Màgic Montsant

Totes les excursions em deixen una petjada que restarà dins el meu cor per sempre, però de vegades n'hi han d'especials, d'aquelles que mentres les fas ja tens la impressió que pel que sigui són rodones, que ets sents especialment a gust, que intueixes quelcom de màgic...

Era la primera vegada que visitàvem la serra del Montsant, espai eremític per excel·lència de les comarques del sud, una serra plena de coves, còdols, boscos, matolls, avencs, fonts, espais torrats pel sol i d'altres d'una humitat exuberant...i sobretot, una tranquil·litat i un silenci ratllant lo inhòspit...

La nostra aventura començà a l'emita de Sant Joan de Codolar, habitada per una simpàtica monja, de nom Montserrat (en aquell moment no sabíem com és deia), que ens indicà el camí a seguir, apart d'oferir-nos menjar i beure, començava bé l'excursió...

Seguint marques blaves i grogues ens endinsàrem a la canal de sant Joan, on ens esperaven apart d'una vertiginosa pujada, grimpades i tres graus equipats amb ferros, així donàvem emoció i duresa a l'assumpte, i més amb l'ambient gòtic que ens vam trobar, fred, núvols i una boira pixadora que no deixava assecar la roca, més aviat la roca semblava un brollador d'aigua... gran ambient doncs!!!

El primer grau, semblant a una escala és feu fàcil, en el segon ja tinguérem més problemes, no per la dificultat tècnica (que era escassa) sinó per la relliscositat de tot plegat, difícil adherir-se a la roca, un pas en fals i...., arribàrem al tercer desprès d'una breu grimpada, la cosa és complicava una mica més, vam salvar el primer pas, però les següents "tes" que ens esperaven semblaven massa relliscoses pel nostre gust, i la caiguda podia ser espectacular, o sigui que buscàrem un camí alternatiu per seguir amunt, el trobàrem anant camp a través practicant una mig escalada entre branques fuetejants, fang i arbres salvadors, ho havíem aconseguit, ja érem a dalt! Xops però contents! Només mancaven uns breus minuts i ens plantàvem dalt de la Serra Major, una carena immensa amb unes vistes espectaculars, des de els Ports, la serra de Llaveria, Prades, el Pirineu, el mar....excepcional atalaia!
Una estona més i ens plantàvem a la Roca Corbatera (1162 m.) cim del Priorat, i és clar del Montsant i com que estava ben aprop també férem la Punta de la Serra Major (1158 m.) on en Pota Verda trobà unes ulleres de pasta, si algú n' és el propietari i llegeix aquestes línies ja sap on paren...

A partir d'aquell moment no teníem pla establert, només l'afany d'explorar aquell nou territori, dolça llibertat!!!
Caminant per l'ample carena arribàrem primer a la cova del Meloner, una gran cova amb vestigis d'antics murs i d'allà ens encaminàrem a l'anomenada cova Santa, un avenc profund que no exploràrem tal com és mereixia ja que estava negat d'aigua, allà menjaren un primer mos mentres signes a la roca i algun ciri mig consumit feien recordar que ens trobàvem en un indret espiritual...

Seguirem el nostre caminar fent alguna parada obligada per admirar el paisatge un, i l'altre per fer d'horticultor (que això no són calçots, nen!) i començàrem a pujar (ja que havíem perdut certa alçada) fins arribar de nou dalt de la carena.

I de sobte aparegué, una guineu que avançava per on moments avans ascendíem nosaltres, és parava, ens mirava, i seguia apropant-se fins encerclar-nos, mirant encuriosida, ensumant...així durant uns màgics minuts fins que l'animaló és cansà de nosaltres i prosseguí el seu camí tranquil·lament, genial. La muntanya ens enviava un missatger :-D

Després d'aquella experiència faunística férem via cap al pas del gat, ja endinsant-nos a les entranyes del Montsant i últim pas equipat que passaríem aquell dia, una cadena i un estret pas (nosaltres som prims però fins i tot passant de costat ja teníem problemes!) van fer el fet, molt bonic!

Després de passar una idíl·lica cabana de pastors envoltarem una cinglera on una torrentera baixava amb força...pel mig del camí!!!! Quina alegria d'aigua! Doncs som-hi! Anàvem avançant pel mig del rierol refrescant les botes (que és noti el Gore!) Ja començava a fer caloreta i aquella aigua fresca no enutjava pas!

Per fi arribarem a l'ermita de Santa Maria de Montsant on férem un altre mos, només ens quedava rodejar la muntanya per un bonic camí encinglerat guaitant la vall als nostres peus, passant aprop d' Albarca. En un dels miradors veiérem una bonica mostra pessebrista amb unes dites molt encertades i ja arribàrem de nou a l'ermita de Sant Joan de Codolar, completant així aquesta circular meravellosa per la serra del Montsant.

I s'obrí la porta de l'ermita sortint per ella la monja Montserrat, ens digué si volíem quelcom de menjar, Unes pomes? Vinga doncs, unes pomes, ens convidà a passar a casa seva i allí, mentres endrapàvem anàvem xerrant de tot una mica amb aquella dona que ens causà gran impressió, trenta-dos anys visquen sola a l'ermita, amant de la flora i la fauna, enamorada de la serra i super muntanyenca (ens explicà unes quantes vies equipades i ferrades de la zona recorregudes per ella), la veritat, va ser un colofó genial per la gran excursió d'aquell dia.

No et preocupis bruixa Montserrat, tornarem a ca teva, al Montsant.

Reportage Fotogràfic Aka
Reportage Fotogràfic PotaVerda

SaluT i Muntanya!