EN FRA GARÍ ENCARA NO RAPPELAVA A MONTSERRAT

Vet aquí un meravellós diumenge de setembre (12/IX/2010) que dos valents Trempapics es van atansar a Montserrat per practicar un dels seus entreteniments favorits: llançar-se per una corda entre freus i canals.

Però aquell dia va ser especial, primerament, per l’aproximació. De la mà d’un expert montserratí (esperem que no es faci frare), al més jove dels dos se li va obrir una nova porta a la muntanya màgica: un camí que surt de Collbató, enfilant a Sol ixent....

Per aquest mateixa vessant, pels volts del segle IX, vivia un ermità, en Fra Joan Garí. Aquest monjo, que estava tot el dia d’oració i que fins i tot, quan anava cada any a visitar el Papa, sota les seves passes naixien flors i feia vogar les campanes totes soles, contínuament demanava 3 gràcies al Cel: no caure en temptació de luxúria, ésser guardat de pecat de crim i no caure en falsedat.

Fora de tot problema celestial, l’equip muntanyenc es disposà a deixar-se caure, ja no als inferns, sinó per la canal de Santa Caterina. Equipada amb certes cordes nuades, però també amb salts de fins a 25 metres en els quals s’havia de comptar amb una corda pròpia, els va servir per posar en pràctica una enginyosa i diabòlica eina d’autodetenció del segle: el nus Maxard.

Però heus ací que un dia, el diable, envejós de l’asceta, va sortir per l’anomenat “Pou del diable”, dins de les coves de Salnitre de Collbató; i es va disfressar de frare per captivar-li el cor. Un cop li tingué confiança, el dimoni li va parar un parany: va endimoniar una filla de Guifré el Pilós, el qual la va enviar a Montserrat per a que Fra Garí li guarís. Un cop allà, temptat pel dimoni i per la bellesa de Riquilda, va caure en pecat, i el fingit frare li va aconsellar que la matés per evitar descobrir-lo .

Per altre banda, els dos sagals, en la seva descoberta muntanyenca, van embogir de felicitat en veure les meravelles d’aquell nus que els hi permetia dominar el medi funicular. I tot d’una, se’ls hi va presentar el pecat: uns esbarzers amb banyes i cua que els temptava amb unes saboroses mores. Com en fra Garí, van caure en pecat.

Descoberta la careta del Banyeta, el clergue va anar a confessar el seu pecat al Papa. Pel seu camí va enfonsar pedres pel pes de la seva falta, va emmetzinar les flors i va cremar la terra. A Roma el Papa li va condemnar a ser una bèstia, doncs com una bèstia havia pecat. Fins a 7 anys diuen que es va passar pelut i amb les 4 extremitats a terra, fins que va ser caçat i portat com a fera curiosa davant el mateix Comte de Barcelona, durant un convit. Després de fer riure tota la taulada amb salts i magarrufes, un infant (el príncep Miró) li va fa fer saber que estava perdonat, tal i com el pontífex va predir. Ja dret, dempeus, va explicar el succeït i va mostrar el lloc on va enterrar la princesa, que era miraculosament viva gràcies a l’aliment que li donava la Mare de Déu.

Els joves trescadors, horroritzats per la seva golafreria, van voler redimir-se buscant la gresca castellera a Collbató. I que millor penitència que prendre’s unes mitjanes i unes prodigioses braves, satisfets d’haver tastat les bondats de la divina tècnica rappeladora.

PD: el meu més sentit record a un llibre que, des que vaig fer 6è d’E.G.B., ha tingut un sempre un forat preferent en el meu palmar: “Les millors llegendes populars”, de Joan Amades. Un autèntic tresor per a Catalunya que m’ha ajudat a recordar aquesta història.

En PotaVerda