Vallhiberna i Tuca de Culebres

A finals de Juliol teníem una cita amb la muntanya, però no una muntanya qualsevol, NO: ens esperava el Vallhiberna i la tuca de Culebres, una de les muntanyes més mítiques i més belles del Pirineu.

Aquesta vegada ens acompanyava, per primer cop, una amiga torrenca supermuntanyera, que ens va deixar amb un pam de nas amb la seva trempera i energía imparables. Benvinguda al club dels Trempapics :-) 

Després de fer el viatget amb nocturnitat i "alevosía" ens instal·làrem amb tenda i cotxe, unes dins del tètric túnel de la presa de Llauset, i altres a l'exterior.
Havent dormit, i esmorzat amb una calma superlativa, ens vam posar en moviment, ja amb el nostre tresor davant nostre, atraient les nostres mirades i els nostres desitjos.

Només sortir ja vam veure que tindríem una companyia un xic especial, coincidíem amb la Marató de l'Aneto, i un munt de corredors ens anaven passant mentre nosaltres els donàvem ànims, i ells i elles ens corresponian amb un somriure... però havent passat uns 50 ja vam desistir de donar ànims a tot quisqui, que nosaltres també teníem una cosa important a fer, a la cita amb la senyora d'aquestes contrades, que no hi podíem faltar...

Pujant per Botornàs i l'ibon chelat, i xinoxano, vam arribar a la cresta que ens havia de portar al primer dels cims: el Vallhiberna (3067 m.). I quina alegria, per dues de les trempapiqueres era el primer tres-mil, que sempre es una fita a valorar! :-)

Ara venia el plat fort del dia: el mític Pas del Cavall... un tros de cresta de cim a cim, ben estret i aeri. Un tros de roca que li dóna un caràcter excepcional a aquesta, de per si, fantàstica muntanya; un trocet de cel, de roca, de buit, de plenitud i de llibertat.

Mentre uns excursionistes acabaven de passar el pas, nosaltres, i cadascú a la seva manera, anava interioritzant el pas, l'anava fent seu.

Vam passar una corda i d'un a un vam passar pel pas: uns amb tranquilitat i certesa; d'altres amb nerviosisme i inseguretat. Tant era: havíem passat un pont de roca superant pors i fent-nos una mica més grans en tots els sentits.

Ja hi érem, a la tuca de Culebres (3062 m.), i ja només faltava baixar pel llom de la muntanya amb una mica de desgrimpadeta fins al coll de Llauset (on ens va començar a pedregar una micona, i va haver uns moments de desconcert ;) i creuar tota la vall de Llauset, un passeig entre roques negres i paisatges increibles, fins arribar de nou a l'inici: l'estany de Llauset.

Una excursió formidable, una companyia inmillorable i unes sensacions personals magnífiques. Aventura per recordar tota la vida.

La resta, ja sabeu: als trempapics ens agrada viure bé, bones viandes (gràcies bar del poble d'Aneto, i  sobretot, gràcies Sandra per les teves atencions culinàries).
Dormida a l'exterior del refugi de Conangles, i visita pels pobles de la Ribagorça Aragonesa amb un punt i final a Benasque i els seus comerços de muntanya.

Molts petons i moltes abraçades!!!

Reportatge Fotogràfic Aka
Reportatge Fotogràfic Potaverda

SaluT i Muntanya!!!