“Una ascensió a l'alta muntanya és d'entrada un pretext per l'amistat."

08 de gener 2014

Al sur, a tocar el cel

A mitjans de Juny vam anar cap al sud, però no al sud de Catalunya, no..., sinó al sud de la Península Ibèrica, a l'antic Al-Andalus, allà on la presència musulmana resistí més temps l'embat del cristianisme.
Granada, on les reminiscències d'aquella cultura islàmica encara aguanten als pobles, camps, ciutats i, per què no, a la muntanya, i allà ens encaminàvem, abans de visitar la preciosa ciutat de Granada i la fastuosa Alhambra (quina meravella), vam estar uns dies a les entranyes de Sulayr...

Després d'un viatge que es va fer més curt del que ens esperàvem vam arribar a Trevélez (poble de més altitud de la Península, o això diuen per allà), en plena Alpujarra Granadina, on un cartell ja ens posava a situació:



Ens esperàvem trobar un poble tranquil, però sense saber-ho vam arribar just  a les festes del poble, o sigui que us podeu imaginar quin jolgorio padre hi havia muntat..., vam fugir als afores del poble, ens vam instal·lar a la nostre petita casa mòbil, i ens vam anar a dormir sota la lluna, un mar d'estrelles i... focs artificials, bon començament!



De bon matí ens vam llevar, vam esmorzar quelcom i ens vam disposar a seguir el camí cap a Siete Lagunas, motxilots en ristre i cap amunt!
Sortint dels bonics carrerons del poble començava el camí, primer per un tram empedrat bastant humit per la proximitat del riu Culo Perro i emboscat, per a mesura que anàvem pujant de cota, deixar pas a un terreny més obert i sec on vam sorprendre un Llangardaix Ocel·lat que rapidament es va amagar entre el rocam.
El paisatge s'anava obrint i de mica en mica s'intuïa la magnificència de la contrada, i ja es veien les neus als cims...
















Vam arribar a l' indret anomenat la Campiñuela, una plana herbada amb un cortijo, antics bancales de cultiu i una acequia a "petar" d'aigua fresca i neta baixant ràpid de les muntanyes, i l'element que faltava no es va fer esperar, un ramat de vaques i un pastor a cavall seguit per uns quants mastins, una estampa digne de veure.

















Seguint el curs del riu Culo Perro, i ja trepitjant els primers neverets una petita pájara va sobrevenir a la María, res que una mica de descans i uns txutxes energètics no poguessin solucionar, i es que anàvem a molt bon ritme tot i anar carregats amb tot el "fato", i ja havíem passat a uns quants excursionistes a tota velocitat, ens menjàvem la muntanya!




Més endavant vam perdre una mica el camí, sota les plaques de neu, però saltant de placa a placa i de pedra en pedra vam aconseguir creuar el riu i entomar de nou el camí correcte que ens havia de menar, ja en franca pujada, primer a la Cascada de Chorreras Negras (espectacularment bella) i just a sobre Siete Lagunas, una cubeta glacial espatarrant, amb el gegant just al davant, quin espectacle de lloc! I aquí era on passaríem la nit, si senyor!














Vam endrapar quelcom mentre vèiem com anaven arribant els excursionistes que havíem trobat durant la pujada, un grup d'indígenes de la zona i un anglès solitari i llargarut.
Quan vam començar a muntar la tenda, se'ns va apropar un dels indígenes indicant-nos amablement que estava prohibit muntar tenda a la gespa per salvaguardar l'ecosistema anomenat los borreguiles, i que a banda també era un mal lloc perquè ens podíem aixecar tot xops per la permeabilitat del sòl.
O sigui que vam fer una investigació per la zona i vam plantar tenda en un bivac proper a reser d'unes pedres.

 
Cal dir que tot l'indret estava ple de cabres salvatges, autèntiques reines de la contrada, hi havien desenes a la vista, però sempre a una distància justa per què els humans no representéssim una amenaça.



Com teníem temps vam deixar els bártulos que no necessitàvem a la tenda i vam començar a pujar en direcció a La Alcazaba (3371 m.), després de trobar-nos un mascle impressionant de cabra, el qual vam destorbar de la seva sagrada migdiada i ens dedicà uns badalls i unes posturetes tot estirant-se  tal llarg era, vam assolir un "peñasco" proper al Peñón del Globo (3288 m.) amb unes vistes superbes de tot el circ abastant el Mulhacén i l'Alcazaba, que vam veure que no ens era factible per l'alta nivositat que tenia el trajecte fins a arribar al seu cim, un altre dia doncs!


Un cop a la tenda de nou i havent sopat, vam esperar que la foscor ens embolcallés, i quina nit ens esperava! Uns udulars seguits d'un vent huracanat que fuetejava la tenda sense pietat (i aquesta a nosaltres) exactament una vegada cada minut, i així tota la nit! Sort que vam fermar bé la tenda amb pedres, si no sortim volant :-D (a l'endemà, i un cop al càmping, el propietari del mateix (i guia de la zona) ens va informar que aquell "ventet" encisador era molt corrent per aquelles dates i en aquell precís lloc, o sigui que ja sabeu, no planteu tenda a Siete Lagunas pels volts del solstici...xD


Ens vam aixecar "electrificats", vam esmorzar i tot i que no havíem dormit gaire còmodament (encara que si que vam reposar mooooltes hores) estàvem prou descansats i animats perqué ens esperava el gegant de la Península, quina il·lusió!


Seguint el camí ben marcat que carenava muntanya amunt per la zona anomenada las Lomas del Mulhacén, i passant per alguna congesta de neu, vam assolir el Mulhacén (3478 m.) amb menys esforç del que ens esperàvem, no hi havía ningú, o sigui que en aquells moments de joia érem les persones que estàvem a major altitud de la Península, quin momentazo tú!!!













Després de les fotus de rigor, gaudir del paisatge i de deixar una tireta enganxada amb el nostre nom de colla, ens vam disposar a seguir el nostre camí, assolint el Mulhacén II (3368 m.)) i d'allà entomar el mateix camí que havíem fet de pujada, mentre ens anàvem tirant boles de neu per amenitzar la baixada.












Just abans d'arribar a Siete Lagunas ens vam trobar una escena digne de "El hombre i la tierra" mític programa del malaurat Félix Rodríguez de la Fuente, uns llops, o gossos, o vés a saber, perseguien camp a través un ramat de cabres, la veritat és que la situació donava respecte!











Quan l'acció va passar, vam plegar veles i en una tornada llaaaarga i feixuga, només amb l'entrebanc d'un salt de banda a banda del riu no gaire reeixit (:-P) ens vam arribar de nou a Trevélez.


Ens mereixíem una Alhambra ben freda,i ens la vam pendre, oh i tant!

Un parell de dies a la muntanya que ens van saber a glòria, vam descobrir un paisatge diferent, però molt semblant alhora a allò que estem tan acostumats, bellesa, duresa, cel i terra, aigua i el foc de les nostres ànimes cremant a la natura, en quin millor lloc? :-)


I si, efectivament, a Trevélez vam tocar el cel :-)

Reportatge Fotogràfic
Track

SaluT i Muntanya!!!


1 comentari:

marietadelullviu ha dit...

Gran estada per l'Al-Andalus... Pujar el primer tram se'm va fer dur però una vegada reposades les forces i gràcies a l'electricitat del "ventet" (JUAS) a la "Mula Zen" CHUPAO hihihi... Aix, com m'agrada GAUDIR LA MUNTANYA i més amb bona companyia... :-*
P.D.: El riu va ser tot un repte per a mi!! Que es suposa que havia d'haver un pont i no va ser així!! AAAAARRRRRRRRRRRRR... I vaja foto "abuela" recollint rovellons... hahahaha :)