RAQUETADA AL PIC NEGRE PER ACABAR L'ANY 2009

Clar que sí!! hi ha penya que li mola nedar al Port de Barcelona, amb la rasca que fa, com un repte personal envoltat de sedentarisme nadalenc; també hi ha que es fot a córrer just l'últim dia de l'any, sense pensar que fins a Reis la panxa seguirà creixent a base de turrons i neules. D'altres, a la que entreveuen una mica de neu, es calcen les raquetes i... au! a jugar a tennis... doncs no! es posen a caminar sobre el mantell nival que els hi ofereixen els Pirineus.

Aquesta última excursió de l'any es va preparar esbojerràdament, per tal de convertir-se en una trobada massiva de penya, a base d'enviar correus electrònits a tot el món. Però com que no es va advertir a temps, només 3 irreductibles van poder gaudir de l'espectacle del Pic Negre.

L'excursió començà a l'estació andorrana d'esquí nòrdic de la Rabassa (27/XII/2009), a pocs kilòmetres de la frontera amb Catalunya (comú de Sant Julià de Lòria). Tal i com deia la ressenya, primer es segueix un camí senyalitzat per la pròpia pista d'esquí per a gent amb raquetes.

Els bosc de pi negre que atravessàrem era maquíssim, un blanc perfecte per la pedaxo càmera que el nostre Mr. Gàdget va passejar.

Fora del límit silvícola, s'extenia un mar de neu que no donava opció a perdres, malgrat que també anaven ben acompanyats de l'amic Emílio (el GPS-quart passatger). Seguíssim o no la pista de la ressenya a la caixa tonta del nostre Kitt personal, aquell paratge diàfan donava molt de joc: que si ens apropem a aquella collada; que sí pugem a aquest pic; que si aquell d'allà és el Pic Negre, o el Pic Negre d'Urgell, o el Monturull...

Sense adonar-nos, anàvem guanyant altura a bon ritme. Confiats per la suavitat que ofereix la neu a qualsevol indret muntanyenc, i per la manca de núvols (en contrast amb les boires

de la vall del Segre), de sobte ens vam trobar amb un vent de Tramuntana o de Mestral que feia feredat; i si a això afegim el fred... felicitat absoluta: havíem aconseguit endinsar-nos en unes condicions polars, allà mateix, a casa nostra, als Pirineus...

Lluitant contra els elements, el cansament i les bullofes, vam arribar als 2644 del Pic Negre, que del color de la pissarra va passar a blanc Floquet de Neu. Vull obrir un petit parèntesi per preguntar què cony és el Pic Negre d'Urgell: És un pic? És un pas? Fa 2704 metres?

Bé, qué més dóna, miteu la fila que fa el general Gadget

junt amb els seus pantalons bombatxos i els seus subalterns de la Wehrmacht:

Sense pipa però amb una bona eina entre... les mans...

Tant de bo tot hagués estat tan maco però, com sempre, hi ha algun maleït element extra que no pinta res a l'ecosistema on ens trobàvem: una pila de motos de neu que, passant dels rètols que segurament llueix amb orgull la mateixa estació d'esquí que permet aquesta barbaritat, pujaven i baixaven dessant una pudor a combustible que matava.

No serem desbaratadors i terminarem la ressenya amb una excel·lent panoràmica del Pic de la Bota, meravellós pic que, sense saber-ho, vam estar mamant contínuament:

I si no us ha semblant massa útil aquest text per manca de dades tècniques, gaudiu de les noves tecnologies amb les que Gadgetoman ((però què fa aquest home per a que s'esmenti tan sovint?!?)) ens ha equipat:

Ressenya de la ruta realitzada al Wikiloc: amb un bon sortit de dades com el temps ocupat, altura màxima assolida, desnivell...
L'Ikea de les fotos dels Trempapics: serveixi vostè mateix!

Salut i molts Pics Negres per tothom.

Track

en potaVERDA