Havia sentit a parlar d'una cresta mediterrània a la Serra de Llaberia, un dolç que s'havia de tastar, i per tastar-lo vaig enganyar al de sempre i férem cap sense miraments.... 
De Pratdip, poble de llegendes canino-vampíriques, sortirem enfilant corriols on la màquia ens demostrà qui mana, jo als braços i el company a les cames quedàrem ben marcats, però sarna con gusto no pica així que en un santiamén estàvem grimpant per la cresta (no tan fera com la pintaven) on només un pas equipat amb cadenes cap al final donava un toc de canguelo.....
Ja estàvem a l'altiplà de llabería, on albiràvem les serres tarragonines i els cims pròxims que
encararíem ràpidament, primer el Mont-redón (863 m.) i tot seguit el Cavall Bernat (840 m. el nostre primer Cavall Bernat!!!), aquest últim per una canal ben empinada i una grimpada amb un pas de II ben mono que ens aplicà un xic de canguelo al desgrimpar-lo, no podia ser d'una altre manera, un Cavall Bernat se l'ha de treballar però la recompensa sempre està allà dalt, esperant els valents!Un cop avall continuarem el circuit fent la circular entre boscam i màquia mediterrània entre les especies botàniques sobresortia la nostra palmera autòctona, el margalló, fent les delícies del meu company, que fàcil és acontentar aquest home!
L'únic bar de Pratdip ens esperava amb els braços oberts per oferir-nos una caçola d'olives i un parell de mitjanes, tot amenitzat amb les nostres viandes habituals (amanida de pasta de pot i revoltijo de sobres) amb una llauna de sardines inclosa, que ens omplí el butxe...., el que passa és que al cap de poca estona els del bar tregueren un parell de paelles que deunidó quina pintorra, així que només hi havia una solució, xerrar amb el gourmet per així aclarir assumptes sobre la nostra alimentació vers un altre dia d'excursió, l'home ens ensenyà els arrossos i un tros de carn de 20 kg de vedella per tallar a rodanxes ben grosses, i ens digué que quant vulguessim podiem reservar àpat....no hi hà dubte!!!La sobretaula la dedicarem a fer turisme pel poble, no veierem cap dip, en canvi de musulmans hi havia un bon cabàs, ja està bé, almenys hi ha vida, als cristians els hi va la ciutat....
Llabería, magnífica serra, un altre gran tresor aprop de casa.
Reportatge Fotogràfic
SaluT i Muntanya!
1 comentari:
punyeteros, ja veig com ús entreteniu. I a sobre, aquest cop la boira no ús ha desorietat...ja veig que n'anem aprenent, jejej. Aneu fent camí, que segur que ús atrapo, i més si al final hi ha paella.
Publica un comentari a l'entrada