La platja de Muntanyans la tenim aprop, una reliquia del passat, un espai que incomprensiblement s'ha mantingut tal com era malgrat la massificació humana, el totxo, l'asfalt, el tren...
Petit reducte de vida primigenia que s'ha de salvar, costi el que costi.
L'altre dia vàrem fer una llarga passejada per Muntanyans, passant per Creixell i arribant a Roda de Barà..., un plaer pels sentits, magnífic espai desert a aquestes alçades d'any....
2 comentaris:
noi, veritablement no sembla la costa catalana....
Els excursionistes, per molt de temps,hem gaudit tant de les costes i les planes interiors com de les muntanyes. Avui, que hi ha menys excursionistes, és diferent.
Per això és d'agrair un article com aquest.
Enhorabona!
Publica un comentari a l'entrada