“Una ascensió a l'alta muntanya és d'entrada un pretext per l'amistat."

04 de juliol 2010

RÈQUIEM PER UNA TARTERA

Hola. Sóc una de la munió de pedres calcàries innominades de la tartera est del Pedraforca. Porto aquí, erosionada, despresa dels pollegons i sobre material margós, des de fa uns quants milions d'anys, degut a l'acció imparable de la pluja, la neu, el gel... Durant tants anys, he pogut viure tot tipus de sotracs: esllavissades de terra, allaus... que anaven succeint periòdicament, però sempre amb una regularitat molt espaiada. D'uns quants decennis d'anys ençà, però, la meva cota sobre el nivell del mar ha anat minvant, de mica en mica, però d'una manera inexorable. La causa: la imparable rècua d'excursionistes que volen gaudir d'una baixada espectacular trepitjant els nostres lloms. Com la del parell de Trempapics que, el dia 5 de juny de 2010, amb la rebuscada excusa de preparar-se per la Cuita el Sol de la setmana següent, van gosar malversar la natura protegida de la serra del Cadí.

L'elecció exacta, a més a més, va ser a traïció: buscar un indret (en concret, un Paratge Natural d'Interès Natural des de 1982, abans, fins i tot, que es constituís el Parc Natural del Cadí-Moixeró, heus ací!) que oferís un desnivell prou exigent, i comparable a la pujada al Monteixo: aproximadament una milla en 5 km.


Un cop van deixar el cotxe a Saldes, ja van tenir problemes per sortir del poble (quins babaus!). A continuació van començar a caminar per dins del bosc; tot seguit, pel camí asfaltat que porta al mirador de Gresolet. Després de passar pel refugi Lluís Estasen, van accelerar el pas pel camí ben rost que, tradicionalment i de forma directa, porta als camacus i domingueros als denostats cims del Pedraforca.

Ni de bon tros la calor imperant ni les fites ocultes dels camins (gràcies, camins locals, per amagar els vostres icones tan preuats, verds i blancs, en alguna de les cruïlles més boscanes) van impedir a aquest parell sortir-se'n xiroiament amb el seu objectiu.

Però hi havia un altre parany, més psicològic que físic. Al peu de grimpada cap el cim, els hi esperava un quintacolumnista a sou per afeblir la moral excursionista, amb una arma de les més clàssiques contra la bucolicitat muntanyenca: un mòbil amb música a tot metxa. Però no es tractava d'una cançó xiruquera d'en Quimi Portet la que anava sonant; i ca! era quelcom tan abrasiu com una melodia d'en Justinià Llac de Fusta (bé, l'ex N'Sync Justin Timberlake), i als 2100 metres de la Collada del Teuler! Malauradament, només s'els va endarrerir la marxa (la pujada es va allargar unes 3 hores, jejeje)...

Al Pollegó Superior (2497 m), es van topar amb una gentada terrorista de la més dispar. D'entre tots ells, els més significatius van ser un francès amb un marca de planxa a la seva samarreta "tècnica", i un jove blanc de terror, amb vertigen... del de debò. Quina fila tots plegats. Malgrat tot, el desastre no es va aturar i després de fer un mos, els dos xitxarel·los es van espavilar per saltar i botar per primer cop en sa vida a través la meva llar: la tartera del vessant est.

Inicialment, tot s'ho van trobar decebedor , car el pedregam de la part superior ha estat substituït gairebé per marges esmicoladíssimes que dificultaven una baixada gomosa, amb estil. Més a baix, però, les meves companyes i jo ens fem més presents i entre trepitjada i relliscada,... grrroommm!!! ja hem tornat a baixar uns quants centímetres més...

FINS QUAN DURARÀ AQUESTA VIOLACIÓ DEL SEMPITERN PATRIMONI GEOLÒGIC?

Preguem a les autoritats competents que aturin aquest degoteig d'energia potencial que estan patint les nostres muntanyes en general, i les nostres camarades, les pedres de les tarteres, en particular. Que com a patrimoni paisatgístic del qual formem part, també tenim dret a un espai acotat (diguem-ne "reserva geològica intocable") com les de protecció faunística o floral.

La nostra campanya pot comportar actes tan poc populars com les que van provocar que un hispa-pa-pa-pa-pa-pa-noamericano rodolés literalment com una pilota, pit avall, sobre una catifa de doloroses punxes . El carallot va tenir la desvergonya d'explicar-ho als Trempapics, a recer d'una terrassa d'un bar de Saldes, que s'ho van empassar amb admiració i tendresa entre birra, clara i braves...





No ho dubteu: moratòria a les baixades salvatges no nivals a la tartera sud del Pedraforca.

La PedraNEGra



PD: l'escandalós àlbum de fotografies de l'excursió el trobareu aquí... (mal virus no us infecti el vostre ordinador, curiosos excursionistes edafo-violadors!!)

3 comentaris:

Aka ha dit...

Collons tiu, m'has fet sentir culpable.
Prou tartera!!! Però a l'hivern pujaré amb un trineu.

marietadelullviu ha dit...

Pedreta negra, tu tranquil·la que no em veuràs pas el pèl per allà, jeje ;) Iiii... si es puja en trineu... es baixa rodolant? Vigila!! Jajajajaja

de secà ha dit...

Se que tens raó, però una part de mi no et pot escoltar. Et prometo no fer tarteres, de moment, ejejejej.