LA CORONA DEL FRESER

Molt bon dia a tothom. Dissabte dia 25/VII/2009 en Magí i en Luis van tornar a sortir juntets-juntets per a realitzar una meravellosa travessa; provisionalment la nomenaré...
LA CORONA DEL FRESER.

Tothom coneix l'Olla de Núria, però pels volts del Pirineu Oriental i a prop d'aquesta arxiconeguda ruta, també trobem la capçalera d'aquest afluent que alimenta al jove Ter. Per començar l'excursió vam deixar el cotxe al molt freqüentat aparcament de l'estació hivernal de Vallter 2000. De sobte, a les 9:30 (una hora després de començar a caminar), ja erem dalt del Bastiments (2881 m). Així de pimpam: només ens vam aturar 1 nanominut al Coll de la Marrana per què em pugués posar una jaqueta doncs el vent, com quasi sempre allà dalt, cardava fort. A destacar l'empemta d'en Magí que, malgrat haver-li penjat un carro ple de pedres a les espatlles hagués pujat amb els mateixos collons que com ho va fer. Seguidament, baixàrem per la carena que envolta el naixement del Freser a encetar la següent meta: el Pic de Fresers (2835 m).



El recorregut va ser força xiroi: les caigudes exposades, les pedres tallants i les pujades rostes es succeïen (sense gaire risc) mentre trepitjàvem la línia imaginària que és la frontera amb França:

- Hola, bon dia!
- Bonjour, ça va?
- Això rai, ça va très bien!



I així semblava que anàvem conversant amb els estanys de la privilegiada vessant septentrional dels Pirineus, una zona que cal explorar. A dellanet del Fresers, es troba el Pic de l'Infern (2869 m), amb la seva modesta creu. I xino-xano, embadalits per la visió dels prats verds i la roca nua d'aquesta contrada, vam seguir fins el Coll de Tirapits i el Coll de la Vaca, on el GR-11 embranca per la part oriental el seu recorregut per l'Olla de Núria. A sota, un petit refugi servia de punt de trobada d'una gentada procedent, segurament, del Coll de la Marrana. Després de topar-nos amb alguns companys de jornada muntanyenca durant el nostre recorregut, finalment ens vam trobar tots sòls, envoltats de majestuositat; érem al Puig de Tirapits. Volant pel cel, un parell o tres de grans rapinyaires eren els únics éssers que es trobàvem més amunt que nosaltres; a mitja altura, aliens a la gent que hi passejava pel Camí de Núria, un ramat d'... isards... jeien plàcidament; encara més avall, un grup de vaques pasturaven sense destorb. D'aquesta manera va ser com nosaltres, envejosos d'aquesta tranquil·litat, vam saltar per una petita tartera i vam aterrar junt a les vaques per fer un mos i cavil·lar sobre la vida. Tot seguit vam tornar cap el Coll de la Marrana. El cas és que tots dos ho estàvem desitjant però clar, algú ho havia de confirmar tot enfilant l'últim tram...

què? dóna temps a fer el Gra de Fajol..., oi? - Sí, no? - I després ja mirarem com baixar fins el refugi... - Sí, sí, vinga, vinga...

Dit i fet, s'havia de terminar la jornada pujant a un clàssic entre els clàssics. Sense les forces que catapultaren a Magí a l'Olimp del Bastiments de bon matí, però no sense cor, vam coronar el quart pic de la jornada, de 2708 m. La baixada ens va regalar un dels moments més emocionants que qualsevol muntanyenc pot trobar-se: un camí totalment nou i tècnic que, tot i que no sigui verge, cal reinventar per a que noves ànimes el puguin gaudir. I així va ser com vam recórrer mitja carena que porta fins el Gra de Fajol Petit, per després abocar-nos per una tartera molt irregular que pel vessant Nord de la muntanya ens portà directament al Refugi d'Ulldeter. Les parets de pedra que van restar les nostres esquenes eren espectaculars.





VAJA TELA
AMB EL GRA DE FAJOL I LA TARTERA...!!




Vam creuar lliscant el Refugi on, casualment, el Centre Excursionista de Catalunya celebrava, amb un dinar popular, el centenari de la inauguració de l'antic refugi i el cinquantè aniversari de la inauguració del nou. Quina llàstima no haver estat més curiós (l'home botifarrer poca informació ens va donar): hagués estat maco participar mínimament en aquest esdeveniment! Però a nosaltres, el que més ens interessava, era fer una birra. No hi hagueren braves, però sí que ens acompanyà una entretinguda final d'etapa del Tour on en Contador s'assegurava el seu segon triomf al país veí.

Visca l'esforç i el patiment que ens porta cada dia a ser més feliços!

Això va pels muntanyencs i els que, en el seu esport, es deixen els budells encara que sigui per 4 rals.

Fins la pròxima.

En PotAVerda