“Una ascensió a l'alta muntanya és d'entrada un pretext per l'amistat."

23 de setembre 2010

ATAC AL SUBENUIX

Divendres dia 6/VIII/2010 cap a les 5 de la tarda, un altre cop la parella més de conveniència del món mundial i portadora de la bandera Trempapiquera allà on calgui, es va decidir a agafar el cotxe i coronar un cèlebre pic: el Subenuix..

L’estratègia de la campanya era novetat: realitzar una aproximació vespertina per fer nit en bivac o refugi lliure, i l’endemà encetar l’atac al cim.

Així doncs, guiats pel Magí, dos muntanyencs van deixar el cotxe a l’aparcament de l’estany de Sallent i a les 8 del vespre van començar la pujada fins les vies de l’antic trenet de les obres del complex hidràulic que aglutina l’estany Gento.

Un cop travessat el telefèric, el camí es va fer del tot muntanyenc, i només gràcies als coneixements del terreny del sherpa i a les frontals (que vam haver d’encendre a quarts de 10) vam arribar a un refugi agençat per l’home en una bauma natural, sota una gran pedra entre els estanys Tort i Mariolo. Allà ens esperava una colla de pescadors i excursionistes que, molt amablement i mentre dormien, ens van animar a ocupar els pocs metres quadrats de terra que restaven lliures. La nit, sense portes que obstruïssin el vent, va ser fresca, però res que no pugui guarir un bon sac de dormir.

De bon matí, el dissabte 7/VII/2010 ens vam aixecar per amagar 4 fatos prescindibles durant l’ascensió i, au! cap amunt! El recorregut inicial coincidia amb el de la Carros de Foc, però quan vorejant l’Estany Eixerola ens trobàvem amb la indicació de la Collada de Dellui i el refugi de l’Estany Llong, calia prosseguir voltant l’estany per passar les Basses de Subieso i vorejar l’estany de Castieso. Aquest últim ens va regalar la visió d’un tron, un altar de sacrificis o una mena de púlpit teològic amb múltiples cosmovisions lovecranianes, una trona pròpia de Kthulu.

La direcció a seguir a continuació era cap a la Collada dels Gavatxos (2666 m), superant un desnivell d’uns gairebé 300 metres. Un cop allà, una senyora cresta ens esperava per aconseguir el premi del Subenuix, de 2949 m. Des d’allà dalt s’albiraven nombrosos pics, els quals anàvem desxifrant un per un: els Encantats, pic de Monestero, Pic de Peguera, Pic de Mar, Pic dels Vidals... així, i en sentit de les agulles del rellotge, fins arribar al pic de Mariolo i el pic de Dellui. Hom no es pot imaginar el goig que fa, des d’una talaia, descobrir les muntanyes i rutes que t’envolten, com si déus de l’Olimp fóssim.

Com que no teníem prou, vam trepitjar també el pic dels Estanyets (2891 m). Massa lluny quedava el Pic Morto (2903 m), que fent honor al seu nom de llibre d’aventures èpiques i fabuloses mostrava un aspecte ben complicat (en resum, una cresta per cagar-se).

Amb l’empemta creativa que ja comença a ser un clàssic entre la colla, decidírem baixar “a
barraca”arribant a confondre, des de les altures, l’estany Morto per l’estany de Castieso. Sigui com fora, vam arribar a aquest últim amb ganes de dinar, però també de fotre’ns una capbussada a les seves aigües CON-GE-LA-DES. Quina pell més fina ens quedarà...

Ja pel tard, vam recollir el nostre fato, i vam completar la baixada fins l’embassament de Sallente, recordant fites passades (el retorn de la Carros de Foc l’estiu de 2008).

En PotaVerda

2 comentaris:

marietadelullviu ha dit...

M'agradaria veure les fotos del abans de la capbussada i les de desprès, per comparar, és clar. Wenu, també les de durant el tractament de bellessa!! JAJAJAJAJA!!! AINX, PERÒ QUÈ VALENTS!

de secà ha dit...

gran dia, si senyor, per mi era una espineta... que ja ha passat a la historia. Ens queda el Morto, a veure com ens ho farem...