“Una ascensió a l'alta muntanya és d'entrada un pretext per l'amistat."

19 de juny 2012

En el Moncayo hace frio


A finals d'Abril, i descartant altres opcions menys viables per la climatologia, decidirem fer via cap a terres castellano/aragoneses, pujar el Moncayo era el nostre objectiu, les prediccions en aquesta zona tampoc eren per llençar coets, però de "perdidos al rio", com diuen els castellans.

La tranquil·la població de Cueva de Ágreda ja ens rebé amb un cel encapotat i una temperatura més aviat fresqueta, la muntanya ni es veia, però almenys la pluja ens respectà la tarda/nit.

Al matí ens vam aixecar amb un xiri-miri persistent que ens feu renunciar al nostre propòsit de pujar la muntanya (seguíem sense veure-la), decidirem doncs de fer una passejada per la contrada. En un breu espai de temps vam tenir de tot, pluja, pedra, aiguaneu, sol..., vam fer bé de renunciar aquell dia.

Dinaret a Ágreda i visita turística d'aquesta antiga població d'orígens àrabs. Allà va ser on per primer cop vam veure el Moncayo desde la llunyania, una merenga blanca, més neu de la que pensàvem, i no havíem portat gaire equip hivernal pensant, il·lusos de nosaltres, que de neu ben poca en trobaríem...

Ja que hi érem ens vam apropar al cantó aragonès per veure la perspectiva des d'allà, estàvem rodejant la muntanya com si fóssim llops guaitant l'indret més feble per atacar...

Ens vam apropar al Santuario de la Virgen del Moncayo, d'on sortia la via normal cap amunt i malgrat veure-ho fumut, vam decidir que l'endemà ho intentaríem per aquesta via.


I on dormiríem aquest cop? Doncs res millor que plantar la tenda en una terrassa de luxe en un dels indrets d'obligada visita pels fans del misteri i l'esoterisme, el Sanatorio de Agramonte, val a dir que a primera hora de la tarda allò semblava un parc temàtic, famílies senceres pul·lulaven pel recinte ruïnós buscant vestigis de quelcom enigmàtic, un altre cosa fou al vespre i nit, ni una ànima apart de nosaltres..., i mira que ens vam empassar els capítols dedicats al programa de la Cuatro "Cuarto Milenio " del inefable Iker Jimenez, per tal de suggestionar-nos, i per acabar la feina vam fer una volteta pels tètrics passadissos del recinte a plena nit, però ni així tu!



Desprès de passar una agradable nit protegits de la incessant pluja de l'exterior, vam recollir els bartulos i vam pujar al Santuari per començar l'ascensió, ja de bon principi la neu aparegué (tota la nit nevant) però el camí era fàcil i clar, i la bellesa de l'indret era magnífica.

Però a mesura que deixàvem els terrenys protegits del bosc i anàvem guanyant alçada els elements començaren a jugar en contra nostre, cada cop més gruix de neu, a cops gelada i un ventet que anava guanyant força junt amb uns núvols amenaçadors ens convidaren a girar cua. I com nosaltres tots els que ens havíem trobat pel camí, avui la muntanya es resistia a ser pujada. Això si, vam aprofitar per atunyinar-nos una mica a base de  boles de neu :-)

Ja ho diu la dita, "En el Moncayo hace frio"

Tres dies de puta mare, pujar o no pujar sempre es secundari.

Reportatge Fotogràfic Aka
Reportage Fotogràfic Potaverda

Track

SaluT i Muntanya!!!

2 comentaris:

Unknown ha dit...

OOoooh! que bonitos recuerdos!!! y que ganas de repertir amb els trempapics!!!

Una gran pena no poder intentar el canigó amb vosaltres!!! pero el Pedrafoca será nuestrooo!!!

sempre amunt!!!

Unknown ha dit...

OOoooh! que bonitos recuerdos!!! i que ganas de repertir amb els trempapics!!!

Una gran pena no poder intentar el canigó amb vosaltres!!! pero el Pedrafoca será nuestrooo!!!

sempre amunt!!!