“Una ascensió a l'alta muntanya és d'entrada un pretext per l'amistat."

07 de gener 2012

TORNEM AL TAGA, PERO JA NO ÉS EL MATEIX (ressenya d'una excursió feta gairebé 2 anys)

Després de gairebé dos anys de no parar, lamentablement, ni un minut a participar en el blog dels Trempapics, amb noves il·lusions i nou material (ordinador Acer nou de trinca, Ubuntu 12.04 (mil gràcies Raul!!), Windows 7 en una altra partició...) desitjo penjar antigues i noves ressenyes de les nostres aventures. Aquesta és una de les pendents...
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Mai és tard... aquí hi és...

Sempre que se surt a la muntanya, sinó tenim prou amb les sorpreses que hi podem trobar, ja ens preocupem nosaltres d’amenitzar la vessant més purament muntanyenca amb una bona dosis de cultura, historia, esport o amistat. No se quants cops haurem destacat aquest aspecte tan enriquidor, però sempre es bo de recordar-ho.



Com ara que escrivim sobre el cap de setmana del 20 i 21 de novembre de 2010, quan l’Albert i en Potaverda es van presentar dissabte al Festival de Cinema de Muntanya de Torello i, diumenge, van atacar per segon cop, però per un altre camí, el mític pic del Taga.



Com a bon aficionat al cinema, l’Albert va proposar d’assistir a la marató de pel·lícules premiades durant el festival, a les 22:30. Per veure una mica l’ambient, als volts de les 17 hores ja estàvem donants tombs pel poble. Tot i que tots els comerços eren plens de rètols de la trobada, d’exposicions fora del mateix teatre-cinema n’hi havia ben poques (o cap). Al rebedor del teatre només hi havia una petita selecció de nous llibres de muntanya de diferents editorials i, pel nostre goig, una bona mostra de com la muntanya estén els seus tentacles dins del novè art: el còmic.



Després del primer tast, i per tal de matar la gana (i les mes de 2 hores fins que comencés la projecció), vam decidir entrar al Tse-tse, bar recomanat que ens va sorprendre per varis motius:


  1. Els seus “bastons”: una mena de (...sobrenomenats al nostre país...) paninis amb noms ben originals i combinacions d’ingredients encara mes eixerits.
  2. L’ambient que, estic segur, va contagiar al Bar$a que sortia per la televisió... i que entre xerrada i xerrada va fotre 8 gols a l’Almeria.
  3. Les dones, noies, pubilles o tot allò de sexe femení que es movia per aquest local torelloní, d’allò ben maques!!!

Després de salivar i no tastar, vam apagar els nostres focs (bé, nomes havia un d'encés, i cremat!) amb una sessió de 3 pel·lícules: l’última, alpinística, no la mencionaré (“Al filo de lo impossible” a la 1 de la matinada fulmina mes que una nana), però les dues primeres (les premiades i de caire més escalador) ens van deixar embadalits. El patiment i esforç d’aquesta gent, de les seves gestes, és incomparable amb la dels 22 matats que van darrera una pilota. Amb la mateixa recompensa econòmica i pressió social que tenen els futbolistes, aquests paios ja estarien escalant el Mont Olimpus de Mart. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Per fer-los un bon homenatge, no vam pas penjar la caravana per bivaquejar a una paret de roca a 1000 metres, però ens vam “arriscar” a passar la nit en un descampat a la carretera entre Sant Joan de les Abadesses i Ogassa.


Al dia següent tocava fer el Taga. Es el segon cop que el fem però, com altres moltes coses, ho vam fer per un altre camí...




Un cop vam travessar el poble d’Ogassa, van prendre un camí asfaltat. Malgrat els dubtes que teníem sobre el punt exacte on la ressenya deia que havíem de deixar el cotxe, vam estar distrets gracies a la companyia d’una simpàtica (i ben maca!) ciclista, a la que vam obligar a aturar-se un parell de cops. Partint des de prop de l’ermita de Sant Martí de Surroca, a les 11:25, vam arribar a les 12:05 al coll de Pal. A les 14:20, després de plantar la senyera al Puig Estela...


...vam tocar el vèrtex geodèsic del Taga. 



Ens va sorprendre la carena tan maca que recorre la serra de Cavallers. Per la banda nord se’ns presentava la majestuositat dels Pirineus nevats, sobre el bonic poble de Pardines. Per l’altre, la immensitat d’un mar de núvols que cobria gran part de la Catalunya Central. 



Fent un mos, veiem vessar la boira cap a la vall de Segadell. 



Patíem en part per no poder trobar el camí de tornada, ja faldejant, entre la bromor, però el patiment es va tornar goig quan, esvaït el dubte de la traça, prop ja un altre cop del coll i a només 20 minuts del cotxe, va començar a nevar.



Aquest regal pels sentits ens va provocar una gran satisfacció personal: de cop i volta, en menys de 4 anys, ens trobàvem un altre cop fent un pic mític; per aquest motiu ens vam iniciar aquí, però començant de Pardines, amb un equipament desfasat, amb una curiositat que des dels anys de la descoberta dels sexe i les drogues segur que no teníem, amb un embrió d’amistat que no sabíem fins a on arribaria.



Ara, amb molta mes informació, havíem decidit una altre recorregut que, alhora, anava lligat a una altre manera de fer muntanya: equipats amb una altra roba (bé, no ben bé així, però millorant encara); gaudint, encara més, dels matisos de la naturalesa; amb molta més confiança en nosaltres mateixos; en definitiva, amb un altre esperit...




Per acabar de rematar el cap de setmana, les braves es quedaven curtes, i no vam tenir mes remei que omplir la gula amb un cucurutxo de xurros a una xurreria de Ripoll... Com veieu, vam tornar al Taga, però mai més res tornarà a ser el mateix.... 

Enllaços:
A les fotos de l'Albert
I a la ressenya pretesament resseguida...
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Aquesta ressenya la dedico, molt especialment, a l'Albert, el meu inseparable camarada de la muntanya. Sento el retard (Santa Paciència la que has de tenir...), i espero complir com mai.

Salut i muntanya! 

En PotaVerda