“Una ascensió a l'alta muntanya és d'entrada un pretext per l'amistat."

10 de juny 2008

En solitari

Matí de muntanya, natura, calma, solitud i introspecció personal.

Aprofitant el que semblava un paréntesis pluviomètric em vaig encaminar cap a Ulldeter, amb la idea de fer una circular amb els dos punts àlgids del Puig Pastuira (2694 m.)i el Puig de Fontlletera (2586 m.)(ressenya de Senderisme i Teca)

De pujada a les pistes els isards em sortien al pas i es plantaven pasturant tranquilament vora la carretera, és veu que és saben la rutina humana al "dedillo" i no els importa que algún perdut els espï mentres fan la seva vida...(era dimecres...)

Un cop arribat, vaig ganyipar alguna cosa mentres observava encuriosit un grupet de rusos amb motxilot a l'esquena, vaig encaminar-me darrere d'ells i poc després un darrere l'altre els anava avançant, anaven força cansats, deurien portar uns quants dies de travessa...

Arribat al refu el cel no enganyava, el gris era el color que predominava, pero semblava que encara aguantaria, o sigui que cap amunt!

De pujada al Coll de la Marrana només em vaig trobar amb una parella de jubilats que buscaven el naixement del Ter (els vaig guiar), un esquiador de muntanya que ja baixava, i un grup d'unes 30 persones que tenia tota la pinta de ser una clase de col·legi de sortida a la muntanya.

Cal dir que la neu va fer acte de presencia a partir de la pala d'ascensió al Coll, una neu primavera bruta però amb bon gruix.

Del Coll de la Marrana al Coll de la Coma de l'Orri les condicions climatològiques van empitjorar considerablement, els núvols començaven a pujar deixant la visibilitat sensiblement reduïda, i el cel amenaçava en deixar-se anar... i jo al mig, dubtant de si continuar o deixar-ho estar..., veia el meu objectiu, allí, estoic, esperant la meva decisió, i al final la vaig pendre, vaig desfer el meu camí tornant sobre les meves passes, aquell dia no ho veia clar..., no sabia que hem cauria al damunt i era una zona desconeguda per mi..., la muntanya no és mouria de lloc, fins un altre!

Durant la baixada em vaig dedicar a la vida contemplativa hi ha les meves paranoies, gaudïnt del paisatge que omplia els meus ulls, del vent que fuetejava el meu rostre, de l'aigua que brollava sota els meus peus, una delicia...

I com a colofó ,assegut en una pedra, mentres a escassos 15 metres un ramat sencer d'isards i una munió de marmotes feien la seva vida davant dels meus ulls, tal cual un zoològic , pero sense recintes tancats o gàbies, en llibertat, com a de ser...

I va començar a ploure fort, ja havia fet ben fet allà dalt....

Només faltava el repós del guerrer, aquesta vegada en un petit bar de Setcases, café, cigar, Arguiñano per la tele i vaca de passeig pel poble, però això ja són altres històries....

He descobert una altre manera de gaudïr de la muntanya, en solitud, i cal dir que a estat una experiència molt positiva a nivell personal, us ho recomano!

"Compadim a aquells que no han pogut mai aïllar-se i no saben viatjar i admirar només que en ramat."

Norbert Casteret

Reportatge fotogràfic

SaluT i Muntanya!


6 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Felicitats, doncs, per la descoberta. I que tinguis molts anys per a fruir-la de tant en tant, que el moment de renunciar-hi, per segons quins paratges, també arriba, com tot a la vida, molt depressa.
Has provat de cantar a plè pulmó quan estàs sol, absolutament sol?
Salutacions.

de secà ha dit...

nen, això si que es aprofitar bé les vacances. Aquests petits moments són els que compten, la resta són tonteries. Espero que algun dia però, vulguis tornar a caminar al meu costat, jejej

marietadelullviu ha dit...

Uo!!!Així doncs la companyia d'isards i marmotes t'ha omplert de felicitat i alegria? JEJE no m'extranya :) Recordo alguns moments de solitut fent El Camino de Santiago "Santi" per els més amics i... bé, ho intentava gaudir però per a mi era com una sensació extranya e inquietant. No sé, potser encara no he aprés a estar lluny del ramat. Però és clar que si el ramat és del teu gust...

simón ha dit...

Jo també he tingut moments de solitud, fa temps al poble, sortint sol pels voltants; en els meus entrenaments; en totes aquelles curses, quan em quedo massa darrera d'alguns i per davant d'alguns altres.

Mentre estàs corrent, escoltant música o no, aprofites els moments per a la introspecció, per a examinar les sensacions, i et deixes endur per allò que estiguis practicant.

La soledat és imprescindible. Estar sempre rodejat de gent no és bo. Es un dels motius que més em va instigar a marxar de casa, i n'estic molt content d'haver-ho fet. Cal que tinguem temps per nosaltres i per els altres, sí senyor.

;)

Rankor ha dit...

La sensació d'estar sol amb la natura i els elements és única i recomanable per a tothom. Jo era ben jovenet que ho vaig començar a fer, i ara que no tinc gaires oportunitats o trobo a faltar, és una bona manera d'aïllar-te de tot.

Aka ha dit...

Xiruquero: Ho provaré!

de secà: Per descomptat!

maria: Moltes vegades estas en ramat però ho sents com si estiguessis sol, potser aquesta és la teva manera d'aillar-te i gaudir en "solitari"

simón: Efectivament, cal trobar l'harmonia, som animals socials, necessitem a la gent i també els nostres moments d'introspecció

rankor: A tu et va arribar quan erets jovenet, jo quan era "jovenet" no pensava en res semblant, ara sóc més madur per saber gaudir-ne d'una manera que en el passat m'hagués estat imposible. Ara en gaudeix-ho plenament.