“Una ascensió a l'alta muntanya és d'entrada un pretext per l'amistat."

11 de febrer 2010

NO NOMÉS VAN SER UNES PRÀCTIQUES D'ALPINISME A ULLDETER

L'últim dia del mes de gener, l'Albert i en Luis van decidir de passar-ho a Ulldeter, per realitzar unes pràctiques d'alpinisme abans dels pròxims compromisos amb les enyorades canals de neu.

El dissabte anterior (03/I/2010) vam partir des de Torredembarra al vespre, amb l'ojectiu de passar la nit en el cotxe, en algun aparcament pels volts de l'estació de Vallter2000. Tot i que ja estàvem preparats per dormir a sota zero, la nostra sorpresa es va presentar de bon matí quan, en comptes de netejar la part exterior dels vidres per la gebrada, vam haver de netejar el crostró de gel que es formà a l'interior.

Pel que no estàvem preparats va ser pel que ocorreguí a continuació: vam començar a pujar per la carrereta que porta a l'estació d'esquí que, tot i haver estat netejada per la llevaneus, no presentava un estat massa practivable. A més a més, no portavem cadenes i el cel amenaçava nevades durant tot el matí. Vam decidir, llavors, deixar el cotxe a la cruilla de la carretera amb el GR-11, caminar fins el refugi d'Ulldeter i, en qualsevol pala de neu prou rosta, treure les cordes. A mesura que anàvem caminant (seguint la traça d'alpinistes més experimentats i amb les coses més clares),ens adonàrem que el dia estava millorant a passos de gegant i que conduir el cotxe fins les pistes i pujar al Gra de Pajol Petit per una de les seves canals, (objectiu de la jornada) no era tan arriscat com pintava.

La "tonteria" es va apoderar de nosaltres i de retruc, van aflorir els comentaris per justificar la nostra decissió. Xino-xano, en dues horetes, vam resseguir la línia elèctrica que perfila la vall del Ter i vam petar al refugi. Des d'allà contemplàrem el reguitzel de cordades que pujaven les innumerables canals del Gra de Fajol Petit.


Un cop apaivagada l'enveja amb un brou calent, decidírem desfer el camí i buscar el nostre camp de pràctiques, (per no perdre la tècnica del ràppel, el polipasto o les reunions). Gratificats amb un tobogan improvisat de neu, encetàrem la tornada una mica més animats, amb ganes de trepitjar neu i, en menys mesura, el glaç que s'amagava a sota (els "talegazos" van ser freqüents).

A mitja tarda, quan ja portàvem un parell d'horetes penjats d'uns arbres i amb la satisfacció de recordar bé les 4 lleis bàsiques del xitxarel·lo alpinista, vam decidir recollir el fato. De tornada cap el cotxe vam descobrir que el dia no havia estat tan dolent doncs descobrírem una nova manera d'atansar-nos al nostre bressol alpinistic per antonomasia (el GR-11). També vam fer una mica de cames carregant tot els ginys, vam refrescar la memòria i, a més a més, el temps ens estava regalant una nevada majestuosament pausada. Tot era tan bucòlic! To France, de Mike Oldfield, va tornar a sonar pel meu cap...

Tot i que a Sant Joan de les Abadesses (el nostre birròrum del jorn) la neu amenaçava deixar-nos aillats, ens va perdonar fins passar Ripoll. Fent tabola amb la TIFAni al cotxe, (es va quedar allà o me la vaig emportar amb mi...?) vam realitzar una gran descoberta gràcies a Catalunya Express de Ràdio 4 RNE... "Qui ens ha robat el barri "de Geronación.


Apa, aquí queda això, com a
homenatge a les indecisions i cagades
dels principiants alpinistes.

El cotxe ens volia comunicar alguna cosa...
crec que volia dir "Trempapics...
treieu-me d'aquí..."

eN pOTAVERDA

Epíleg: abans d'acabar (pels qui encara tinguin empemta d'empassar literatura "èpica") vull deixar palès un record que m'acompanyarà per tota la vida. Al gener del 2001, quan vaig començar a mostrar un estrany interès per la muntanya, vaig convèncer a mon pare per a que m'acompanyés en tren a l'estació de la Molina... per a trepitjar neu. Seria la primera exploració pirinenca de tantes que he fet fins avui.


Va ser un dia brom, de pluja. Les pistes eren tancades per manca de neu, i vam passar el dia aixoplugats a l'estació. La jornada va ser trista, però hi va haver un sentiment (que mai he arribat a saber descriure amb mots o adjectius) que va...



Única imatge que es conserva d'aquell enigmàtic dia
de 6 de gener de 2001:
mon pare contemplant les pistes de La Molina des
de l'estació de ferrocarrils.

...predominar; una cançó que vaig sentir a l'andana de l'estació de Sants, just abans de pujar al tren, m'ha acompanyat des d'ençà, i és la manera més maca que ser d'expressar aquesta innominable sensació.

Massa casualment, pocs dies després de la nostra estada a Ulldeter, he trobat la versió perduda que necessitava per vestir-la, encara, de més força i misticisme...




3 comentaris:

Aka ha dit...

La tiffany no ha aparegut pel cotxe, o sigui que dono per fet que te la vas emportar de passeig! :-D

Va ser una gran jornada, si senyor!
De txitxarel·los n'està plé el món, però nosaltres els superem amb escreix, ens podem sentir orgullosos! :)

Molt bona cançó ;)

de secà ha dit...

Esteu fets uns mestres, de txitxarel·los o d'alpinistes, me's igual, sempre sereu els meus mestres... I el més important, feu cara d'haver-ho passat de conya, que es la primera llei que s'ha de complir sempre.

marietadelullviu ha dit...

Sí, sí, vosaltres us ho vau passar de conya però el pobre cotxe que es va gelar per fòra i per dintre!! Jajajaja!!! Què fort! Petonets!!!