“Una ascensió a l'alta muntanya és d'entrada un pretext per l'amistat."

02 de setembre 2010

Un Tuc i dos txitxarel·los entre boires

Feia més o menys un any que un txitxarel·lo trempapics s'aventurava en solitari per la Vall de Mulleres, buscava moltes coses, i les va trobar de bones, i moltes, però també una dolenta, una petita relliscada que li produï unes marques a la pell que per sempre més portarà.

Les marques són el de menys, però li serveixen com a recordatori de que a la muntanya sempre existeix l'abisme invisible on habita el no-res. Una gran lliçó.
Deia que habia passat més o menys un any i el trempapics en questió tingué la oportunitat de tornar a la Vall de Mulleres per intentar de nou ascendir el Tuc, aquesta vegada acompanyat d'un altre txitxarel·lo, trempapics en potència i amic de fa temps.
Com semblava que l'ascensió es presentava dura, res millor que només arribar a Pont de Suert, refrescar-se amb unes birres i omplir el butxe com deu mana, un entrecot de vedella ribagorçana ecològica els esperava, i no li van fer fàstics, jeje...
Ja tenien la panxa plena, ara tocava buscar dormitori, en aquest cas fou el parking del Refu de Conangles, aparcaren vora el riu, féren l'habitació i resaren uns mantres per assegurar que la muntanya els deixes pujar sense problemes...bona nit!
A l'endemà el dia és presentà frescot i enboirat, una boira que els seguí fins el cim, si amics, els dos txitxarel·los van arribar sense sobresalts al cim del Tuc de Mulleres (3010 m.), els mantres en forma de boira els seguiren fins al cim, donant un caire gòtic a l'ascensió, pero privant-los de la recompensa de les grandioses vistes promeses cap a les Madaletes..., tan era, la felicitat era plena, havien aconseguit allunyar els fantasmes de feia un any, ningú els podia pendre el cim.

Un altre vivencia per recordar d'aqui uns anys, quant les cames facin figa i només es pugui pujar al cel d'una
manera....., ara es temps de pujar amb les cames, amb els braços si cal, veure l'infinit, tornar per explicar-ho, i guardar un secret racó al cor dedicat a allò que es veu allà dalt i sobretot a allò que se sent durant el cami.


Reportatge Fotogràfic

SaluT i Muntanya!!!

2 comentaris:

de secà ha dit...

Una espineta menys. Preciosa ascenció que espero algun dia m'ensenyis, ara ja saps el camí

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Mala companyia la de la boira, Aka. I més en aquests paratges.
Crec que hauries de quedar desautoritzat a autoqualificar-vos de txitxarel·los: la modèstia també pot ser injusta.
Salutacions xiruqueres.