“Una ascensió a l'alta muntanya és d'entrada un pretext per l'amistat."

12 de desembre 2009

2 QUIPIS AL MONTEIXO?? (1ª part)

Tot es contagia, menys la formosor... així que un nou infectat (l'Albert) i en PotaVerda no van poder esperar massa en tastar un pic mític de l'infecciós Pallars Sobirà (oh! regne sempitern de grans muntanyes pirinenques...): el MONTEIXO.


El 21 de novembre de 2009 vam sortir cap a Àreu, a la Vall Ferrera, per tal de realitzar un escamall circular que ens portès fins els 2902 metres d'altura d'aquesta monumental muntanya. Degut a que no em veia amb el cor de proseguir per un caminoi una mica empipador per la suspensió del cotxe de mon pare... en comptes d'arribar al Pla de la Selva, (punt d'arrencada de la ressenya que portàvem) vam aparcar a prop del Pont de Sorguen (hijo de Arathorn, nieto de Elrond...), a una mica més d'un kilòmetre al nord de la Força d'Àreu. En el mateix punt d'estacionament una dona que just sortia per enxampar la seva parella, ens va pintar la cosa ben fàcil: des d'allà podríem pujar a barraca, reseguint el barranc de Crusos.
El resultat: pujar 1600 metres en 3500 metres aproximadament de projecció en pla (hipotenusa de 3848 m). Tot just atravessar la Noguera de Vallferrera, i pocs metres després d'iniciar la pujada jarta ja ens vam creuar amb la dóna... amb pintes d'estar feta caldo i endrapant com una boja jijiji..; seria un avís del que ens esperava...?

Res de dificultats: l'excursió fins la cuculla es va repartir entre boscos de pi negre travesats per rierols primer; per pletius, clossos i algun folc despistat d'ovelles segon; i per uns prats alpins empinats i conats de tarteres per acabar. Tot un plaer pels sentits... excepte per l'oïda, car durant tota el jorn un helicòpter del servei d'extinció d'incendis va estar sobrevolant la vall, amunt i avall, recollint aigua per remullar una borda incendiada, just al vessant contrari pel qual nosaltres pujavem. De totes maneres... ole pel curro ben fet.

Lluqueu la fumera a l'altra banda de la vall a la foto de més amunt...

Un cop al peu del nostre objectiu, i ja quan portàvem 3 hores de rosta pujada, vam trobar un altre cop signes de vida muntanyenca, més concretament 2 muntanyencs que no anaven pas junts. Envoltats d'una fina capa de neu que cobria un coll sense nom, i abans d'atacar el cim, ens vam abrigar doncs a muntanya, a part de fred, també acostuma a fer una mica més de vent que a la plana...

Les vistes al Monteixó són espectaculars... aquí un testimoni:



La fita es mereixia un bon àpat a mitja baixada, amb una vista espectacular i una música helicelestial. També vam tenir temps de refer alguns mollons i de gaudir de l'arquitectura tradicional muntanyenca.

Abans de deixar la vall, vam aprofitar per fer una visita a la tenda del Ecomuseu de les Vall d'Àneu, a Esterri d'Àneu, on vam fer acopi de simbologia 100% pirinenca, per lluir davant els col·legues; yea man!

Cal pensar, però, en tastar-la un altre cop pujant La Cuita el Sol: una barreja de conte d'en Pep Coll i de competició esportiva; no pot ser més temptador.

Tot plegat, una encertada sortida sense més novetats si no fos per un petit incident... bé, això ja pertany a una altra història... de quipis...



Reportatge fotogràfic de l'Albert



En PotaVerda



3 comentaris:

marietadelullviu ha dit...

Uo!! Quina sortida més maaacaaaa!!! I sí, el soroll d'helicòpter molesta però més molest i sobretot trist, seria tornar un altre dia i trobar tot de terra cremada. Molts muacks super muntanyencs!! Yeah, I'm girl!! ;p

de secà ha dit...

apali, com us cuideu.... ja m'explicareu que es això de quipis, jo em pensava que ens deiem trempapics, jejejej

Aka ha dit...

El pirineu mai et deixa indiferent, va ser una jornada històrica pels trempapics, primeres petjades per aquestes maravelloses contrades i no seran les últimes, a la próxima espero veure moltes més petjades ;)

Quipis, és una història que ens va passar tot just baixar de les alçades a la plana, ja se sap que a la plana la gent s'envileix.
El company ho explicarà amb tot luxe de detalls.