“Una ascensió a l'alta muntanya és d'entrada un pretext per l'amistat."

27 de desembre 2009

mai es massa tard

Diumenge 27 de desembre. Excés de torrons, neules i polvorons.... S'hi ha de posar remei.

Tot i que el genoll no està al 100% (motiu pel que vaig desestimar la primera raquetada de l'any), em dirigeixo a Montserrat. Aquest cop no he quedat sol, m'acompanya el meu progenitor, que als seus 60 anys passats no hi ha qui l'atrapi.

Sortim del Bruc i encarem el clot del tambor, un dels desaigües naturals de Montserrat. El camí no es pas senzill, hem de començar a posar alguna mà i les roques estan molt molles.


Miro al jefe i segueix molt bé, ha superat la prova.... cap
amunt que fa pujada. Aprofitem per fer una paradeta a la cova de l'arcada, indret espectacular.

Com no, les cabres ens venen a veure, i tot i que les tenim a la muntanya del davant, podem observar con progressen sense dificultat, son 7, contant-ne una de petiteta. A mon pare li cau la baba, s'ho està passant d'allò més bé.

Continuem pujant cap al torrent de les grutes. Aquí el desaigüe es queda molt engorjat, i arribem al pas del princep; escalons i apali, que això no ha estat res; veig a mon pare pujant con un nen petit, jejeje

Un cop sortim del desaigüe encarem cap al refugi Vicenç Barbé. Aquesta es la zona més freqüentada del dia, on ens trobem altres excursionistes amb els qui fem la xerradeta (que si
queda molt pel cremallera, que si a dalt no venen entrades....).

Ens desviem cap al gerro i el timbaler. La zona es molt maca i es pot observar l'erosió de l'aire. A més, es una zona que es veu molt bé des de la carretera, amb el que segur que quan mon pare hi passi amb el camió pensarà: jo vaig estar allà dalt.

Com no, foto de guerra dalt del timbaler.

La baixada es una mica empinada, amb la roca molt molla, però ho baixem sense problemes.

Com m'agrada anar a la muntanya amb mon pare que, com ell sempre diu, ho ha descobert tard, però això no vol dir que no hi pugui anar. Ja veieu, un altre trempapics amb potencia...

4 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Tens raó, mai és massa tard...a condició que no sigui massa tard.
Felicitacions al teu pare. I a tu per la part que et toca.

marietadelullviu ha dit...

Ja veus, "de tal palo, tal astilla". Que bé que se us veu a tots dos per l'estimada muntanya!!!! En plena forma i una manera molt sana de pair dinars, sopars i de més :)

En PotaVerda ha dit...

Quines fotos més emotives. Espero que pogueu compartir junts aquests moments tan macos durant molts anys.

Aka ha dit...

I tant! Ja tenim un trempapics més!
Felicitats a tots dos per l'excursió i tot plegat! ;)