“Una ascensió a l'alta muntanya és d'entrada un pretext per l'amistat."

15 de maig 2009

Estirant les cames

Feia dies que anava boig per xafar una mica de neu, hi havia de posar solució.

Dia escollit: 02/05/09
Objectiu: Montsent de Pallars (2.883m)
Membres: La Duna i jo mateix.

Com es habitual en mi, vaig fotre una bona matinada i a les 8:30h ja tenia el cotxe aparcat a l'embassament de Sallente, després de contemplar les barbaritats que pot arribar a fer la mà de l'home, però que ara no explicaré perquè em fico de molt mala ostia (han deixat la Vall Fosca feta una merda, fills de p.....ta; ala, ja em sento una mica millor).

Com anava explicant, mentres jo m'estirava una mica per començar l'excursioneta la Duna em mirava amb cara d'emoció....i també de son, jejeje. Per davant em quedaven 1.100m d'ascenció directa i molta neu.

Al poc de començar a pujar me n'adono que fa dies que no xafo la muntanya. Començo a bufar molt, mala senyal. Aprofito per parar i equipar-me degudament (grampos, piolet); la neu està molt dura. Tot i això, observo que la Duna se sent com a casa, les seves ungles estan fetes per això, sóc jo l'animal fora de context.

El paissatge es espectacular, com anyorava aquesta sensació.

Agafo un bon ritme i començo a guanyar alçada de forma ràpida. Això de portar un animal com a única companyia no es bona idea, la Duna camina molt més rápida que jo i, sense adonar-me'n, li estic fotent molta canya. Com m'agrada, jejeje.

Faig la primera collada, estic a 2.500m aprox. No veig a ningú, em sento el rei d'aquell regne. Les vistes són acollonant, tot plegat està molt nevat. Veig amics coneguts, com el Pala Pedregosa que ens va servir de despedida de la carros de foc (per cert, amb restes d'allau inclosa per la pala on un bon amic va intentar baixar fent la croqueta, ejeje).

I com no, el meu amic Peguera, amb la seva figura magistral i que,
per cent, encara no he pogut assolir. Tot lo bo es fa esperar.

Pujo un pel més i ja veig l'objectiu final. Després de borejar una mica, ataco el pic. Aquí la Duna s'acollona una mica, doncs el pendent es molt pronunciat i la neu està molt dura. Ella escull una ruta amb més pedra, que jo segueixo.

Una apretada de dents i ja sóc al cim. Justet tres hores. Me n'adono que estic cansat, però les vistes em fan flotar. Fot un fred que pela, però em sento lliure; necessitava recuperar aquests sentiments que ara ja eren massa llunyans.

I després de la terapia, ara toca baixar, i això també m'agrada molt. Em foto uns quants trotes dels meus i començo a perdre altura com una pedra. Com m'ha costat pujar, i que poc que em costa baixar.

Estic animat i decideixor baixar "a barraca". Mal fet, m'acabo ficant en una canal amb molt pendent. He de lligar a la gossa perque em fa por que patini, ella porta grampons, però no porta piolet..... Passem la zona un pel més compromesa i recte fins al cotxe.

He baixar en 1h 30', baixada vertiginosa que m'ha fet sentir adrenalina, mmmmm, quina droga.
I tot plegat només m'ha costat unes polaines, doncs baixant corrent i amb la neu que es començava a estovar (m'enfonsava fins als ous, anatòmicament parlant) vaig fotre uns quants passos en fals i els grampons tenen aquetes coses.

I ara sols em toca esperar a la propera sortideta. I es que per temes que ara no venen al cas, ja fa molts dies que no xafo muntanya amb els companys de veritat, els trempapics. Tot i que aquest cop no vaig poder pujar amb ells, si que els vull dir que també van ser-hi molt present i que, inevitablement, els vaig trobar a faltar.


3 comentaris:

Aka ha dit...

Magí!!! Aquí una de les croquetes! Però la del Pota Verda va ser millor, més contundent, la meva va ser més plàstica...JAJA!!!

Homeeee, k et trobem a faltar tiu, i a l'altre bitxo igual, a vere si solucionem la nostre vida atzarosa i ens reunim de nou!

Que hi han molts reptes pendents!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Deu fer uns vint-i-cinc anys que a uns dos-cents metres d'alçada del cim ens vam haver de retirar per mor del genoll d'un company.
Va tenir la part positiva de ensenyar a les nostres filles, la del company i la meva, que no es pot anar mai al límit: a la baixada el pobre noi les va passar putes de veritat.
Des d'aleshores ha quedat pendent. O sia que ha quedat definitivament pendent.
Enhorabona pel gaudi!!

Marietadelullviu ha dit...

Segurament la Duna era la gossa més afortunada i més feliç del mon. Una forta abraçada.