El lloc escollit: la vall fosca.
Dissabte pel matí agafo el cotxe i entre cançó i cançó em planto a l'embassada de Sallente. Son les 11:45h i, equipat amb la millor armadura igual que un senyor cavaller, em decideixo a enfilar el camí cap al refugi de Colomina. Lo de cavaller és una metàfora, doncs tot i buscar força no vaig acabar trobant el cavall, em va tocar carregar amb la motxilla de les millors ocasions.
En poc més 1h 30 minuts em planto al refugi Colomina, després d'haver avançat a un únic muntanyenc amb el qui vam compartir el "bon dia" de rigor. Qui m'havia de dir que seria el meu company de refugi.
El refugi tenia una forma extranya, a la part frontal li havia aparegut algo. La meva sorpresa més grata al veure que es tractava del nou refugi lliure. Espectacular i acollidor, em considero un privilegiat al poder ser dels primers en estrenar aquesta infraestructura muntanyenca. Sols em queda dir, per molts anys, sempre que la gent es comporti i la sàpigui cuidar.
Després de deixar la meva estorilla en una de les lliteres (s'ha de marcar el terreny) enfilo el camí cap a l'encontre amb la primera dama a qui tinc pensat demanar-li un ball: la sra. Saburó (2.912m) una de les dames que custodia l'estany de saburó, la única amb la que encara no he ballat.
La seva silueta es impresionant, em garantitza emocions fortes. M'aproximo fins al coll del Peguera i d'allà faig un flanqueig fins al coll que separa el propi Peguera del Saburó. La visió de la cresta per ascendir al cim em fa qualificar el pic com a "divertit". Tinc clar que es tractarà d'un ball d'aquells agafadets, com a mi m'agraden. Després d'una bona estona de grimpada força aèrea, dificultada per la supermotxilla, que no es separa de
mi, i per un aire gelat que em recorda constantent que l'estiu s'ha acabat, arribo al cim, una pedra que fa apretar el cul per pujar-hi i on es difícil fer-se la foto de rigor. Son les 4 de la tarda, i la vista es acollonant. Tot i les boires, els pics veins es mostren intractables i els llacs incomptables miri cap on miri em fan sentir un privilegiat. Toca fer una mossegada i iniciar el descens, que faig per una tartera situada cap al sud, que em deixa pràcticament al peu de l'estany de Saburó, per cert, molt buit.
Encara no son les 19h i arribo al refugi, on em trobo el muntanyenc que m'he creuat al matí, el Xavi, un noi de Barcelona que està fent la volta al parc nacional. Serà la meva companyia en el sopar.
Diumenge 7.00h: toca aixecar-se que ens espera un altre ball. L'escollit aquest cop es la sra. Dellui (2.803m). El dia s'ha aixecat ventós, i la fresqueta es considerable. Una mossegada sense preces una despedida del company de refugi, ell marxava cap al refugi Josep Maria Blanch, jo cap a l'estany tort. Un cop arribo al final de la vall m'espera la collada de Dellui, pas del que tinc molts bons records, va ser la primera pujada de la nostra carros de foc, la carros de foc dels trempapics.
Un cop a la collada, sols em queda encarar la cresta fins al pic. Tot i que aquest ball es més senzillet, es una d'aquelles cançons que se'm va fer una mica llarga, i mira que la parella de ball era ben guapa. Les vistes son precioses, i a més ens dóna vistes cap a estany long i el pas del contraix, quins records. El vent continua sent insistent i gelat, però això no em priva de gaudir del cim.
La baixada la faig molt tranquileta, gaudint d'un dia solitari, en el que sols em vaig trobar una serp que, tot i que no m'agraden massa, he de reconeixer que teniem algo en comú: als dos ens agrada la muntanya.
1 comentari:
Quines ascensions et marques en solitari eh! De traca i mocador! Molt bonica la cresta ;)
Super bon pinta el nou refu eh! Quins records!
Publica un comentari a l'entrada