“Una ascensió a l'alta muntanya és d'entrada un pretext per l'amistat."

24 d’abril 2008

Intent a la Canal del Ticó

Aquest cop érem dos expedicionaris descobrint nous paratges! El Cadí i la seva cara nord ens esperava, quines moles de roca tú! I quins boscos , i quanta neu, i quines canals....ARF!

L'aproximació la vam fer desde prop del petit poble d' Estana, avans d'arribar a ell, mentres pujàvem per una petita carretereta, vam sorpendre un cabirol, que saltant esporuguit és va enfilar muntanya amunt protegit pel dens bosc, que maco era!
El cotxe el vam deixar al Coll del Paller després d'uns quants metres de ral·li arrassss!!!!! enfangant el cotxe qual Carlos Sainz (la part de Trata de arrancarlooo, Carlos.., aquesta vegada ens la vam saltar).

Ens vam disfressar adequadament i som-hi cap amunt!, primer per un caminet enmig del bosc, després desenbocant en una clariana de terra argilosa per després entomar un corriol nevat preciós passant per avets i pins plens de neu....

Era curiós, la neu acumulada als arbres hem queia al damunt, i dic em queia perque al meu company no li va caure res, era una sensació molt agradable, una sonoritat espléndida i visualment fantàstic, la muntanya ens donava la benvinguda?

Del corriol vam arribar al Prat de Cadí, una esplanada de forma arrodonida, envoltada de bosc i amb unes vistes espectaculars de les parets del Cadí, ens vam quedar embadalits admirant tamany espectacle de la natura...

Amb la idea de pujar alguna cosa senzilla ens vam encaminar cap a la Canal del Ticó, situada a la part dreta de la muralla, una canal gens tècnica pero que és fa valer per la seva pujada sostinguda (45º) fins al cim.

A partir d'aquí seguírem la traça feta per alpinistes més matiners encaminant-nos primer cap al centre de la gran roca, i desprès tombant a la dreta deixant de banda canals més díficils i passant per pales amb restes de purgacions recents....

Ens vam plantar a l'inici de la canal, a partir d'aquí era un pujar sense parar, ens vam calçar els grampons, encolomar el casc i desenfundar el piolet, ja estàvem preparats per la batalla!

(Digne de menció és el Pioletus Ancestralis que portava el company, Sir Edmund Hillary s'hagués sentit cómode amb ell....)

Les primeres rampes és van fer fàcils seguint les traçes deixades per un grupet que anava més avançat, les forçes estaven intactes.
La canal en aquesta primera part era molt ample, més tard arribàrem a dos embuts estretets (coincidint amb les pujades més fortes) que donàven molt ambient a l'ascensió, aquí ja la pujada és feia feixuga i les paradetes per agafar empenta eren habituals, jo anava massa carregat i m'enrecordava a cada pas de la motxila que duuia a l'esquena, un altre vegada aniré més lleugeret.

Darrere l'últim embut vam veure el final de la canal..., una cornisa ens esperava allà dalt, el grupet que ens precedia havia montat una corda fotent un forat a la cornisa i la gent pujava arrossegada desde dalt, nosaltres vam arribar uns segons després.
Davant de la cornisa no em va agradar el panorama, just avans d'arribar al forat hi havia un esboranc , res problemàtic, però deixava veure la magnitud del que hi havia sota els nostres peus, la neu era pols que és desfeia i que no deixava ni apuntalar els grampons, ni el piolet, a cada passa que feies cap amunt t'enfonsaves amb l'altre, cal dir que la verticalitat en aquest punt era extrema, no hi havia on agafar-se, vam decidir que cridariem als de la corda per si ens podíen donar un cop de mà..., nosaltres cridàrem, nosaltres els sentíem allà dalt, però no hi va haver contestació.....(Prefereixo pensar que no ens van sentir, oi?)

Era increïble, estavem a dos pams del cim i no podíem accedir, vaig començar a donar pioletades al forat ja existent amb la intenció d'anar-lo engrandint per intentar fer-lo accessible, però aviat vaig veure que la tasca era gran, i no veia gaire segura la nostre posició..., vam decidir girar cua, és la primera vegada que ens passa, altres cops hem girat cua per manca de temps o per la climatología, pero mai ens havíem trobat que la muntanya ens barrava el pas..., i a un pam del cim!!!

Malgrat tot no teníem una sensació de derrota, haviem sigut capaços d'intentar-ho, i també de valorar els posibles perills, haviem pres una bona decisió, això si..., la pròxima vegada que passi sé que ho pujarem!

La baixada la vam fer ràpida pel empinat pendent, destraçant el nostre camí, sense incidents remarcables, només una caiguda (el grampó s'em va enganxar a la polaina) i la posterior autodetenció (els monitors del curs estarien contents, em va sortir perfecte i en condicions reals, jeje) van ser remarcables.
El company també és va caure però...diguem que la seva autodetenció no va ser gaire ortodoxa, juajua!

Un cop al Prat de nou, ens vam menjar uns entrepans mentres comentàvem la jugada, teníem pensat ja que portàvem tot el material a sobre fer cuatre pràctiques pels voltants, de ràpels, reunions..., però s'aixecà un aire gélid que no acompanyava gens, o sigui que cap avall a buscar el vehicle, on ens vam fondre en una sentida abraçada, la nostre primera canal!

Només faltaven les braves, que tampoc les vam trobar, però si unes birres amanides amb patates chips i escopinyes en un carero antro de Martinet (un altre que tatxem), per deu! Que no hi han braves al Pirineu!!!???

Gràcies a les ressenyes del blog Snow Leopards, que ens van servir per situar-nos al terreny i encarar la ruta.

Us deixo la foto del final de la canal, per si algun experimentat alpinista ens pot explicar que es pot fer en casos com aquests....


Reportatge Fotogràfic

SaluT i Muntanya!

7 comentaris:

de secà ha dit...

Tota una aventura, i amb final feliç. Veu fer bé de girar cua, quan no es veu clar, doncs cap avall que fa baixada. A més, així teniu l'escusa de tornar-hi amb algú més, jejejej

dbigorra ha dit...

Molt bé nois! En primer lloc us felicito per saber prendre una decisió correcta si les coses no es veuen clares. Era una situació nova per vosaltres, i si no es te clar val més deixar-ho córrer. És difícil de dir-vos que s'ha de fer exactament en aquest cas, però en general les cornises es superen fent un forat i passant a través d'elles si son massa grans per escalar-les directament. En vista de la foto, el primer que jo faria es una reunió en les roques de la dreta o l'esquerra, apartats de la vertical de la cornisa. Des d'allà i assegurats pel company, intentaria fer el forat per sortir, si la neu és bona es pot fer i si està molt tova (com dius que estava) no queda més remei que tenir paciéncia i anar excavant o buscar una ruta alternativa. Potser les roques de l'esquerra? s'haurien de netejar mentre es puja i quedaria una escalada de mixte si més no curiosa...El més important es que es faci el que es faci SEMPRE assegurats. Sota la cornisa es pràcticament impossible, però per les roques sempre pots posar quelcom. És només la meva opinió, deixem obertes les portes a altres opinions. Pot ser un fil interessant...

Jordi LC ha dit...

Ostres tu! vosaltres si que porteu un bon ritme muntanyenc! M'agrada que vegis el costat positiu del dia: per haver hagut de prendre aquella decisió, primer s'hi ha de ser!
Me n'alegro de la vostra prudència!

simón ha dit...

Totalment d'acord amb els companys. En aquest tipus d'activitats, el més important és el seny.

Arribar al cim de la muntanya es maco, tornar a casa és, encara que moltes vegades no ho valorem, preciós.

Molen molt les fotos aquestes tipu: tot neu i un únic camí de petjades :)

Aka ha dit...

Merci al mestre David pels consells tècnics! Un altre vegada fotrem seguros i a escarbar la neu!

No us preocupeu nanos, en aquest món muntanyenc s'ha de tenir un xic de bogería, però sempre sent conscients dels perills.

La vida és el més important!

manumolina ha dit...

Salutacions, i enhorabona per l'experiència,

ja ho diuen... de vegades, la millor victòria és una retirada a temps ;)

marietadelullviu ha dit...

Ostres, quina passada de fotografies. Quins paisatges més macos!!! Quina aventura més enriquidoraaaaa!!!