“Una ascensió a l'alta muntanya és d'entrada un pretext per l'amistat."

23 de gener 2009

Congost de Mont-Rebei

De cap, cap al Montsec! Emulant el nostre company de secà que va trepitjar la mateixa zona fà unes setmanes (teníem enveja potser? :-P), una serralada fins ara desconeguda per nosaltres, i deu ni dó, feréstega com no ens pensàvem!

Sortint del petit poble de Corçà ens encaminarem primer per una pista asfaltada fins a l' ermita de la mare de deu de la Pertusa, colgada en un roc guaitant el pantà de Canelles desde les alçades, espectacular espai per contruir aquesta petita ermita.
Des d'allà començava un camí ben guapot, pujades, baixades, fred i neu a l'obaga, caloreta al sol, voltors al cel i unes parets a banda i banda inmenses al arribar al Congost de Mont-Rebei, objectiu de la nostre excursió.

Un indret especial, personalment el que més em va sorpendre i agradar va ser la vista de les muntanyes nevades del Pirineu que és veien llunyanes al bell mig del congost, una visió extraordinària, fins i tot mística.

Les ressenyes que havia llegit (inclosa la del company de secà) m'indicaven que el final de l'excursió era un pont penjant sobre el riu, però no hi vàrem arribar, és va fer tard i ja se sap que a aquestes alçades d'any és fà fosc aviat, o sigui que girarem cua, enmig del congost ferem un mos mentres els rocs de la banda aragonesa queien amb un gran terrabestall al corrent aquàtic, impressionava, més d'una vegada miràrem sobre els nostres caps a veure que tal era l'estabilitat a la nostre banda....

La tornada és va fer plàcida, un agradable ventet i un bon solet ens van acompanyar, i per sobre de tot un silenci meravellós, necessari...

Just al arribar a l'alçada de la ermita ens va sorpendre el bram fort i greu d'un cèrvol (o això ens va semblar), segur que sería una bèstia extraordinària....

Ens van quedar coses pendents, arribar al pont penjant, seguir el camí antic vora el riu, pujar a l'ermita colgada en el buit i traçar un altre camí endinsant-nos a la via ferrada Urquiza-Olmo..., un altre dia serà!

Reportatge Fotogràfic

SaluT i Muntanya!

4 comentaris:

de secà ha dit...

nen, aquesta és una d'aquelles caminades que a mi hem recorden que no sols t'ho pots passar bé pujant, sinó que caminant més o menys en horitzontal també es poden descobrir llocs especials. M'alegro que ús hagi agradat.

Joan González ha dit...

HOLA...PIT I MONTANYES...

SALUT
JOAN

Kepa ha dit...

Tengo un buen recuerdo de esa zona cuando estuve hace unos años. Fue la primera vez que vi a mi actual novia jejejeje

Marietadelullviu ha dit...

M'ho vaig passar d'allò més bé (tot i que al principi, com no, remugava amb tanta caloooooorrrr) Les vistes una passada. I sobretot, una casa de pedra amb el seu estable, tot ensorrat per el pas del temps, però ple de nostàlgia i record del passat quan encara hi habia valents que en vivien i gaudien, segur, d'aquells paratges.