Potser van ser els quasi 400 km. fins arribar al destí, potser el patir un parell de nits d'insomni just abans de tirar amunt, potser l'inici d'un petit encostipat, potser la calor i la suada que al inici de la caminada em feren maleir la roba inadequada (massa hivernal) que portava..., potser tot plegat, no ho sé pas, però malgrat tot el patiment d'aquella jornada maratoniana vaig arribar feliç a la tenda motoritzada en que s'havia convertit el meu cotxe, m'havia vençut a mi mateix, havia assolit el cim del Castillo de Turbón (2492 m.)Sortirem del poble de San Martin de Veri enclavat a la magnífica Vall d'Isábena, endinsa'n-nos en un magnífic bosc, seguirem un caminet costerut que ens portà a una collada on perdérem el rastre momentàniament, bosc a través trobarem la solució als nostres problemes, som així d'ogres...
Un cop trobat de nou el caminet travessarem un parell de collades més ja en un terreny força més obert, ramats d'isards ens observaven mentres ens apropàvem a l'última vall que hi havia entre nosaltres i el cim, una vall tancada, nevada i plena de choves que amb els seus renecs feien més feréstega si cap la contrada, un núvols amenaçadors encapotaven el cel...
El company tingué els primers dubtes, encara faltaven hores de camí, el temps començava a girar-se i ens podia enganxar la foscor en plena baixada per zones una mica perdedores..., endavant li digué, endavant que podem....
Ens calçarem les raquetes i començarem la feixuga pujada per aquella vall interminable, el company que estava pletòric físicament anava obrint via, jo anava patint en silenci, seguint cada pas del meu amic com si fos propi, em posava petites metes, fins aquella pedra..., fins aquella clapa, fins on s'ha parat ell...., i així anava avançant.
-Estàs segur de continuar? Pensa que com més dalt més fotrà tirar enrere...
-.....nem, nem...
I arribàrem a la collada, i sabia que havíem vençut, sabia que ho teníem a tocar, no hi havia marxa enrere possible, vaig mirar al meu company, somriguérem.
Ens descalçarem les raquetes i férem els últims metres per la carena fins arribar al cim, unes vistes espectaculars, una timba a la nostre espatlla esfereïdora i una felicitat absoluta, amb càntics i dedicatòries...
Després vingué la duríssima baixada, on el cos deia prou, però el cap manava continuar.
El patiment tingué sabor de glòria.
Arribarem just quant és feia fosc, just per sopar i sentir la pluja caure a reser.
Gràcies amic meu per ser com ets, sense tu no ho hagués aconseguit, amb tu on sigui!
Reportatge Fotogràfic AkaReportatge Fotogràfic Potaverda
SaluT i Muntanya!
2 comentaris:
És veritat, quant més dura és una fita, més s'assaboreix l'èxit. I quan sents que no pots més però el cos i la ment et diuen perquè no? I tires i tires i pots i aconsegueixes. Buf, l'adrenalina i la feliçitat es disparen. M'alegro moltíssim que de que hàgiu gaudit tant :D
punyeteros, que bé que us ho passeu....
Publica un comentari a l'entrada