Deixo el cotxe a Collbato i començo a caminar, direcció camí dels francesos. Ràpidament em planto al coll de l'Ajaduga, tinc els poros oberts a tope, he fotut una bona suada.
He decidit que avui es un bon dia per pujar als Ecos, tinc ganes de tocar cadenes, cordes, arrels, apretar el culet, ejjeje. Enfilo pel camí dels Plecs del Llibre, quin lloc més maco i solitari, continuament vigilat pel quiet Montgros.Com que em queda apror, decieixo treure el cap per la Miranda, quin nom més apropiat, les vistes son espectaculars, tot i la boira baixa.
Arribo a la paret per encarar els Ecos i em trobo a dos muntanyecs, xarrem una estona i deixo que baixin, no els vull fotre cap pedrà al cap mentres jo em barallo amb la cadena, deu tenir 7 o 8 metres perfectament, ha arribat el moment de la veritat. Pujo d'una tirada, tinc les pulsacións disparades, com m'agrada.
Ja sóc dalt dels Ecos, les vistes són precioses, veig l'estimat pirineu ben nevat.
Un ratet de contemplació i encaro la canal del mico, ara toca baixar, que divertit. Un cop sóc baix, encaro el torrent del Migdia i cap a Collbato s'ha dit.
Arribo a casa i sóc un home nou, que bé que m'ha anat la terapia.
2 comentaris:
Ja et dic, una bona passejada és una molt bona teràpia per descarregar cos i ment. I si és per muntanya, ja no et dic!!! Una abraçada!
Està clar que Montserrat no té secrets per tu, això és gaudir a tope!!!
A vere si fas fotus d'aquests passos ferrats, que els vull veure...
Publica un comentari a l'entrada