“Una ascensió a l'alta muntanya és d'entrada un pretext per l'amistat."

31 d’octubre 2008

Punta Alta de Comalesbienes

Fà un parell de setmanes vàrem fer via cap a terres pirinenques, més concretament a la Vall de Boí (la meva segona casa), va ser un cap de setmana complet, no ens vam estar de res, a lo grande (qualsevol diria que hi ha crisis), hotelillo de muntanya per dormir, sopar bèstia amb entrecots d' 1 kg, passeig turístic per la Vall i un pic intens com és la Punta Alta de Comalesbienes (3014 m.)...vamos, "pá mear y no echar gota" com diu un colega meu.

L'hotel, modest en les instalacions (però suficients), exquisit en el tracte (molt familiar), us el recomano.
La visita turística molt agradable, fent de zizerone amb els companys que no la coneixien, cal dir que els hi va agradar molt, sobretot un poblet màgic com és Durro..., crec intuïr que hi tornaran...
El sopar? Amanideta bona, papes excepcionals i uns entrecots d'1kg ben sabrosos, em va divertir veure les cares de sorpresa dels companys que no havien vist mai un tros de carn tan gran al plat, jaja!

El pic?, és va fer valer com era d'esperar en un tres mil, llarga caminada i dificultat a l'últim tros de l'ascensió (grimpades, terreny inestable, gel...)
En total vam estar deu hores caminant, teniem la idea de fer una circular pujant per la zona del refugi Ventosa i Calvell i baixant pels estanys de comalesbienes, al final vam pujar i baixar pel mateix lloc, un cop a dalt no vam veure clar el camí a entomar, o sigui que millor "malo conocido..."
Per aquelles dates la muntanya ja representava els seus colors de tardor, exuberants a la Vall i més mesurats a les alçades, com un paisatge marcià, inquietant, no humà....però bell.

El pic de Comalesbienes (2993 m.) és va quedar allà, trist perque no l'haviem visitat, ell sap que és l'excusa per tornar-hi, però crec que no ens fan falta excuses, només responem a la crida, hi anem, sense esperar res a canvi...

La muntanya ens va respectar aquell dia, vam arribar sans i estalvis just quant és feia fosc, just quant començava a ploure, deixàvem endarrere la muntanya per aquell dia, ens havia acollit i ens deia adeu, a reveure...

Reportatge fotogràfic

Reportatge fotogràfic de secà

*Aquesta excursió em va fer pensar en dues novel·les que us recomano, "La guerra dels mons" de H.G Wells i la "Crida de la Selva" de Jack London.

SaluT i Muntanya!

3 comentaris:

simón ha dit...

Mola això d'enfonsar-se a la naturalesa i deixar que aquesta et suggereixi coses, siguin imaginades, o fetes (llegides).

Quan estàs treballant, generalment, no deixes volar tant la imaginació, hehe.

de secà ha dit...

Com no podia ser d'una altra manera, una experiència que sempre recordarem....entra altres motius, perquè estic segur que hi tornarem. Apali, ens veiem a la propera.

marietadelullviu ha dit...

Quina enveja sana que em feu, ainx!!! La Vall de Boí, el Parc d'Aigüestortes, Boí-Taüll, Erill la Vall, Durro, Barruera, Sarais... tot plegat molt i molt rebonic. Em porta molt bons records tot plegat.