Serra de Busa

Per fi uns moments de pau i relax, entre festes, sopars, més festes, excursions, i més sopars i festes la veritat és que aquest mes de Desembre ha sigut una voràgine!
Però aquí estic de nou, preparat per donar guerra, de la bona, s'entén ;)

Començarem per un llunyà dia de desembre...

...on una colla de Trempapics feren la primera incursió al Solsonès, la serra de Busa fóra el nostre objectiu, terra de batalles i fets històrics de primera magnitud per la nostra terra.

Nosaltres sortirem del llogaret de la Vall d'Ora, un monument dedicat a Guifré el Pilós era l'inici de la nostra llambregada, pujarem per pistes, senders i corriols per enllaçar finalment amb el grau de la Bertolina, una escala ben ferma i un cable oferien l'ajuda necessària per superar aquest tram més vertical (cal dir que hom pot optar per tombar abans per un camí si no és vol o no és pot pujar pel grau, un pal senyalitzador ho marca perfectament i s'arriba al mateix lloc)

Assolirem el Pla de Busa ben contents, un indret especial, és com entrar en un altre món, horitzontal, de camps d'herba i cultius, de vaques i braus, de boscos...i d'una carena encarada al nord, allí duguérem el nostre caminar, malgrat la sobtada aparició d'una colla de motards empolsinant l'ambient la veritat és que no trobarem gaire gent, i d'animalons poquets, destacar només un bou "tòtem" de poderosa presència que acolloní a alguns membres del grup (mira que sou cagats!) i una processionària al mig del camí, sempre m'ha intrigat d'alguna manera aquests cúmuls de cucs enganxats com una massa uniforme, quina forma de vida tan diferent a la nostra (encara que la raça humana a vegades em sembla això, una massa uniforme i enganxada), be, que m'en vaig pels ramals...., arribàrem a la dolça carena per gaudir d'unes vistes excelses de les contrades, Solsonés i Berguedà, pobles i valls, pantans i crestes, i muntanyes, és clar, tota aquesta geografia superba trastornaren a algun membre del grup que començà a identificar erròniament muntanyes i pantans sense fer gaire cas d'altres opinions més assenyades, coses del directe que diria aquell...:-P
Dolça carena que seguirem trepitjant algun cim secundari (Cim del Llebre 1478 m.) fins assolir la màxima cota de la sortida, el Cogul (1526 m.) on ens férem la foto de rigor.

Ens entrà gana, asseguts en uns còdols férem un mos, i d'allà seguirem carena avall fins arribar primer a un mirador on part dels dubtes cartogràfics s'esvairen i on deixarem un paperot amb uns quants gargots explicatius del nostre planeta Trempapics (AHUUUUUUUUUU!!!!!!!!!!!!!!AHUUUUUUUUUU!!!!!!!!!!!)

Baixant el caminet ens donàrem de nassos amb un pont inclinat que servia per passar un angost, profund i fred avenc, anomenat presó del Capolatell, allà les van passar putes els gavatxos temps ençà, al crit de "Mourir à Busa, renâitre a Paris"!!!, és llençaven per l'estimball...eren altres temps...
Férem el cim del Capolatell (1358 m.), amb unes vistes exultants, i desférem el camí fins arribar de nou al Pla de Busa, on la caiguda de la tarda oferia unes tonalitats a l'ambient molt evocadores, les agulles de Montserrat sortien entre la boira distància enllà, inhòspites i misterioses...
I que dir de la cara menys coneguda del Pedraforca il·luminada pels últims raigs de sol del dia, immaculada pedra blanca i joia al meu cor, em vaig fer unes fotos amb cara de babau per immortalitzar el moment...


Del Pla de Busa baixarem primer per una pista i després per un corriolet ben maco entre un humit bosc que desembocà a l'ermita de Sant Pere de Graduescales (segle X), d'allà als vehicles hi havia un passeig on s'ens fer de nit, just per anar a fer unes birres i unes braves ben merescudes (atenció a les salses tamany industrial que ens van servir).

Sortidassa collonuda, amb gent collonuda i un parell de nous fitxatges que tindran molt a dir, en Gerard, que va patir una miqueta però que s'ho va passar de conya i en Emilio.......

Qui és aquest Emilio?.....

Un super gadget en forma de GPS que ens portà el Raul, vaja tela amb l'aparatet, la frase del dia va ser...-Raul, cap a on? Que diu l'Emilio....., amb això està tot dit...
Però no us espanteu, la vella escola mai mor, vam decidir que en pròximes sortides el GPS seria l'últim recurs i seguiríem amb els nostres mapes i les nostres dots d'indio mojave....

Som COLLONUTS!

Web d'on vam treure la ressenya
Reportatge Fotogràfic Aka
Reportatge Fotogràfic Raúl

SaluT i Muntanya!