“Una ascensió a l'alta muntanya és d'entrada un pretext per l'amistat."

06 de desembre 2014

Tuc de Comamarja, l'atalaia de la Vall

Últim dia de la nostra estada a la Vall de Boí, i com a colofó vam pensar que era una bona idea intentar assolir un d'aquests cims que senyoregen la Vall, però que ben poca gent hi puja (per no ser un tresmil? per no haver camins marcats?...) un d'aquests cims oblidats que tan ens agraden, per la tranquil·litat i la serenor que desprenen, perquè ens agrada caminar per indrets poc trepitjats, perquè sempre ens ofereixen més del esperat, i aquesta vegada no va ser una excepció.

Vàrem sortir del Pla de l'Ermita (infaust resort a l'empara de la estació d'esquí de Boí-Taüll, a aquestes alçades de l'any indret abandonat i sense vida), i vam començar a caminar uns metrets per la carretera buscant un corriolet que s'enfilava muntanya amunt per després planejar i topar-nos amb el Faro de Taüll, des de on es baixen les famoses falles a l'estiu, unes vistes privilegiades sens dubte veient la totalitat de la part mitja de la Vall de Boí i la vall subsidiària que s'enfila cap al Port de Rus, pas d'importància històrica entre la Vall de Boí i la Vall Fosca.








 










Tombant el Pui Redó (1936 m.) però sense assolir-lo tot passant un magnífic portell vam canviar de vessant, teníem a sota la vall subsidiària de Sant Nicolau, en un terreny herbat i amb un desnivell considerable vam suar de valent per atançar-nos a la Serra de Llats, tot seguint la carena entre boscos de pi negre i sorprenent algun isard despistat vam deixar la boscúria per començar a pujar decididament, i amb alguna petita grimpada, fins primer a l'avantcim i recuperant alè vam fer l'últim esforç per assolir al nostre objectiu, el Tuc de Comamarja (2561 m.), unes vistes aclaparadores, autèntica atalaia de la contrada, mirant cap a baix totes les valls que formen aquest bell tros del Pirineu axial, i a l'alçada de la vista tot el reguitzell de gegants, Pic gran del Pessó, Punta Alta, Contraix, Comaloforno, Besiberris, Vallhiverna, Maladetes...un tros de cel muntanyenc al nostre abast, per gaudir-lo i sentir-lo reposadament i ben endins.


El ventet començava a xiular i el sol anava caient, o sigui que vam començar a baixar tot descendint pel Serrat de Solanell, la primera part un xic dreta però sense problemes, per continuar més suau, per terreny herbat, fins arribar de nou al punt de sortida ja quan el sol començava a renunciar i deixava pas a les foscors i el fred de la nit...

Sens dubte una excursió que ens a deixat un bonic record i un gran colofó als dies que vam passar vivint a la vall i en total comunió amb ella...


Reportatge Fotogràfic
Track

SaluT i Muntanya!!!

3 comentaris:

En PotaVerda ha dit...

Ueéééééééé-é-é!!! Quina sort de dia! La Vall de Boí té molts indrets solitaris, encara. És bo que hagi gent que els redescobreixi i els gaudeixi quan no hi ha ningú. Salut pels afortunats Trempapics!

JOSE LUIS ha dit...

Por si fuera interesante o de utilidad para esa Asociación, Colla de Muntanya Trempapics, o para sus afiliados, tengo publicado el siguiente blog:
plantararboles.blogspot.com.es
Un manual sencillo para que los amantes de la naturaleza podamos reforestar, casi sobre la marcha, sembrando semillas producidas por los árboles y arbustos autóctonos de nuestra propia región.
Salud,
José Luis Sáez Sáez

marietadelullviu ha dit...

Una setmana intensa i meravellosa, com sempre per aquests indrets màgics!!! Ganes de repetir-la!! ^_^