“Una ascensió a l'alta muntanya és d'entrada un pretext per l'amistat."

24 de juliol 2010

Relax al Cadí

A vegades, i només a vegades, desprès d'una setmana dura de treball és fà feixuc abarcar una aventura llunyana a grans cims, grans valls, grans espais, grans caminades i grans esforços....

La flama , però, persisteix i es busquen espais més propers i menys dificils per omplir de sentit la setmana, el dia o les hores. Així ho vam fer el primer dissabte d'aquest mes de Juliol, una visita a una zona coneguda que feia aproximadament un any no ens va deixar pujar al cim per temes meteorològics, aquesta vegada fou diferent (per poc).

Sortirem del Coll de les Bassotes buscant el cami que enfilava cap a la Serra Pedregosa, buscarem el pas per passar a la vall en direcció al refugi del Cortal dels Cortils (un pas que personalment em sembla preciós), des del fons de la vall s'entoma el GR que puja sostingudament fins arribar prop de la carena del Cadí, allí calia buscar el Pas del Cabirol, una mica farragós de pujar per la pedra esmicoladissa que feia relliscar sovint i el desnivell del terreny, però s'ho valia, només treure el cap ja hi erem als prats inclinats del Cadí, una maravella de la natura, com no va ser menys l'espectacle visual des del cim de Costa Cabirolera (2604 m.) sostre del Cadí, on s'ens presentava tota la vessant nord, amb les seves majestuoses parets verticals, vista cap a la plana ceretana, les seves muntanyes, el Prat de Cadí a vista d'ocell...., mentres somiavem en futures expedicions hivernals a les canals, el nostre caminar ens conduï al Puig de la Canal de Cristall (2583 m.) arribava l'hora de fer un mos.

Mentres romaniem estirats a la comoda gespa, xerrant, gaudint de la tranquilitat, albirant el Pedra majestuós i mig endormiscats, això que aixeques el cap i veus un parell d'excursionistes que passen en la llunyania, passen uns minuts, et dona per mirar i veus passar pel mateix lloc tot un ramat d'isards amb multitud de petitons..., la següent vegada la mirada és dirigí al cel, uns cúmuls desenvolupant-se amenaçadorament i un ventet que començava a ixecar-se...mmm......, era hora de sortir per cames!

Començo a sospitar que aquesta zona ens la té jurada, feia un any ja vam tenir que abortar la misió per una tempesta, per la cara nord les canals s'ens resisteixen de mala manera....aquesta vegada almenys ja teniem la feina feta, però la remullada no ens la estalviarem, primer una pedregada un pel empipadora i després un aiguat intermitent ens feu la guitza durant la tornada, sort que no feia fred, ens al contrari i la sensació tampoc no era desagradable.

Sempre val la pena endormiscar-se a l'abraç dels elements i sentir que existeixen altres ritmes allunyats de la pressa i l'estrés de la societat asfaltada...., però a vegades anem a la muntanya corrents, perque només tenim un dia, unes curtes hores per trepitjar el nostre terreny, respirar, i en un sospir tornar a la societat....

Poc temps, un dia és fà curt, molt curt, perquè cada sortida a de tenir el seu moment de gaudi calmat, relaxat i conscient del silenci i d'allò que t'envolta, i sobretot ser conscient del privilegi que suposa estar allà dalt, on es troba, potser, la nostra veritat.


SaluT i Muntanya!!!

2 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Magnífica excursió Aka!..i déunidó els desnivells(però cap problema, que volsaltres sou uns trempapics). Veig que la veu endevinar a temps i sort que no va haver-hi llamps.
Si, un dia és poc. La propera vegada us ho munteu per anar a dormir al refugi de Prat d'Aguiló. Val la pena una nit allà.

de secà ha dit...

Això de la muntanya es com respirar, poc o molt s'ha d'anar fent, sino... xungo, xungo.