“Una ascensió a l'alta muntanya és d'entrada un pretext per l'amistat."

03 de maig 2011

Homes, muntanyes, fòssils...

Tinc un amic que viu a la franja i de baixada de la vall el vaig anar a trobar.
Viu a les afores d'Albelda, en una casa amb terrenys i 3 cavalls super ben cuidats.
Ell es un tipus solitari i "assalvatjat", un bon hom que viu al dia.

Em volgué ensenyà una muntanya a les afores del seu poble, prop de Castillonroy s'eleva Sant Salvador (730 m.), una ermita al capdamunt d'una muntanya (o potser es al revés), des del cim s'albiren unes magnífiques vistes del Montsec, del pantà de Santa Ana i de la plana, si senyor, una bona atalaia de voltors!!!


No nomès de paisatges viu l'home, també de fòssils!!! Es increible tenir al palmell de la mà uns relleus que fa milions d'anys vivien i es desenvolupaven al nostre planeta.
Som un instant insiginificant en la vida del planeta (i no cal dir de l'univers), i això em porta a reflexionar sobre les muntanyes...

Les muntanyes que avui estimem i recorrem amb impetu d'aqui uns anys, quan ens morim ho faran uns altres amb les mateixes ganes de descoberta, amb les mateixes ganes de viure i d'estimar, però els anys i els segles passaran inexorablement i elles (les muntanyes) seguiran igual, imperturbables i així generació rere generació fins que l'èsser humà desaparegui.

Potser llavors se sentiran orfes sense que ningú les miri amb desig, les canti, les escrigui poemes o les maleeixi, potser llavors ens trobaran a faltar, pero no trigaran gaire a trobar algú que ens subtitueixi en aquest rol, perque elles necessiten ser venerades tan com nosaltres necessitem venerar...

Que extranya es la vida, oi? I quines ganes de viure-la!



Track
Reportatge Fotogràfic

SaluT i Muntanya!!!

2 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Sí noi, les muntanyes (ens)parlen.

marietadelullviu ha dit...

Quina entrada més maca :) Un petonet!