“Una ascensió a l'alta muntanya és d'entrada un pretext per l'amistat."

27 de març 2009

Un altre vegada, la nord del Cadí...

Des de que faig muntanya de forma regular, i cal dir que d'això en fa ben poc, mai m'havia sentit decebut, una decepció que m'ha costat pair...
En aquest nou intent fallit de fer una canal de la cara nord del Cadí dos factors ens van fer no complir l'objectiu, un de logística, l'altre personal...
El factor de logística fóra l'horari erroni, a les 11 tocades estàvem a peu de via, malgrat anar escopetejats a l'aproximació, massa tard, la neu començava a estar massa primavera i encara ens quedava pujar i baixar, aquests tipus d'error no tornaran a passar, ens mentalitzarem per seguir una planificació acurada, almenys en aquest tipus d'activitat.

L'altre factor, el personal fóra el que definitivament ens privà d'aconseguir el repte, simplement en arribar a un punt de la pujada em vaig parar, vaig mirar al meu voltant, els pensaments van anar lliscant per l'interior i alguna cosa em digué que s'havia acabat per aquell dia, una mala sensació m'envoltava, sense cap raó aparent, i això és el que he intentat esbrinar tots aquest dies des de que vam fer l'excursió, el perquè d'aquella paràlisis absurda i no he trobat una resposta adient...

Vaig mirar al meu company que progressava uns metres més avall per l'empinada pala i li vaig dir que ens anàvem avall, sóc una persona a la que no espanta prendre decisions (o almenys així ho crec..) però ves per on en un dia i una muntanya en que no ens hi "jugàvem" res, la meva decisió m'ha fet reflexionar sobre el meu jo interior...

D'en mica en mica vaig veient la llum, coneixent-me, vet aquí l'ensenyament d'aquell dia a la nord del Cadí...

Apart dels meus intrínsecs pensaments, dono gràcies al meu company i la seva alegria innata que ens portà a celebrar el seu llargament esperat títol universitari, tirats al Prat del Cadí i ampolla de cava en mà , gandulejant i rient mentres grups d'alpinistes baixaven de la muntanya, semblàvem els dos macarres del camp base de la peli Limite Vertical com encertadament comentà el meu amic!
Així, ben contents ens atansarem al cotxe on ens donà temps de practicar les tècniques de ràpel i assegurança, un altre dia ho farem servir de debò.

I com que encara teníem set ens vam apropar al bonic poble d'Estana, i més concretament a Cal Basté, per omplir el butxe de suc de civada, si és que som així...

Reportatge Fotogràfic


SaluT i Muntanya!

3 comentaris:

lisu ha dit...

Crec que sempre es bo renunciar quan t´ho diu l'instint o tens males sensacions. Moltes vegades una renúncia és molt més instructiva que una "victòria". La muntanya de totes formes sempre ens sobrepassa.

de secà ha dit...

nen, a la muntanya sempre hi anem amb el cor i, a vegades, també hi hem de portar el cap. Les sensacions són per escolar-les, no dubtis que vareu prendre la decisió encertada. La muntanya no marxa i, com sempre diem, s'hi ha de poder tornar.

Marietadelullviu ha dit...

Bé, sempre pujeu cap a un objectiu. I desprès es baixa. Vau pujar i vau baixar. I vau celebrar un "pic" personal amb cava, vau xerrar, vau riure, us va donar temps de fer uns assajos, us va donar temps de pendre suc de civada... Un dia molt ben aprofitat!!! En part, vau assolir el cim :D