...










Encarant la direcció per una pista ens vam apropar, ara si, al despoblat de Gallicant, encabit al capdamunt d'una altarosa cinglera amb unes vistes de Siurana envejables.
Sempre aquests indrets perduts i abandonats fan que pensar, arriben, d'alguna manera, a l'ànima de qui observa les restes, pedres esmicolades, fustes corcades i ferros retorçats..., no són només restes, són vivències, passions, records, esforços, d'una gent que va viure i morir, i tot queda impregnat, inevitablement, a les runes.










Desprès de menjar quelcom i gaudir del paisatge vam prosseguir entomant un corriol que pel mig del bosc baixava fins arribar als Gorgs de la Febró, un seguit de cascades i tolls d'aigua cristalina (i freda) que fan d'aquest engorjat creat pel pas del temps, un espectacle de la natura, i això enmig d'una Serra Pre-litoral Mediterrània, millor que es quedi més o menys en l'anonimat, que tothom de l'Area Metropolitana de Barcelona vagi cap al nord!!!..., si si, això es un secarral... :-)























Després de caminar una bona estona escoltats per cingleres altives, gorgs preciosos i saltant a banda i banda del riu, vam arribar al Molí de l'Esquirol, abandonat (com no) i amb la gegant roda de pedra esberlada al mig del camí, un dels meus avis era el fill dels "Molineros" del poble (per allà les terres de Teruel), era un lloc semblant a aquest.


Continuant per camí ja ben fresat ens vam topar amb el Mas d'en Candi, aquest no semblava abandonat, o si més no, no es trobava enrunat i encara servia a l'home d'alguna manera, pasturava un bon tros de cavall tranquilament a l'ombra d'un arbre.


Tot seguit ens vam trobar amb la segona cosa estranya de la jornada, un remolc amb una barca habitable a sobre (placa solar inclosa) i amb un enigmàtic missatge, AGUA QUE SUENA i un telf. corresponent a un tal Amador,  si, heu llegit bé, no estic boig, o potser si, però no vaig ser l'únic que ho va veure, hi ha més a més, hi han fotos...


Vam seguir el nostre caminar, tot pensant en la extraordinària troballa i després de passar el riu per una passarel·la de fusta ens vam trobar amb la resolució de l'enigma, la que suposem que era la casa del tal Amador, era com entrar al món de Tom Bombadil, un punt i apart, un monestir zen, amb jardins, amaques, sofas chillout,taules, cadires i una casa oberta a qui passes, amb una biblioteca sencera, més sofàs i una teulada també orgànica, amb terra, herba i floretes creixent, tot molt pulcre i senzill, juro que ens vam sentir extranyament traquils, assosegats...sense raó aparent, només caminant per l'indret....ah! i la casa també incloïa un lavabo orgànic, amb el seu hortet al costat ben cuidat i adobat...OOOMMMMMM!!! Vaig estar a un tris de posar-me a fer ioga..., ens va costar sortir de l'encisador indret, de bon grat ens haguéssim quedat, i en Tom Bombadil? Ni rastre...



















Vam seguir, iluminats, en rosta pujada fins arribar al capdamunt de la cinglera tot seguint el Grau del Vincabrer i seguint les indicacions cap a Arbolí vam arribar a l'Ermita de Sant Pau, i tot seguint un corriolet de baixada definitiva cap al poble, on ens vam pendre unes birres en un bar super cool de Escaladors i unes crepes en el parc infantil, ja ben abrigats, havíem començat amb bon sol i calor, però els núvols i el fred havien tornat, ja ho té això la primavera...


Una excursió super recomanable,  pero si teniu la sort de trobar el vostre karma tàntric i accediu a la dimensió desconeguda, trobareu un indret de pau i repós que no apareix a les guies...


Reportatge Fotogràfic
Track

SaluT i Muntanya!!!