“Una ascensió a l'alta muntanya és d'entrada un pretext per l'amistat."

09 de març 2009

Raquetada pel desert del Carlit

Per fi! Els Trempapics troben un raconet en les seves ocupades vides per gaudir del seu medi natural, la muntanya!

La predicció meteorològica fóra benigna aquell dia de carnaval i ens encaminàrem cap a la Cerdanya nord, cap a terreny expoliat a Catalunya temps ençà per tractats de mal fer entre el Regne d'Espanya i l'estat Francès, raig els caigui al cap! Collons!

Ens vam pendre un café amb llet i un exquisit croissant en un bar de carretera al poble de Montlluís, i després vam fer via cap a l'estany de la Bullosa, des d'on sortia la nostra ruta vers l'objectiu final, el Carlit (2921 m. ), gegant de tota la Cerdanya.

Per una carretereta ben acondicionada i plena d'animalons que creuaven al nostre pas, ens vàrem atançar fins que topàrem amb una barrera, a 5 km. de l'estany la carretera restava tancada (no s'havia netejat de neu), o sigui que ens equipàrem degudament i començàrem el nostre caminar per la pista nevada, un temps extra que més endavant ens passaria factura...

Arribàrem a l'estany de la bullosa on un vent fort i fred ens donà la benvinguda, ja no el deixaríem en tota la jornada, menys mal que el sol lluïa amb intensitat al cel...

Un petit corriol enmig del bosc conduïa al anomenat desert del Carlit, un maremàgnum excepcional de dunes de neu i estanys gelats envoltats de grans muntanyes i d'una vista prodigiosa, realment un paratge especial, el nom de desert li escau com anell al dit, almenys a l'hivern...

Ens calçarem les raquetes i seguirem la traça deixada per altres excursionistes. La veritat és que caminar per aquells paratges en aquestes condicions hivernals és un plaer difícil d'explicar, el cruixir de la neu sota els peus, el sol i el vent cremant el rostre, la pròpia respiració acompasada, el paisatge superb...

Per fi arribàrem al peu del Carlit, una columna d'esquiadors de muntanya pujàven per la pala inclinada, nosaltres amb les forçes apunt però derrotats pel deu Cronos (els 5 km. del principi ens pasaven factura en l'horari) decidirem deixar el Carlit per una altre ocasió i encaminar-nos cap a una de les muntanyes que teníem a la vora, teníem energía per cremar i un munt de ganes!!!

De gramponada en gramponada pujàrem l'exigent pala fins arribar al coll on un ventet d'alló més simpàtic ens rebé, el nostre amic de secà mantingé un encontre més apassionat amb ell i se li glaçà el cap, decidirem per votació baixar cota en busca de temperatures més agradables, per 2ª vegada s'ens escapava la possibilitat d'assolir un cim, però en de secà sobrevisqué a l'experiència, el més important naturalment, i aprengué una lliçó, el gorrito és indispensable ja que pel cap s'escola gran part de l' escalfor corporal!

La baixada esdevingé llarga i feixuga, però tingué els seus moments cómics en forma de caiguda (Eh! Rankor!), un extrany home-follet que esquiava sense descans i un retrobament amb una ex-companya del curs d'Alpinisme del Cec que últimament me la trobo cada dos per tres (quin millor indret per retrobar-nos!)

Bé, va ser, com sempre, una bonica experiència que malgrat no assolir els objectius fixats ens va servir per reunir de nou els Trempapics al complet (ja era hora!), sumar experiència i utilitzar les eines hivernals (Raquetes, piolets, grampons, roba i pals) a tope!

Fins la propera! Que estem llençats!!!

Reportage Fotogràfic d'Aka
Reportatge Fotogràfic de secà

SaluT i Muntanya!

2 comentaris:

de secà ha dit...

a mi em va quedar pendent estrenar el gorrito, jejeje; per la propera tranquils que el portaré.

Marietadelullviu ha dit...

Sempre esteu a punt per assolir pics així doncs no hi ha problema ("no problemo") si ara no, a la propera, segur! ;)